Relatiu o pertanyent a Catalunya o als Països Catalans.
Referent als seus habitants, a la seva llengua i, per extensió, a tot el que és propi dels països o les terres de llengua catalana.
català -ana
2 Respostes
Arxiu d'etiquetes: Països Catalans (cult)
Biterna
Indret imaginari on segons una creença medieval estesa als Països Catalans, es reunien les bruixes per renegar de Déu i adorar el dimoni, que hi havia de comparèixer en forma de boc (boc de Biterna).
Festes Populars de Cultura “Pompeu Fabra”
(Països Catalans, 1968 – 1993)
Celebració anual. Instituïda l’any del centenari del naixement del lingüista Pompeu Fabra, com a continuadora del XXV Concurs de Poesia de Cantonigròs.
Organitzades de manera itinerant, constaven de concursos literaris, homenatges, espectacles populars i altres activitats cíviques. Un secretariat permanent vinculat a Òmnium Cultural tingué cura d’assegurar-ne el manteniment i foren successivament organitzades per diferents entitats locals.
Les Festes mantingueren l’esperit de resistència recollit a Cantonigrós, fins que le 1977, amb la recuperació autonòmica, tingueren ja el reconeixement de les institucions pròpies de govern.
Encontre, processó de l’
(Països Catalans, segle XVI)
Nom donat, a diverses poblacions, a la processó pròpia del matí del dia de Pasqua en la qual es trobaven dos seguicis, l’un acompanyant la imatge de Jesús, i l’altra la de la Mare de Déu.
L’encontre era en un lloc ampli, hom entonava himnes litúrgics i la Mare de Déu acostumava a fer unes salutacions molt cerimonioses (per això era anomenada també a Mallorca processó de sa capadeta, entre mostres d’alegria. Al Rosselló i al Vallespir rebia el nom de processó del Ressuscitat.
Sembla que sorgí a la fi del segle XVI substituint les representacions medievals de Pasqua, malvistes pel sever esperit tridentí, i s’estengueren molt durant el Barroc.
Diccionari català-valencià-balear
(Països Catalans, 1926 – 1962)
Inventari lexicogràfic i etimològic de la llengua catalana en totes les seves formes literàries i dialectals, antigues i modernes, i amb indicació de les àrees geogràfiques i equivalència de cada mot en castellà.
Promogut per Antoni M. Alcover, que l’inicià amb la Lletra de convit (1901). Aquest formà després una decisiva xarxa de col·laboradors a totes les comarques, els quals aportaren un material abundant, que ell ordenà, destrià i interpretà, juntament amb el seu deixeble Francesc de B. Moll, que s’hi incorporà el 1920, i amb la col·laboració de Manuel Sanchis i Guarner i posteriorment d’Aina Moll i Marquès.
Consta de deu volums, apareguts entre 1926 i 1962, i, a causa del seu vastíssim repertori i de la profusió de camps i matèries que hi són tractats, és considerat un dels millors repertoris de lèxic de les llengües romàniques.
Dansa de la Mort
Dansa tradicional. Concepte al·legòric medieval que expressa el poder igualador de la mort.
Als Països Catalans, des del punt de vista literari, hi ha només un parell de peces sobre aquesta dansa. Pere Miquel Carbonell transcriví, a la fi del segle XV, una Dansa de la mort e d’aquelles persones qui mal llur grat ab aquella ballen e dansen, traduïda d’una recesió no identificada de la Danse macabre francesa.
Més interès té una anònima Representació de la mort, escrita molt probablement a Mallorca durant la primera meitat del segle XVI, en un cercle conventual, que ha arribat incompleta.
D’altra banda, la processó de dijous sant de Verges ha conservat una dansa en que intervé la mort.
Cuca Fera, la -figura de drac-
Coordinadora de Centres d’Estudi de Parla Catalana
(Països Catalans, 1992 – )
(CCEPC) Entitat de la Universitat Pompeu Fabra. Amb seu a l’Institut d’Història Jaume Vicens i Vives.
Té com a objectiu de crear canals de comunicació i col·laboració estables entre els diversos centres associats i d’aquests amb l’àmbit universitari, les diverses administracions públiques i entitats privades.
Agrupa bona part dels centres d’estudis locals i comarcals en l’àmbit lingüístic català (més de quaranta el 1996).
Congressos d’Història de la Corona d’Aragó
(Països Catalans, 1908 – )
Reunions celebrades amb la finalitat d’estudiar la història de la corona catalano-aragonesa.
El Primer congrés, celebrat a Barcelona (juny 1908), tractà del regnat de Jaume I el Conqueridor.
El Segon (Osca, abril 1920) s’ocupà d’història i arqueologia del segle XII.
El Tercer (València, juliol 1923), del període 1276-1412.
El Quart (Mallorca, setembre-octubre 1955), dels regnats de Ferran I d’Antequera i Alfons IV el Magnànim.
El Cinquè (Saragossa, octubre 1952; celebrat abans que el quart), de Ferran II el Catòlic.
El Sisè (Sardenya, desembre 1957), de les relacions a la Mediterrània als segles XII-XVI.
El Setè (Barcelona, octubre 1962), d’Alfons I el Cast i el cronista Jerónimo Zurita.
El Vuitè (València, octubre 1967), de les institucions socials i econòmiques de la corona.
El Novè (Nàpols, abril 1973), de l’expansió mediterrània del 1416 al 1516.
El Desè (Saragossa, 1978), dedicat a la història social i política del regnat de Jaume I.
L’Onzè (Palerm, 25-30 abril 1982), sobre el tema de la societat al període de les vespres sicilianes (segle XIII).
I el Dotzè (Montpeller, 1985), sobre les relacions comercials entre la corona i el Llenguadoc, de 1204 a 1349.
Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana
(Països Catalans, 1934 – )
Denominació que rebé a partir del vuitè dels Congressos de Metges de Llengua Catalana, que se celebrà a Barcelona (juny-juliol 1934), presidit per H. Puig i Sais, incloïa la commemoració del segon centenari del naixement d’Antoni de Gimbernat.
El novè congrés se celebrà a Perpinyà (juny 1936), presidit per Joan Puig-sureda.
La guerra civil impedí la celebració del desè congrés, que s’havia de celebrar a València, presidit per Manuel Corachan. Aquest no se celebrà fins el 1976, a Perpinyà, presidit per Alsina i Bofill, amb una ponència sobre la dinàmica de la infecció i una altra sobre la funció social de la medicina.
L’onzè se celebrà a Reus l’any 1980 i fou presidit per Josep Laporte.
El dotzè tingué lloc a Benicàssim, l’any 1984 i fou presidit per Emili Balaguer.
Dades dels Països Catalans 