(Catalunya, segle XVII)
Noble. Fill de Felip de Margarit-Gallard i Sunyer, i germà de Vicenç, de Joan i de Josep, el governador del Principat durant la guerra dels Segadors, la política del qual secundà.
Heretà del seu pare les possessions familiars de Castell d’Empordà.
(Girona, 1445 – segle XV)
Fill i successor de Francesc Margarit i de Pau.
Es casà (1477) amb Joana de Requesens, i foren pares de Joan, Jeroni i Lluís Margarit i de Requesens.
La seva germana fou:
Violant Margarit i Bertran (Girona, segle XV – Catalunya, segle XV) Es casà amb Joan Sarriera, senyor de Vulpellac.
(Catalunya, segle XIV – 1366)
Noble. Serví a la guerra dels Dos Peres. Era marí.
El 1359 figurà entre els que repel·liren l’atac naval de Pere el Cruel contra Barcelona. Fou servidor de l’infant Joan, duc de Girona.
El seu fill fou Bernat (II).
(Girona, segle XIV – Catalunya, segle XVII)
Llinatge de cavallers i després nobles que tingueren un paper molt important en la història de Catalunya.
Es dividí en dues branques, la primogènita dels senyors de Sant Gregori i la secundària dels senyors del Castell d’Empordà.
(Catalunya, 1338 – Balaguer, Noguera, 1413)
(o March) Poeta, senyor de Beniarjó. Era fill de Jaume Marc, germà de Jaume i pare d’Ausiàs.
Habità el regne de València, i fou procurador general d’Alfons I de Gandia, comte de Ribagorça.
Prengué part en la guerra contra Pere I de Castella i fou fet presoner a la batalla de Nájera (1367), juntament amb els fills d’Alfons; el 1381 viatjà a Anglaterra per tal de gestionar el rescat d’un dels presoners.
Se’n conserven nou poesies líriques, caracteritzades per la constant reflexió moral, i tres poemes extensos en versos apariats: Lo mal d’amor, que tracta de l’amor cortès; L’arnés del cavaller, que és una descripció al·legòrica de les armes del cavaller i del cavall, i Lo compte final, que narra les queixes del poeta pels serveis retuts al duc de Gandia.
(València, vers 1335 – Barcelona, 1410)
(o March) Poeta preceptista i senyor d’Eramprunyà. Fill de Jaume Marc.
Fou uixer d’armes del rei Pere III el Cerimoniós i conseller de la ciutat de Barcelona. Participà en nombroses batalles. Nominat mantenidor dels primer jocs florals (1393) per Joan I el Caçador, del qual fou home de confiança.
Compongué poemes al·legòrics La joiosa guarda i Cobles de Fortuna, sis poesies breus i un diccionari de rimes, el Llibre de concordances (1371), uns sis mil mots, de gran importància pel coneixement del lèxic i la poètica catalans.
També és autor de Debat entre Honor e Delit (1365), escrita durant el setge que les tropes catalanes tenien posat a Morvedre, ocupat per Pere el Cruel.
(Borredà, Berguedà, 26 setembre 1785 – Madrid, 22 març 1863)
Militar. Fill de teixidors, fou un destacat guerriller en la guerra del Francès.
Havent-se distingit com un dels herois de la victòria del Bruc, acceptà el càrrec de tinent i organitzà una companyia que, a Vilafranca del Penedès, s’incorporà a d’altres per formar un terç. Famós per les seves gestes, defensà Roses i guanyà l’acció del Llobregat (9 març 1808).
Després d’haver tornat Ferran VII de Borbó, extirpà el bandidatge a Catalunya (1816). Nomenat capità general de Galícia, el 1835 ho fou de Catalunya, després d’ésser ascendit a tinent general.
El 1844 li fou concedit el títol de comte del Llobregat i el 1847 es retirà de la vida política.
Fou el pare de Josep Manso i Juliol.
(Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 26 octubre 1818 – Gràcia, Barcelona, 19 octubre 1867)
Militar. Fill de Josep Manso i Solà, del qual heretà el comtat del Llobregat.
Fou coronel d’infanteria i diputat.
El 1857 li fou concedit el vescomtat de Montserrat.
(Sicília, Itàlia, vers 1307 – Tràpena, Sicília, 1317)
Duc d’Atenes (1312-17) i infant de Sicília. Fill segon del rei Frederic II de Sicília i d’Elionor de Nàpols.
Fou el primer duc català d’Atenes, però a causa de la seva poca edat, restà a Sicília, i governaren el ducat, com a vicaris generals seus, Berenguer Estanyol i Alfons Frederic d’Aragó, germà il·legítim de Manfred.
Morí d’una caiguda de cavall, i fou succeït pel seu germà Guillem de Sicília.
(Catalunya, segle III aC – 205 aC)
Cap dels ausetans. Aliat primer dels cartaginesos, no tardà a posar-se al costat dels romans, contra els quals es revoltà (207 aC), però fou perdonat per Escipió.
El 206 aC, en una nova revolta contra els romans, fou vençut i mort.
Dades dels Països Catalans 