Arxiu d'etiquetes: militars

Dalmau, Josep -militar, s XVII/XVIII-

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Militar. Devers la fi de la guerra de Successió ocupava la plaça de sergent major al regiment de la Ciutat de Barcelona, unica unitat regular completa, encara que petita, que tenia la ciutat quan, el 25 de juliol de 1713, comença el llarg setge.

Després de diverses accions, és trobava al convent dels Caputxins la nit en què aquest fou assaltat (17 juny 1714). Degut a la mort del comandant de la posició, hagué de posar-se al front de la defensa i organitzar després el replegament, seguint el pla previst per Antoni de Villaroel, que fou un èxit gràcies a la seva serenitat durant la lluita i a la gran quantitat de baixes infringides als borbònics.

Fou ferit a la batalla del baluard de Santa Clara (14 agost), degut a això no fou empresonat després de la capitulació de Barcelona.

Dagobert de Fontenille, Luc

6 Respostes

(La Chapelle, França, 8 març 1736 – Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 18 abril 1794)

Militar. Durant la Guerra Gran fou enviat al Rosselló, on ja havia servit en 1777-80.

Encarregat de les forces establertes als Aspres, fou derrotat pel general Ricardos al Masdéu (maig 1793); per l’agost rebé el comandament de les forces de la Cerdanya, on derrotà el general La Peña al pla de la Perxa, s’emparà de Puigcerdà i de Bellver i ocupà tota la Cerdanya.

Fou nomenat comandant en cap de les tropes dels Pirineus Orientals pel diputat Fabre; forçat pels republicans, atacà Ricardos i sofrí la greu derrota de Trullars (22 setembre), però posteriorment ocupà Camprodon i arribà fins a Montellà. Després del fracàs francès a Roses, desaconsellà la invasió de l’Empordà i fou suspès de les seves funcions i allunyat.

Dugommier li tornà a confiar (gener 1794) el càrrec a la Cerdanya, i saquejà la Seu d’Urgell. Pel març presentà un pla a Carnot d’invasió de Catalunya des de la Cerdanya, que fou aprovat.

Malalt, fou traslladat a Puigcerdà, on morí. Estigué enterrat, juntament amb Dugommier, a la plaça de la República de Perpinyà fins al 1826. Li fou erigit un monument a Montlluís.

Cuiàs, Pau

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XVII – Àustria ?, segle XVIII)

Militar. Lluità contra els borbònics a la guerra de Successió. Fou un dels millors capitans del regiment de Sant Narcís durant la defensa de Barcelona.

El 6 de setembre de 1713 resultà ferit al combat de la Creu Coberta. Es distingí especialment en el victoriós contraatac del 12 d’agost de 1714 al baluard del Portal Nou.

Després de la capitulació emigrà a Viena, on arribà el 18 de desembre de 1714, junt amb altres quatre oficials més, els primers procedents de l’ocupada Barcelona.

Cuerda i Barceló, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 14 juny 1912 – Palma de Mallorca, 7 gener 2003)

Geòleg. Militar de professió, s’ha dedicat vocacionalment a la geologia.

Especialitzat en paleontologia plistocènica de les Balears, fou membre de la Comisión Nacional de Geologia i del Comité Scientifique des Milieux Insulaires, integrat en la comissió internacional per a l’exploració científica de la Mediterrània.

Ha publicat una quarantena d’articles, molts del quals en col·laboració.

Cruïlles i de Mosset, Berenguer de

6 Respostes

(Catalunya, vers 1340 – 1402)

Senyor de Calonge i de Bestracà. Fill i hereu de Berenguer de Cruïlles i de Bestracà, a qui succeí el 1350 sota la custòdia de la mare Agraïda de Mosset.

Vers el 1368 vengué Bestracà a Pere Blan, i el 1371 Calonge fou reincorporat a la corona per Pere III de Catalunya.

Féu les primeres armes en la guerra contra Castella (1363); el 1371 fou almirall a Sardenya i lluità a Càller contra els Arborea; el 1375 actuà d’ambaixador a França prop del duc d’Anjou.

A la cort de Montsó de 1383 fou un dels dirigents de l’oposició, però després serví Joan I el Caçador, i el 1391 fou camarlenc del rei Martí I l’Humà a Sicília, on es distingí en la repressió de la revolta dels barons. Fou premiat amb extenses baronies a l’illa, com la de Francofonte, que heretà el seu segon fill, Joan.

El 1393 era capità general de l’estol que havia d’anar a Sardenya, i després serví el rei Martí en la diplomàcia i en l’administració.

En morir el seu parent Gilabert (VI) de Cruïlles (1395), sostingué un plet, mal conegut, amb la línia principal del llinatge, resolt per la sentència del 1399, en virtut de la qual retornà la baronia de Cruïlles a la vídua, Elvira de Puigpardines, en canvi de 1.524 lliures.

El 1394 comprà el castell de Sant Esteve de Palamós.

Cruïlles i de Mallorca, Gilabert (VI) de

6 Respostes

(Catalunya, vers 1306 – 1395)

Almirall. Senyor de les baronies de Cruïlles, Peratallada i Begur; fill i hereu (1348) de Gilabert (V) de Cruïlles i Dionís  (Catalunya, segle XIII – 1348)  Governador de València (1329), com el seu pare Bernat de Peratallada. Es casà amb una filla natural del rei de Mallorca.

Gilabert (VI) fou fet cavaller a la coronació d’Alfons III el Benigne (1329), prengué part en la campanya del Rosselló (1345) i fou alcaid de Morvedre (1348). Participà en l’expedició de Sardenya (1354).

El 1355 acompanyà el rei Pere III el Cerimoniós a Avinyó, i el 1359 prengué part en la defensa de Barcelona contra l’estol castellà. En 1361-62 fou un dels negociadors de la pau amb Castella.

El 1371 fou enviat a Sardenya com a governador de Logudor, i s’hi distingí defensant Càller. El 1374 hom el nomenà capità general de l’illa en morir Berenguer Carròs.

Capità general de la mar el 1377, portà a terme la gesta de Porto Pisano, on foren cremades les galeres de Joan Galeazzo Visconti (1378). Més tard (1382) fou un dels qui portaren a Catalunya la reina Maria I de Sicília.

Governador dels comtats de Rosselló i Cerdanya el 1384, defensà el país contra el comte d’Empúries, però fou després destituït per Joan I el Caçador (1387). Reconciliat amb el rei i reposat en la governació del Rosselló, defensà el comtat contra la invasió dels Armanyac (1392).

El 1369 adquirí la baronia de Rupit i fou també senyor de Creixenturri pel seu matrimoni (vers 1360) amb Elvira de Puigpardines (morta el 1395), però el 1381 vengué aquest domini a l’abat de Sant Joan de les Abadesses. El 1370 el rei li concedí una fira de 15 dies per a la seva vila de Peratallada.

El 1395 hom li confià el comandament de l’expedició de Sardenya,

En morir, ja molt vell, deixà un fill, Jofre Gilabert (I), menor d’edat, la paternitat del qual fou discutida pels Cruïlles de la línia de Calonge, que pretengueren el patrimoni del difunt i pledejaren, en va, davant el rei. Durant el plet el rei retingué les baronies.

Cruïlles, Jofre Gilabert de

3 Respostes

(Peratallada ?, Baix Empordà, vers 1282 – Algesires, Andalusia, febrer 1339)

Almirall. Segon fill de l’almirall Bernat de Peratallada.

El 1323 es distingí a Sardenya al capdavant d’unes galeres i li fou donada la tinença del castell d’Esglésies. El 1328 comandà l’estol català que col·laborà amb el castellà de l’almirall Alfonso Tenorio a l’estret de Gibraltar contra els marroquins. Fou lloctinent de procurador de València (1329-31).

Actuà reiteradament com a ambaixador d’Alfons III el Benigne a Castella, i el 1337 fou almirall general dels estols reials, al capdavant dels quals obtingué la victòria de Ceuta contra els marroquins; desembarcà tot seguit a Algesires, on fou ferit de mort (1339).

El seu cadàver fou soterrat, en un bell sarcòfag, al convent de framenors de Girona.

Cros, Joan Baptista

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XVII – 11 setembre 1714)

Cap de voluntaris de la guerra de Successió, combatent contra els borbònics. Durant el setge de Barcelona fou tinent coronel.

El 14 d’agost de 1714 participà al contraatac del baluard de Santa Clara, on resultà ferit.

Reintegrat al servei, l’Onze de Setembre era al convent de Sant Agustí, on prengué part en la lluita aferrissada, fins que morí a la fase final de la batalla.

Criviller i Teixidor, Josep

Deixa un comentari

(Alforja, Baix Camp, 15 octubre 1785 – Tarragona, segle XIX)

Topògraf i militar.

Essent retirat de l’exèrcit, amb el grau de capità, publicà el 1816, en col·laboració amb el tinent de fragata Josep Ruiz, un mapa de les terres tarragonines, amb una extensa descripció topogràfica.

Creu, Esteve de la

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Militar austriacista. Fou nomenat capità del regiment de cavalleria de Sant Jaume, sota el comandament del coronel Antoni Desvalls, marquès del Poal, amb el qual recorregué el Principat intentant d’aixecar el país contra els ocupants.

Pel gener de 1714 derrotà les forces borbòniques al combat d’Arbúcies i actuà al Maresme, on, juntament amb Ermengol Amill, aconseguí les victòries de Sant Pol i de Sant Iscle de Vallalta.