(Alcalà de Henares, Madrid, 1880 – Montalban, França, 1940)
Polític. Essent president de la II República (1931-33), s’aprovà l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (1932).
Després de la caiguda de Madrid durant la guerra civil, s’instal·la a Barcelona amb el govern de la República, després es refugià a França, on dimití de President de la República (28 febrer 1939).
(Madrid, 5 setembre 1905 – Barcelona, 3 desembre 1995)
Cantant i actor. El 1935 actuà per primer cop al Gran Teatre del Liceu.
El 1940 començà a cantar sarsueles amb el mestre Pablo Sorozábal i el 1950 inicià la carrera cinematogràfica. Es retirà el 1972, havent rodat més de 50 pel·lícules.
Fou el pare de Mario Gas i Cabré.
(Madrid, 14 abril 1774 – Bordeus, França, 13 desembre 1843)
Bisbe d’Urgell (1817-25). Qualificador del Sant Ofici.
Durant el seu pontificat urgellenc es mostrà refractari al moviment constitucional, s’adherí a la Junta de Regència (1821), a la qual cedí part del palau episcopal, i cooperà econòmicament en la fortificació de la Seu d’Urgell.
En ésser restablert l’absolutisme (1823), aplegà en un volum els seus escrits antiliberals, i el 1825 fou recompensat amb la seu arquebisbal de Saragossa.
(El Escorial, Madrid, 14 setembre 1873 – Foronda, Vitòria, País Basc, 17 juliol 1961)
Empresari. Segon marquès de Foronda.
Director de la companyia de tramvies elèctrics de Barcelona (1902-31) i de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
Fou processat i absolt durant la II República.
(Madrid, segle XVIII – València, 1850)
Militar. Es destacà durant la guerra del Francès en derrotar el general francès Robert a Amposta. Col·laborà en la defensa de Tarragona.
Durant el Trienni Liberal fou capità general de Catalunya (1822), i el 1835 ho fou de València; dimití arran de la revolta d’aquell any.
(Madrid, 1646 – 1716)
Militar. Lluità a Catalunya (1674) contra els francesos.
Lloctinent de Catalunya (1696-97), hagué de lliurar Barcelona a l’exèrcit francès del duc de Vendôme (1697). Felip V de Borbó el nomenà per al mateix càrrec el 1703.
La seva actuació, altament impolítica i recelosa dels catalans, comportà reiterades violacions a les constitucions catalanes i contribuí a decantar un bon sector del país cap al bàndol austriacista. Malgrat les seves mesures de defensa de Barcelona, hagué de capitular davant les forces de l’arxiduc Carles III i lliurar-li la ciutat (1705).
Acollit als termes de la capitulació, passà a Màlaga i retornà al servei de Felip V. Participà en el fracassat setge de Barcelona, el 1706.
(Blanes, Selva, 20 febrer 1843 – Madrid, 24 abril 1903)
Periodista i escriptor. Fundador de l’agència Fabra de notícies.
Introduí en la transmissió d’informacions, els coloms missatgers quan, el 1872, no funcionava el telègraf a causa de la guerra.
Autor teatral (Amor y astucia, 1860) i novel·lista (Balls-Park, 1870; Presente y futuro, 1897); també deixà escrits polítics, com Por los espacios imaginarios (1885).
Fou col·laborador de diversos diaris barcelonins i corresponsal del “Diari de Barcelona” a Madrid i en diferents fronts bèl·lics.
Fou el pare de Nil Fabra i Herrero (Madrid, 1882 – 1923) Periodista i escriptor.
(Madrid, 23 juny 1858 – Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 14 setembre 1897)
Advocat i enginyer agrònom. Marquès de Monistrol d’Anoia i d’Aguilar i baró de Beniparrell. Fill de Josep Maria Escrivà de Romaní i de Dusai.
Com a diputat a les corts per Olot (1883-95), defensà el proteccionisme. El 1890 fou nomenat director general d’agricultura, indústria i comerç.
Presidí la Societat Catalana d’Horticultura i fou secretari de la comissió permanent de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, a Madrid.
(Madrid, 3 novembre 1889 – Barcelona, 1 agost 1972)
Metge i dibuixant. Establert a Barcelona des del 1896.
Tisiòleg prestigiós, especialitzat també en la ràbia, publicà diverses obres i fou director del Laboratori Municipal de Barcelona (1952-59). Membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona i numerari (1963) de la Societat Catalana de Biologia.
Com a dibuixant col·laborà a “Papitu” (primera època), “El Gall” (1912), “Picarol” (1912), “Revista Nova” (1914), etc, i emprà el pseudònim de Remigius.
(Madrid, 1940 – )
Gestora cultural. El 1981 s’incorporà a la Fundació “La Caixa” com a directora d’arts plàstiques. A partir del 1985 començà a formar la col·lecció d’art contemporani d’aquesta institució.
De l’any 1991 al setembre de 1994 treballà a Madrid. A partir del 1995 es reincorporà a la Fundació “La Caixa” com a directora de la col·lecció d’art contemporani i assessora d’arts plàstiques.
Assessora de diferents institucions i esdeveniments culturals, també exercí com a comissària d’exposicions i membre de jurats, i ha rebut diversos guardons per la seva trajectòria professional.
Dades dels Països Catalans 