(Madrid, 8 maig 1837 – Barcelona, 10 juny 1902)
Polític i periodista carlí. Besnebot del general Manuel de Llauder.
Dirigí “El Criterio Católico”, “La Convicción”. Fundador d’“El Correo Catalán” (1876), del qual fou propietari i director. També fundà “La Hormiga de Oro”.
Publicà alguns opuscles d’intenció política, com El desenlace de la revolución española (1869).
El duc de Madrid li concedí el marquesat de Valldeix (1898).
(Madrid, 10 octubre 1830 – París, França, 9 abril 1904)
Reina d’Espanya (1833-68). Fou el primer monarca espanyol a utilitzar aquest títol. Filla de Ferran VII de Borbó i de Maria Cristina de Borbó.
Proclamada reina a tres anys, fou declarada major d’edat a tretze. Durant la seva minoritat actuà de regent la seva mare, que coincideix amb la Primera Guerra Carlina, després vingué la Dècada Moderada (1844-54), el Bienni Progressista (1854-56), la reacció moderada (1858-64) fins a la revolució de setembre de 1868, que destronà Isabel.
Casada a setze anys amb el seu cosí Francesc d’Assís de Borbó, hom li atribuí diversos amants. Tingué vuit fills, entre els quals, Alfons XII de Borbó.
Durant el seu regnat estigué sotmesa a la camarilla que formaven sor Patrocinio i el pare Fulgencio, els quals foren combatuts pel pare Antoni Maria Claret, que fou confessor seu els darrers anys del regnat.
(Cienpozuelos, Madrid, 1714 – Vic, Osona, 1782)
Bisbe de Vic (1777-82). Era religiós mercedari i fou mestre general de l’orde.
El 24 de setembre de 1781 posà la primera pedra de la nova catedral de Vic; també planejà l’església de Calldetenes, per a la qual féu fer unes pintures, ara desaparegudes.
(Alcalá de Henares, Madrid, 2 juliol 1876 – Lleida, 16 març 1915)
Dibuixant i pintor. Representant d’un gust refinat i vinculat amb la burgesia, col·laborà com a dibuixant en revistes de tota mena a Catalunya.
Establert a París (1900-14), hi realitzà una sèrie de dibuixos remarcables que són una crònica viva de l’ambient parisenc de l’època. Aconseguí una gran notorietat, fins al punt que “L’assiette au Beurre” li dedicà dos números.
S’inclinà per la temàtica elegant i aristocràtica, que tractà amb colorits plans i amb traços molt segurs.
(Madrid, 1876 – Barcelona, 1921)
Arxiver i historiador. Director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó i del Reial Patrimoni de Catalunya el 1911, membre de l’Academia de la Historia i col·laborador de l’Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans.
Destaca el seu estudi Guía histórico-descriptiva del Archivo de la Corona de Aragón, en Barcelona (1920).
(Madrid, 5 setembre 1905 – Barcelona, 3 desembre 1995)
Cantant i actor. El 1935 actuà per primer cop al Gran Teatre del Liceu.
El 1940 començà a cantar sarsueles amb el mestre Pablo Sorozábal i el 1950 inicià la carrera cinematogràfica. Es retirà el 1972, havent rodat més de 50 pel·lícules.
Fou el pare de Mario Gas i Cabré.
(Madrid, 14 abril 1774 – Bordeus, França, 13 desembre 1843)
Bisbe d’Urgell (1817-25). Qualificador del Sant Ofici.
Durant el seu pontificat urgellenc es mostrà refractari al moviment constitucional, s’adherí a la Junta de Regència (1821), a la qual cedí part del palau episcopal, i cooperà econòmicament en la fortificació de la Seu d’Urgell.
En ésser restablert l’absolutisme (1823), aplegà en un volum els seus escrits antiliberals, i el 1825 fou recompensat amb la seu arquebisbal de Saragossa.
(El Escorial, Madrid, 14 setembre 1873 – Foronda, Vitòria, País Basc, 17 juliol 1961)
Empresari. Segon marquès de Foronda.
Director de la companyia de tramvies elèctrics de Barcelona (1902-31) i de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
Fou processat i absolt durant la II República.
(Madrid, segle XVIII – València, 1850)
Militar. Es destacà durant la guerra del Francès en derrotar el general francès Robert a Amposta. Col·laborà en la defensa de Tarragona.
Durant el Trienni Liberal fou capità general de Catalunya (1822), i el 1835 ho fou de València; dimití arran de la revolta d’aquell any.
(Madrid, 1646 – 1716)
Militar. Lluità a Catalunya (1674) contra els francesos.
Lloctinent de Catalunya (1696-97), hagué de lliurar Barcelona a l’exèrcit francès del duc de Vendôme (1697). Felip V de Borbó el nomenà per al mateix càrrec el 1703.
La seva actuació, altament impolítica i recelosa dels catalans, comportà reiterades violacions a les constitucions catalanes i contribuí a decantar un bon sector del país cap al bàndol austriacista. Malgrat les seves mesures de defensa de Barcelona, hagué de capitular davant les forces de l’arxiduc Carles III i lliurar-li la ciutat (1705).
Acollit als termes de la capitulació, passà a Màlaga i retornà al servei de Felip V. Participà en el fracassat setge de Barcelona, el 1706.
Dades dels Països Catalans 