Partida i caseriu, a uns 500 m al sud de la ciutat.
Beniali -Camp de Túria-
1 Resposta
Arxiu d'etiquetes: Llíria
Llíria (Camp de Túria)
Municipi i capital comarcal del Camp de Túria (País Valencià): 227,98 km2, 164 m alt, 23.261 hab (2014)
GEOGRAFIA FÍSICA.- Situat a la zona de contacte entre la plana miocènica, els vessant muntanyosos septentrionals i la plana al·luvial quaternària formada pel riu Túria; ocupa una bona part de la comarca, al límit amb la dels Serrans i de l’Alt Palància. El sector septentrional és accidentat per diverses serres (les Ombries, 881 m) que corresponen al sistema Ibèric, amb pinedes i pastures. La plana miocènica és drenada per la rambla Primera i la Castellarda, afluent del Túria.
ECONOMIA.- Tradicionalment l’agricultura ha estat el principal recurs econòmic del municipi, però ha pres importància l’activitat industrial gràcies a la proximitat de la ciutat de València i les excel·lents comunicacions que ofereix la comarca. Els conreus de secà més estesos són la vinya, els garrofers i les oliveres; segueixen en importància els cereals i els arbres fruiters (ametllers, presseguers, albercoquers). A causa de la gran extensió del municipi, una part dels camps dedicats als conreus de secà són conreats per agricultors dels pobles veïns. El regadiu, d’ençà de l’aprofitament de les aigües del pantà de Benaixeve, ha pres molta importància; conreus de patates, cebes, hortalisses, fruiters i tarongers. La propietat de l’horta està molt repartida. Aprofitament de les pastures naturals per al bestiar oví. El sector secundari ha estat tradicionalment dedicat a la indústria derivada de l’agricultura i posteriorment ampliat a d’altres indústries com ara la tèxtil, de la construcció, de la fusta i dels mobles. Àrea comercial de València.
POBLACIÓ.- La població ha crescut notablement en els darrers decennis.
LA CIUTAT.- D’origen ibèric, amb importants restes romanes. Església arxiprestal de Santa Maria, del segle XVII, amb una gran façana barroca, primitiva església parroquial de la Sang, romànico-gòtica del segle XIII, monument històrico-artístic, i palau renaixentista dels ducs de Llíria, avui casa de la ciutat. Hi són tradicionals les bandes de música.
EL TERME.- El municipi comprèn, a més, el santuari de Sant Vicent de Llíria, l’antic monestir de Sant Miquel de Llíria, les caseries del Mas del Poll i de Beniali i el nou poble de la Maimona.
Enllaços web: Ajuntament – Banda Primitiva – Unió Musical
Asensi i Martín, Miquel
(Llíria, Camp de Túria, 1879 – Ontinyent, Vall d’Albaida, 24 maig 1945)
Compositor. Fou director de l’Institut Musical de Giner, a València, i de la Banda de Música d’Ontinyent.
Autor d’obres corals populars, com Cançons d’alegria i Cançons per al poble, d’obres escèniques, com Ama, hi ha foc? i A la vora del riu, mare, i de contes escolars, música religiosa i música simfònica.
Andrés, Antoni
(Llíria, Camp de Túria, segle XVIII – 1774)
Religiós franciscà. Tingué gran fama com a orador sagrat i deixà escrits molts dels seus sermons.
Esteve -varis bio-
Francesc Esteve (València, 1682 – 1766) Escultor. Nombroses obres seves poden ser contemplades a les esglésies de la seva ciutat natal. Fill seu era Josep Esteve i Bonet, el qual continuà la tradició familiar.
Gaspar Esteve (Barcelona ?, segle XV – segle XVI) Escriptor dominicà. Excel·lí com a predicador. Assolí gran fama. Fou prior del convent de Barcelona i posteriorment provincial. Escriví Tractatus in defensionen ecclesiasticae immunitatis et libertatis, impresa a Roma el 1520, en que defensà diversos aspectes del fur eclesiàstic.
Jacint Esteve (Llíria, Camp de Túria, 1776 – País Valencià, segle XIX) Pintor. El seu quadre representant Alfons IV el Magnànim en rebre el cardenal de Foix es troba al Museu de València.
Joan Esteve (València, segle XV) Escriptor. Escriví, cap al 1473, un recull de frases llatines amb l’equivalent en català, de gran valor lingüístic i dialectològic: Liber elegantiorum latina et valentiana lingua (Venècia. 1489).
Josep Esteve (País Valencià, segle XVI) Escultor. És autor del retaule de l’església de Bocairent, amb pintures de Joan de Joanes, i del retaule de la Concepció al monestir de Sant Miquel dels Reis de València.
Llucià Esteve (País Valencià, segle XVIII) Escultor. Treballà amb Ignasi Vergara a la seu de València. No és parent de Josep Esteve i Bonet i la seva família d’escultors.
Rafael Esteve (Barcelona, segle XVII – segle XVIII) Metge. Pertanyia al Consell de Cent. En 1712-13 fou conseller tercer. Coincidí amb la decisió de prosseguir la guerra contra Felip V de Borbó, malgrat l’evacuació de les tropes imperials, actitud que el Consell afavorí. Després de la capitulació de la ciutat, els borbònics li confiscaren els béns.
Tomàs Lleonard Esteve (València, segle XVII) Arquitecte i escultor. Autor de la portalada de l’església parroquial de Llíria (1627-72) i del frontal de l’altar major de la seu de València (1684). Amb Vicent Abril acabà l’església principal de Benigànim (vers 1637).
Vicenç Esteve (Barcelona, segle XVIII – 1788) Religiós mercenari. El 1771 fou provincial de l’orde. Tingué fama de bon predicador. Deixà escrita una col·lecció extensa de sermons i panegírics.
Albarracín i Broseta, Severí
(Llíria, Camp de Túria, 1850 – Barcelona, 5 febrer 1878)
Dirigent anarquista. Fou mestre d’escola i milità a l’Aliança de la Democràcia Socialista, de tendència bakuninista.
Fou designat membre del Consell Federal (al congrés de Saragossa, 1872) i de la Comissió Federal de la Federació Regional Espanyola de l’AIT (al congrés de Còrdova, desembre 1872-gener 1873).
Participà en els fets d’Alcoi (1873) i, perseguit, es refugià a Suïssa. Prengué part en diversos congressos internacionals, sota el pseudònim de Gabriel Albagès (nom d’un militant anarquista de Barcelona).
Tornà a la península el 1877 i morí, tuberculós, poc temps després.
Jornet i Ibars, Teresa de Jesús
(Aitona, Segrià, 9 gener 1843 – Llíria, Camp de Túria, 26 agost 1897)
Religiosa i santa. Mestra a Argençola. Visitadora de les carmelites descalces missioneres, fundades pel seu oncle, Francesc Palau i Quer, que li demanà aquest servei. Clarissa a Briviesca (1868-70).
A Barbastre entrà en contacte amb Saturnino López Novoa i, amb ell, fundà les germanetes dels ancians desemparats (germanetes del pobres) l’any 1873. Durant el seu generalat, confirmat repetides vegades, es fundaren prop d’un centenar de cases.
Fou beatificada per Pius XII el 1958 i canonitzada per Pau VI el 1974. Festa: 26 d’agost.
Germana de Foix
(Foix, França, 1488 – Llíria, Camp de Túria, 15 octubre 1536)
Reina de Catalunya-Aragó (1506-16) i vescomtessa de Castellbó. Filla de Joan de Foix, vescomte de Narbona, i neboda de Lluís XII de França.
El 1506 es va casar amb el seu oncle Ferran II el Catòlic a Dueñas (Castella). En virtut d’aquest matrimoni, concertat en el tractat de Blois (1505), Ferran II pretenia, d’una banda, estrènyer les relacions diplomàtiques amb França i, d’altra, evitar que els territoris de la corona catalano-aragonesa fossin heretats per la casa d’Àustria. A canvi, Lluís XII cedí a Germana els seus drets sobre Nàpols. Aquests designis no pogueren acomplir-se, en morir l’infant Joan poc després de néixer (1509).
En les absències del seu marit fou lloctinent general de Catalunya, València i Aragó, i presidí les Corts generals de Montsó (1512) i les aragoneses de Calataiud (1515).
Vídua de Ferran, es casà amb Joan de Brandemburg (1519) i el 1523 fou nomenada per l’emperador Carles virreina de València, on dirigí la repressió subsegüent a la revolta de les Germanies, fins al desembre de 1524, en que promulgà un indult, primer document oficial redactat a València en llengua castellana.
El 1526, novament vídua, es va casar amb Ferran de Nàpols, duc de Calàbria, fill de Frederic II de Nàpols.
Dades dels Països Catalans 