Vil·la rústica romano-visigoda, que es troba al terme de Camús, a un km i mig de Banyoles, a la dreta de la carretera que duu a Pujarnol, al sud-oest del llac de Banyoles.
Era coneguda des de l’any 1932, quan fou oberta la carretera que la tallà pel mig. Foren realitzats llavors alguns treballs de recuperació de materials arqueològics a càrrec de Jaume Butinyà i Ramon Alsius, estudiosos de Banyoles.
El 1978, J. Tarrús i J.M. Nolla, arqueòlegs, reiniciaren l’excavació del camp baix de la vil·la i localitzaren una habitació gran, de 7×8 m², amb interessants estructures de conducció d’aigua, i materials arqueològics del segle I aC al III dC. A partir del 1979 hom prosseguí les excavacions, al camp alt, amb la col·laboració de professors i estudiants catalans i anglesos.
El 1982, l’àrea excavada al camp alt era d’uns 20×20 m², amb importants estructures d’habitació superposades, compreses entre els segles IV i VII dC. Cal destacar les habitacions centrals, amb restes d’una premsa d’oli i cisternes i, dels materials arqueològics descoberts, una làpida inscrita sobre marbre dedicada a un emperador d’inicis del segle I dC.
És una de les poques vil·les romanes de Catalunya que podrà ser excavada totalment. Tots els materials arqueològics trobats són dipositats en el Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles.
Municipi del Tarragonès (Catalunya): 21,64 km2, 45 m alt, 21.993 hab (2017)
(ant: Vila-seca de Solcina) Situat al litoral mediterrani, comprèn l’extrem sud-oest de la comarca, al límit amb el Baix Camp.
Agricultura d’alternança dels conreus de secà (cereals, oliveres, vinya, garrofers i ametllers) amb els de regadiu (hortalisses, avellaners i altres arbres fruiters). Ramaderia ovina i porcina; avicultura. Indústries químiques, del metall i de la construcció. Depèn de les àrees comercials de Tarragona i Reus simultàniament.
La vila és en un lleu aturonament que, 4 km enllà, dóna lloc al cap de Salou; de l’antic castell de Solcina restà la gran torre; església parroquial de Sant Esteve (de la fi del segle XVI), gòtica-renaixentista.
Comprèn els nuclis turístics de la Pineda i de la Plana, al litoral, així com el parc d’atraccions de Port Aventura. S’han trobat restes d’un poblat ibèric a la Cella, una indústria neolítica de sílex al pla del Maset i altres testimoniatges prehistòrics i romans.
Tant el litoral com la vila foren durament castigats per la pirateria, al segle XVI. El 1989 li va ésser segregat el terme de Salou.
Jaciment situat en una plana agrícola. Ha estat excavat des de l’any 1985 per un equip de la Universitat de Lleida.
L’indret fou ocupat al final del segle VIII aC per una comunitat dels camps d’urnes tardans, que en construí el primer recinte excepcionalment fortificat (muralla amb torres, barrera de pedres clavades i fossar). A la meitat del segle VI aC, el poblat s’iberitzà i pervisqué fins a la meitat del segle IV aC, moment en que s’abandonà pacíficament.
La recerca s’ha centrat en l’evolució històrico-arqueològica de l’assentament i la comunitat que l’habità, i la reconstrucció ecològica i econòmica del territori. Hom hi continua treballant en l’actualitat.
Hi predominen els conreus de secà (vinya, cereals i oliveres) sobre els de regadiu (hortalisses i patates). Cooperativa agrícola de l’arquitecte modernista Cèsar Martinell. Ramaderia porcina i avicultura. Indústria alimentària. Àrea comercial de Valls.
La vila és a l’esquerra del Gaià; restes del castell de Vila-rodona (esmentat el 1210); església parroquial de Santa Maria; Museu Municipal, d’arqueologia local i d’indumentària.
El municipi comprèn, a més, els llogarets de la Serra, del Mas d’en Bosc, del Mas de l’Alzinet i una part de Vilardida, i molts masos, la majoria deshabitats.
Al terme s’ha trobat restes fòssils de Paleolític, de l’edat del bronze, ibèriques i romanes, com l’important columbari romà del segle I.
Municipi del Vallès Oriental (Catalunya): 22,13 km2, 222 m alt, 2.789 hab (2017)
Situat als vessants de les serres del Montnegre i del Corredor, que accidenta el terme, al límit amb el Maresme.
Hi predomina l’agricultura de secà, i els conreus més estesos són els de cereals, vinya i farratge. Ramaderia bovina i granges avícoles. Hi ha dos polígons industrials. Nucli d’estiueig i de segona residència, amb nombroses urbanitzacions. Àrea comercial de Granollers. Població en ascens.
Al poble destaca l’església parroquial de Sant Andreu (mitjan segle XIX). Dolmen de la Pedra Gentil, construcció megalítica, i restes ibèriques al jaciment de Puig Castell.
Al terme també hi ha el lloc de Santa Eulàlia de Tapioles, on hi ha l’església amb un absis del segle XII.
Municipi de la Noguera (Catalunya): 26,97 km2, 235 m alt, 1.867 hab (2017)
Situat a l’esquerra del Segre, al sector sud de la comarca.
Agricultura de regadiu, gràcies a les aigües del canal d’Urgell i del canal del Sió; els conreus més estesos són els de cereals, arbres fruiters (pomeres i pereres), alfals i hortalisses; al secà, vinya i oliveres. Ramaderia (ovina, bovina i porcina), a més de granges d’aviram. Indústria de la construcció i derivada del sector agrícola (pinsos). Àrea comercial de Balaguer.
El poble és al sector del nord-oest del terme, prop del Segre; església parroquial de Sant Miquel Arcàngel. Poblat pre-romà dit la Pedrera de Vallfogona, descobert el 1958.
El municipi comprèn, a més, els antics termes de la Ràpita i de Carbona.
Vil·la romana. Coneguda des del segle XVIII, el 1961 Marià Ribas hi dirigí la primera campanya d’excavacions.
Malgrat ésser monument històrico-artístic d’interès nacional, el 1965 el jaciment fou destruït per l’extracció comercial de sorres i pels anivellaments de terreny, a excepció del nucli central adquirit per l’ajuntament, i fet visitable.
El 1982 hom reprengué els treballs d’excavació i restauració sota la direcció de Marta Prevosti i Joan F. Clariana.
Han estat conservades la part noble de la vil·la, residència del propietari, i les termes adjacents. Hom hi coneix també l’existència d’un sector d’hàbitat secundari i recintes rústics, magatzems, pous, dipòsits, forns de vidre i un taller d’àmfores.
La construcció de la vil·la és datada en època d’August i presenta certa continuïtat d’activitat fins possiblement l’època alt-medieval.
Alterna l’agricultura de secà (cereals i oliveres) amb la de regadiu, que ocupa la major extensió (cereals, arbres fruiters i farratges) i aprofita aigües derivades del canal per mitjà de sèquies. Avicultura i granges de bestiar porcí. Indústria agropecuària. Àrea comercial de Tàrrega.
El poble és al sector occidental del terme; església de Santa Maria, d’origen romànic.
El municipi comprèn, a més, els antics termes de la Guàrdia d’Urgell i el Tarrós, les antigues quadres d’Espigolell, la Pobla, Salaverd i Espígol, on hi ha les restes d’un antic poblat ibèric.
Mines d’època neolítica, les úniques en tot l’àmbit de la península Ibèrica. El jaciment fou descobert al principi dels anys 1970, però no fou fins el 1978 que s’iniciaren les excavacions sistemàtiques, a càrrec de l’equip d’arqueologia del Museu de Gavà.
El jaciment de Gavà és un dels complexos miners neolítics més destacats de tot Europa i la més antiga explotació en galeria del continent, l’objecte principal de la qual era la variscita, mineral utilitzat per a la fabricació de grans de collaret i que era comercialitzat en un àmbit geogràfic considerable, que abasta com a mínim el territori de l’actual Catalunya.
Entre els objectes que s’hi han trobat cal destacar l’instrumental de mineria i, molt especialment, l’anomenada Venus de Gavà, una figureta antropomorfa femenina de 16 cm d’alçada, feta de ceràmica, que segurament cal relacionar amb creences i ritus vinculats amb la fertilitat.
L’any 2007 s’inaugurà el centre museístic que l’inclou, el Parc Arqueològic de les Mines de Gavà.
Municipi i capital de la comarca del Tarragonès (Catalunya): 57,88 km2, 68 m alt, 131.507 hab (2017)
Emplaçada al litoral mediterrani, sobre la desembocadura del riu Francolí, gaudeix d’una situació privilegiada per la facilitat de comunicacions vers l’interior (Lleida i Saragossa) i la costa, així com per l’existència del port de Tarragona.
LA CIUTAT.- El nucli originari ibèric es construí en un tossal de fàcil defensa, que serví també per a l’establiment de la ciutat romana a partir del -218; aquesta fou envoltada d’un ampli recinte emmurallat (4 km de circuit), i assumí de primer funcions primordialment militars, i més tard polítiques i administratives, que la convertiren en la primera ciutat de la costa ibèrica. Les invasions germàniques la devastaren en part i la feren declinar, després, amb la invasió musulmana, restà pràcticament despoblada. La repoblació cristiana (1118) i la seva restauració com a seu arquebisbal no aconseguiren de retornar-li plenament el seu antic caràcter urbà; primerament només fou utilitzat el sector més alt i ben protegit de la vella ciutat, i únicament a partir del segle XIV s’expansionà aprofitant l’esplanada formada per les voltes de la graderia del circ, que es tancà mitjançant un mur anomenat la Muralleta.
Al segle XVI algunes comunitats religioses s’havien establert fora de les fortificacions, i fou construïda la muralla de Sant Joan, paral·lela a la Muralleta, que les incloïa. Un nou recinte emmurallat fou construït al segle XVIII cenyint la ciutat vella i el port. Al final del segle XVIII s’inicià la construcció d’un nou port (1789) i d’un barri portuari (el Serrallo), que cresqué durant la centúria següent. A mitjan segle XIX es portà a terme la demolició definitiva de les muralles que impedien l’expansió urbana, i quedaren únicament en peu les del nord. El creixement actual s’ha realitzat, seguint un pla reticular, vers el port i el Francolí, i per les carreteres de Valls i de Reus; els barris industrials s’han establert arran de la carretera de València.
POBLACIÓ.- La població, molt important en l’època romana (es calculen uns 30.000 h, en el moment de màxima plenitud), fou escassa durant l’edat mitjana (ja que sols ocupava el setè lloc entre les ciutats de Catalunya quant a potència) i tingué tendència a minvar a causa de la pesta negra i la crisi provocada per les guerres del regnat de Joan II el Sense Fe. L’increment fou lent durant els segles XVI i XVII, i s’accelerà durant el XVIII sense assolir, però, els índexs de creixement d’altres nuclis veïns. L’espectacular creixement de començament del segle XIX, gràcies a un corrent immigratori fou col·lapsat per l’emigració provocada pel setge de la ciutat durant la guerra del Francès. L’any 1816 s’havia tornat a repoblar, i s’acusava el rejoveniment de la població. A partir del tercer quart del segle XIX restà estacionària fins al començament del segle XX, en que cresqué d’una manera lenta però continuada fins a la meitat d’aquesta centúria, i l’augment s’accelerà a partir del 1950, a causa del corrent immigratori atret per la industrialització.
ECONOMIA.- L’economia de la ciutat es centrava tradicionalment en l’agricultura i el comerç; avui les funcions primordials són la indústria, la comercial i l’administrativa, a més de la turística. La indústria és l’activitat fonamental, però el seu desenvolupament és recent; els intents d’industrialització durant el segle XVIII (filatures) no reeixiren, i fins al segon decenni del segle XX sols existiren indústries lligades a les activitats portuàries (l’any 1918 hi havia 26 fàbriques: serradores, boteries i farineres). L’any 1923 hi fou instal·lada la fàbrica de tabacs, i més tard algunes indústries químiques i metal·lúrgiques.
L’expansió actual s’inicià el 1957 amb la creació del polígon industrial i les inversions de capitals predominantment estrangers. Hi ha nombrosos establiments industrials, i hi sobresurten la indústria petroquímica (d’ampli desenvolupament en realitzar-se la petroliera a la Pobla de Mafumet), la metal·lúrgica (transformats metàl·lics), l’alimentària (vins i derivats), del tabac, de la fusta i de la construcció. L’activitat comercial se centra sobretot al port, el primer de Catalunya per les captures pesqueres i el segon pel tràfic de mercaderies; el seu creixement ha estat molt ràpid, i ha canviat el seu caràcter agrícola i deficitari per les funcions de port-magatzem d’hidrocarburs i carbó, i de port industrial. Seu central de la Universitat Rovira i Virgili, compartida amb la ciutat de Reus.
HISTÒRIA.- Sembla que el primitiu nucli urbà d’origen ibèric era anomenat Cosse. Fou una de les ciutats més importants de la Península des de l’època de les colònies gregues i cartagineses. La seva importància augmentà encara en l’època romana, quan fou anomenada Tarraco. Des de la seva arribada, els Escipions la van escollir com a base d’operacions i centre de les seves conquestes; a Tarragona es recollí l’exèrcit d’Escipió Emilià que anava cap a la campanya definitiva de Numància. Cèsar (-45) li donà la categoria de colònia, el títol de Victrix i el seu nom de família: Júlia. August hi residí més d’un any (-27) i hi tingué el quarter general durant la guerra de la Hispània Citerior. La ciutat fou un centre polític i administratiu, capital de província i de convent jurídic, on residia el governador; també fou un centre industrial i agrícola important. Quan la Península s’alçà contra el govern de Roma, Tarraco es mantingué fidel fins al darrer moment. El culte de l’emperador deificat es troba a Tarragona com a culte local l’any -25, i com a culte provincial l’any 15, fet que donà lloc a la reunió anual dels concilis provincials, als quals acudien els delegats de totes les comunitats rurals i urbanes, que tenien inicialment funcions religioses que després es convertiren en funcions d’administració pública. El 469 fou conquerida pels visigots; vers el 708, després de la mort de Vitiza, el seu fill Àkhila II va regnar en aquesta part de la Península, enfrontat a Roderic, que governava a la part oest.
L’any 714 els sarraïns van conquerir i destruir Tarragona, la qual, després de fracassats intents per part de Ramon Berenguer II de Barcelona (1089), fou reconquerida en temps de Ramon Berenguer III (1119). Un any abans aquest comte havia fet donació de Tarragona i de la seva rodalia al bisbe de BarcelonaOleguer, el qual va anar a Roma i fou elevat a l’arquebisbat de Tarragona (21 març 1118). El 1129 Oleguer atorgà a Robert Bordet (cavaller normand que s’havia distingit en fets d’armes contra els infidels) carta de donació de Tarragona, i li cedí els drets territorials en condició de vassallatge respecte als arquebisbes. Tarragona fou repoblada al primer terç del segle XII, i constituí una vegueria; tenia dos veguers o funcionaris civils, l’un nomenat per l’arquebisbe i l’altre pel comte, segons acord entre el metropolità Guillem de Torroja i el rei Alfons II el Franc (1173). Aquesta divisió entre el poder senyorial i l’eclesiàstic fou un constant motiu de discòrdia durant tota l’edat mitjana. Durant les lluites entre Enric IV i Joan II el Sense Fe (1462-63), Tarragona, que fou quarter general d’aquest, fou erigida en capital del Principat.
El 1572, sota el mandat de Felip II, fou fundada la Universitat de Tarragona per l’arquebisbe cardenal Cervantes, i començà a funcionar el 1577, en temps de l’arquebisbe Antoni Agustí. Sota la presidència d’aquest se celebrà a Tarragona un concili provincial on s’acorda de demanar que fossin respectats els furs d’Aragó i Catalunya conculcats pel govern central i, d’acord amb la Diputació, fou enviada una ambaixada a Felip II. Durant el regnat de Felip IV es mantingué fidel a aquest durant la insurrecció de Catalunya (1640), i durant la guerra de Successió abandonà aviat el partit de l’arxiduc Carles III. El 1716, amb el decret de Nova Planta, es va formar un corregiment de Tarragona.
El 1789 es va iniciar la construcció d’un nou port, punt de sortida dels productes del Camp de Tarragona, el qual va adquirir un nou impuls a partir del segle XIX. Durant la invasió napoleònica, Tarragona fou assetjada i ocupada per les tropes del general Suchet, el 1811. Pel gener de 1939 fou presa per les tropes franquistes. Des de la dècada dels anys 1960 es convertí en un centre industrial, a causa del desenvolupament del sector químic. Amb el retorn de la democràcia, les primeres eleccions municipals donaren l’alcaldia de la ciutat a Josep Maria Recasens i Comes, del PSC, que governà en coalició amb el PSUC.
ART.- La part alta de la ciutat conserva restes del recinte murallat romà, flanquejat per les torres de Sant Magí, del Cabiscol i de l’Arquebisbe, recinte que s’aixeca sobre una base megalítica amb restes de sis portes. Altres construccions romanes són el pretori i el fòrum, l’amfiteatre, el circ i l’aqüeducte de les Ferreres, dels segles I i II. Al pla s’han trobat una necròpolis paleocristiana amb més de 1.000 sepultures de diferents tipus i restes d’una basílica dels segles III i IV. La ciutat medieval neix sobre la romana, i una gran part de les cases són construïdes amb materials d’antics monuments romans. La catedral (1171-1331) s’aixeca sobre les restes de l’antiga mesquita i conserva l’absis romànic, mentre que el conjunt de l’edifici mostra diverses fases estilístiques del gòtic. L’interior, de tres naus i planta de creu llatina, és d’una gran sobrietat. Del claustre (del final del segle XII i del XIII), amb capitells historiats, cal esmentar la porta que dóna a la catedral. L’altar major mostra un bellíssim retaule d’alabastre, obra de Pere Joan. Cal esmentar també el de Bernat Martorell, procedent de la Pobla de Cérvoles, el de la capella dels Sastres del Mestre Eloi i el de la capella de la Verge de Montserrat, de Lluís Borrassà. Entre altres edificis medievals, sobresurten la capella de Sant Pau (transició del romànic al gòtic), l’església de Santa Tecla (segle XIII) i l’antic hospital (segles XII i XIV).
(ant: Vila-seca de Solcina) Situat al litoral 
Situat a les ribes del 
Situat als vessants de les serres del 
Situat a l’esquerra del 
Situat a l’àrea regada pel 
Dades dels Països Catalans 