(el Perelló, Baix Ebre / Rasquera, Ribera d’Ebre)
Contrafort meridional de la serra de Cardó, entre els dos termes, de grans espadats pel vessant septentrional.
Dins el municipi del Perelló hi ha la balma de Cabrafeixet, amb pintures rupestres prehistòriques del grup dels pintors de les serres, descobertes el 1921; damunt una superfície de 10 m de longitud hi ha tres grups de figures amb un caçador amb arc, un home que corre i diversos animals, cabres salvatges i cérvols.
Sepulcre monumental romà, prop de la unió del Llobregat i el Cardener. És un edifici en forma de temple sense pòrtic i es mantingué en bon estat de conservació fins el 1870, que en fou destruïda la part superior.
Té planta quadrada, d’uns 10 m de costat, cobert amb volta. La part de dalt era una cel·la amb cobert de doble vessant. Al cantó oest hi havia un relleu que representava una figura femenina nua, entre dos lleons.
El nom actual sembla una falsa grafia d’Elbreny, derivació probable d’Elderind, propietari dels terrenys al segle X.
Basílica paleocristiana, excavada a la partida del Bovalar, a la riba esquerra del Segre.
És un temple de tres naus, amb baptisteri de piscina quadrada cobert amb cimbori, que és al Museu Arqueològic de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.
La construcció original és del segle IV i perdurà fins al VIII. Dins el temple hi ha nombrosos enterraments contemporanis de l’època del culte, amb sarcòfags de pedra.
Han estat trobades, al nivell de destrucció, diverses peces litúrgiques de bronze, del segle VII.
Poblat ibèric del terme municipal, situat damunt un turó a 198 m d’alt.
Des dels anys 1930 s’hi han realitzat diferents treballs d’excavació i des del 1979 el Museu Municipal de Badalona hi ha desenvolupat un pla sistemàtic de recerca que n’ha fet un dels jaciments ibèrics més extensament excavats de Catalunya. S’hen coneixen diferents cases i carrers i part de la muralla.
Ocupat des de mitjan segle IV aC, perdurà després de la conquesta romana i fou abandonat progressivament a partir del final del segle II aC.
Ha estat declarat bé cultural d’interès nacional per la Generalitat de Catalunya.
(Bellver de Cerdanya, Baixa Cerdanya)
Poble (1.120 m alt), a la plana de la Batllia, al peu del serrat de la Quera. És un petit centre comercial d’abastament de la rodalia.
La parròquia és esmentada ja el 839; l’actual església de Sant Marel és romànica (segle XI).
Un quilòmetre al sud del poble hi ha la font de la fou de Bor; prop seu, al cingle del serrat, hi ha la coneguda cova (o tuta) de la font de Bor, amb dos corredors practicables, amb un recorregut total de 2.000 m, on han estat trobats vestigis de vida humana des d’època prehistòrica.
Altres coves pròximes són la tuta Freda i la tuta de l’Ambret.
Sepulcre monumental romà, prop de Boades.
Té forma de temple d’una cel·la, de construcció rústica. Té una planta aproximadament quadrada de 5,10 m per 4,60 m, i és cobert amb volta de mig punt.
Fou excavat i restaurat el 1932 pels Amics de l’Art Vell. Hi foren trobades sitges ibèriques, anteriors al monument, i sepulcres d’inhumació, posteriors a l’edifici.
(les Valls de Valira, Alt Urgell)
Poble (1.360 m alt) i antic municipi, a partir del 1970 formà, amb els d’Anserall, Ars, Arcavell i Civís, el nou municipi actual. És situat a la vall alta del riu de Bescaran, afluent de capçalera del Segre.
És esmentat ja l’any 839. De l’antic monestir de Bescaran, desaparegut, es conserva un campanar romànic de tres pisos, amb finestrals dobles. Pertangué al capítol de la seu d’Urgell.
Dins el terme, prop del límit amb el d’Aristot i Estamariu, hi ha un gran dolmen anomenat Cabana del Moro, on han estat trobades restes de l’edat del bronze.
(Santa Cristina d’Aro, Baix Empordà)
Poble (120 m alt), situat a l’extrem nord-oest de la vall d’Aro, sota Romanyà de la Selva.
L’església parroquial, del segle IX, és dedicada a santa Maria.
Es troba al mateix indret d’un poblat d’època romana.
Gran mosaic trobat a la torre de Bell-lloc, prop de la ciutat, l’any 1876, i conservat al Museu Arqueològic de Barcelona. Fa 7 per 3,40 metres i representa una cursa de circ (segurament al Circ Màxim de Roma).
De la vil·la a la qual pertanyia procedeix també un altre mosaic amb el tema de Bel·lerofontes.
És policrom, i pot ésser datat de cap a la fi del segle III dC o ja dins el segle IV.
Hom el considera un dels millors mosaics, dels que representen curses de circ, del món romà.
Mandíbula d’un home de Neanderthal, descoberta prop de l’estany de Banyoles, la primera trobada a Catalunya (1887); fou recollida per Pere Alsius entre els dipòsits sedimentaris de l’antillac, d’una extensió més gran que l’actual.
Es conserva a la Col·lecció Prehistòrica Alsius de Banyoles.
