Arxiu d'etiquetes: Itàlia (nascuts a)

Borja, Pere Lluís de

1 Resposta

(Roma, Itàlia, 1462 – 3 setembre 1488)

Primer duc de Gandia dels Borja. Fill de cardenal Roderic de Borja (Alexandre VI) i de mare desconeguda, fou legitimat per butlla de Sixt IV el 1481. El 1483 el seu pare li cedí la baronia de Llombai i li atorgà 50.000 ducats per a adquirir béns als regnes hispànics.

El 1484, durant les disputes entre Ferran II el Catòlic i Alexandre VI sobre l’arquebisbat de Sevilla, fou empresonat. El 1485 lluità al regne de Granada, i pel fet d’haver entrat el primer al raval de Ronda, Ferran II li concedí el títol d’egregi, estès als seus germans Cèsar, Joan i Jofre de Borja i Cattanei. El 1485 comprà a Ferran II les terres de Gandia, i rebé el títol de duc.

El 1485 es prometé amb María Enríquez, cosina germana de Ferran II, però no s’hi arribà a casar. Retornà a Roma, on morí. Fou succeït pel seu germà Joan.

Borja i Cattanei, Cèsar de

9 Respostes

(Roma, Itàlia, 13 setembre 1475 – Viana, Navarra, 12 març 1507)

Prelat i militar. Fill del papa Alexandre VI i de Vannozza Catanei. Fou inicialment destinat a la carrera eclesiàstica, i gràcies a les influències del seu pare obtingué, ben d’hora, diverses prebendes importants: protonotari apostòlic (1482), bisbe de Pamplona (1491), arquebisbe de València (1492) i més tard cardenal (1493), tot i que només era un simple tonsurat. Fou nomenada diaca el 1494.

A la mort del seu germà Joan de Borja (assassinat segons sembla per instigació del mateix Cèsar), abandonà l’estat eclesiàstic i participà activament en la política diplomàtica i militar del seu pare, per al qual obtingué l’aliança amb Lluís XII de França, i ell rebé el ducat de Valentinois i el casament amb Carlota d’Albret, germana del rei consort de Navarra.

Al final del 1499, amb el seu exèrcit es posa a les ordres del seu pare i conquerí la Romanya, terres pontifícies en poder dels grans senyors italians. El 1500 fou nomenat capità general de l’exèrcit de l’Església, i el 1501 Alexandre VI li concedí el títol de duc de la Romanya.

Participà en moltes altres accions bèl·liques i fou considerat un dels condottieri més hàbils i més brillants de l’època. Miquel Àngel li construí fortaleses, i Leonardo da Vinci li preparà màquines de guerra.

Compartí la fama de crueltat i de lascívia que hom atribueix als Borja; l’acusaren d’estar al darrera de diversos homicidis i de pressumptes relacions incestuoses amb la seva germana Lucrècia Borja.

Però la seva autoritat desaparegué en pujar al tron pontifici Juli II, enemic dels Borja; el qual el feu empresonar (1503) i perdé els càrrecs castrenses de l’Església.

Perseguit, fugí a Nàpols on fou detingut i traslladat a Castella. Aconseguí d’evadir-se del castell de Medina del Campo, i s’incorporà a les forces del seu cunyat Albert, rei de Navarra, que aleshores lluitaven contra els castellans. Morí en un incident del setge de Viana.

Borbó-Parma, Xavier de

Deixa un comentari

(Pianore, Itàlia, 25 maig 1889 – Cuira, Suïssa, 7 maig 1977)

Duc de Parma (1974-77). En morir el seu oncle Alfons Carles de Borbó (1936), el nomenà regent de la comunió Tradicionalista, i com a cap de la junta militar carlina s’adherí a l’alçament del 1936, però el 1945 signà un manifest demanant que Franco es retirès.

El 1952 fou proclamat rei a Barcelona per un grup de partidaris seus.

Benlliure i Ortiz, Josep

2 Respostes

(Roma, Itàlia, 1 octubre 1884 – València, 12 setembre 1916)

Pintor. Anomenat Peppino. Fill de Marià Benlliure i Gil. Bon dibuixant del natural, durant la seva etapa italiana es destacà pels seus apunts a l’oli i els paisatges i escenes d’Assís: Via del cardenal Merrydel Val (Museu de Belles Arts de València).

Influït després per Sorolla, conreà el costumisme colorista: Carme, la Clavariesa (Museu de Belles Arts de València), Sortida de missa (1915).

Beatriu d’Aragó i de Chiaramonte

Deixa un comentari

(Nàpols, Itàlia, 16 novembre 1457 – 23 setembre 1508)

Reina d’Hongria. Filla de Ferran I de Nàpols i d’Isabel de Chiaramonte. Es casà el 1475 amb Matias Carvi, rei d’Hongria.

A la mort d’aquest monarca (1490) féu nomenar rei Ladislau VII Jagellon, amb qui es casà i per qui fou repudiada el 1502. Beatriu es va retirar a Nàpols els últims anys de la seva vida.

Bacallar i Sanna, Vicenç

1 Resposta

(Càller, Itàlia, 6 febrer 1669 – l’Haia, Holanda, 11 juny 1726)

Diplomàtic i historiador. Fill de Pau Bacallar i Santucho, governador de Sàsser i del Logudor.

Fou governador de Càller i de la Gallura. Partidari actiu dels drets de Felip V de Borbó sobre Sardenya (1708-09) obtingué com a recompensa el títol de marquès de San Felipe (1709).

Com a escriptor, sobretot és conegut per les seves obres teòrica-polítiques i històriques, com Comentarios de la guerra de España desde el principio del reinado del rey Felipe V hasta la paz general del año 1725 (Gènova 1725?) en la qual ataca l’austrofília catalana.

Joan Carles I de Borbó

3 Respostes

(Roma, Itàlia, 1938 – )

Rei d’Espanya (1995-2014). Fill de Joan de Borbó i de Battenberg i de Maria de la Mercè de les Dues Sicílies. Quan el seu pare esdevingué cap de la casa reial espanyola (1940), ell es convertí en príncep de Girona, d’Astúries i de Viana, duc de Montblanc i comte de Cervera.

El 1969 el general Franco li donà el títol de príncep d’Espanya i el designà successor seu en qualitat de rei, càrrec en el qual fou proclamat el 22 de novembre de 1975, després de la mort del dictador.

L’any 2014 abdicà a favor del seu fill Felip VI de Borbó.

Ferran de Nàpols

5 Respostes

(Àndria, Pulla, Itàlia, 15 desembre 1488 – València, 20 octubre 1550)

Duc de Calàbria. Fill primogènit del darrer rei de Nàpols, Frederic III. Destronat el seu pare, passà, el 1502, a la cort de Ferran II de Catalunya. El 1506 fou designat com a lloctinent del Principat, sota la custòdia del bisbe d’Urgell, Pere de Cardona (1506-07).

Per evitar cap possible reivindicació a la corona napolitana, fou retingut, primer al castell d’Atienza, a Castella, i després al de Xàtiva (1512-23). Durant la guerra de les Germanies es negà a posar-se al capdavant dels agermanats.

Alliberat el 1523 per Carles V, passà a la cort, fins que el 1526 fou concertat el seu casament amb la reina vídua Germana de Foix. Designada aquesta com a lloctinent de València, el matrimoni s’instal·là al palau del Reial de la ciutat, que esdevingué el centre de la vida cortesana i galant de València.

A la mort de la reina (1536), el duc continuà la lloctinència, càrrec que mantingué també després del seu segon matrimoni, amb Mencía de Mendoza (1540), filla del marquès de Sanet, un dels principals repressors dels agermanats.

La cort dels ducs de Calàbria (1526-50) esdevingué una transposició a València, en versió més modesta, de la cort reial de Nàpols, amb el gust per la fastuositat, per les representacions teatrals, les festes i el multilingüisme, amb un predomini del castellà, tan vivament reflectit en El cortesano del músic Lluís del Milà, vinculat a aquesta cort, com també sembla que hi estigué vinculat Mateu Fletxa el Vell.

El duc féu portar de Ferrara part de la biblioteca reial napolitana (1527), i la incrementà amb noves adquisicions; la seva capella de música (que dirigien Pedro de Pastrana i Juan de Cepa) era famosa i tenia, el 1550, prop de quaranta músics (cantors i instrumentistes), que conrearen indistintament el repertori religiós i el profà (Cançoner del duc de Calàbria).

Fundà, el 1546, als afores de València, el monestir de jerònims de Sant Miquel dels Reis, amb la finalitat que esdevingués el seu panteó, el de la seva primera muller, la reina Germana, i el dels seus pares, els darrers reis de Nàpols, clàusula, aquesta darrera, que no arribà a dur-se a terme.

La cort dels ducs, tot i que visqué reclosa dins el seu petit nucli aristocràtic, representà per a València la seva darrera època de ciutat cortesana.

Ferran II de Nàpols

3 Respostes

(Nàpols, Itàlia, 26 juliol 1467 – 7 setembre 1496)

Rei de Nàpols (1495-96). Primogènit d’Alfons II de Nàpols i d’Hipòlita Sforza de Milà. Quan abdicà el seu pare, hagué de refugiar-se a Ischia, davant la invasió de l’exèrcit francès de Carles VIII i l’entrada i la coronació d’aquest a Nàpols.

Amb l’ajuda del Gran Capità, aconseguí, tanmateix, de desembarcar a Calàbria i d’entrar triomfalment a Nàpols, insurreccionada contra els francesos (1495).

El 1496 es casà amb la seva tia Joana d’Aragó per tal d’assegurar-se l’ajuda de Ferran II de Catalunya. Morí, però, quan estava a punt d’alliberar el regne dels francesos i dels nobles francòfils.

Fou succeït pel seu oncle Frederic.

Enríquez de Cabrera y de Toledo, Juan Tomàs

Deixa un comentari

(Gènova, Itàlia, 21 desembre 1646 – Estremoz, Portugal, 29 juny 1705)

Noble i almirall de Castella. Lloctinent general de Catalunya (1688), es mostrà conciliador davant les protestes dels camperols pels allotjaments, però la seva actuació fou poc afortunada.