(Bagà, Berguedà, 1849 – Trieste ?, Itàlia, 1915)
Polític i militar carlí. Fou ajudant de camp dels generals Francesc Savalls i Joan Castells i secretari del pretendent Carles VII.
És molt interessant la correspondència que, a través de Joan Bardina, mantingué amb Enric Prat de la Riba, on manifestà els seus ideals catalanistes.
El pretendent Carles VII li atorgà, el 1890, el títol de comte de Coma de Prat.
(Barcelona, 11 maig 1699 – Ferrara, Itàlia, 9 juliol 1770)
Filòsof i eclesiàstic jesuïta, fou professor de filosofia a Barcelona i de teologia a Girona. Assolí gran anomenada com a predicador.
Per encàrrec de Ferran VI de Borbó recollí documentació per a la història civil i religiosa de la diòcesi de Girona. Després del decret d’expulsió dels jesuïtes promulgat el 1767, es traslladà a Ferrara.
Publicà diverses obres, entre les quals excel·leixen Índice de la Philosofia Moral Cristianopolítica (1746) i Vida del Ilmo. y Venerable Sr. D. Raimundo de Marimón y de Corbera, Obispo de Vich (1763).
(Palafrugell, Baix Empordà, 1867 – Roma, Itàlia, 1941)
Jesuïta. Ensenyà humanitats a Veruela (Aragó), fins que l’any 1914 s’incorporà a l’equip dedicat a l’edició documental de fonts jesuítiques (Monumenta historica Societatis Iesu), el qual dirigí (1920-22).
La seva aportació científica inclou la primera edició dels Ejercicios espirituales de sant Ignasi (Madrid 1919) i també l’edició crítica de les constitucions de la companyia (Roma 1934-38).
(Catalunya, segle XIV – Palerm, Itàlia, 1392)
Fill de Guillem Ramon (I) de Cervelló i germà de Pere i de Berenguer Arnau (II).
Succeí al seu pare en la baronia de la Llacuna i estigué empresonat en poder de la gent de l’infant Jaume de Mallorca a l’època de la invasió; com a paga del rescat el rei li empenyorà el mer i mixt imperi dels seus castells de Selmella, Rocamora, Foix i Santa Perpètua (1382).
Fou majordom de Joan I el Caçador i morí al setge de Palerm. No tingué successió masculina, i l’heretà el seu germà Berenguer Arnau (II).
(Catalunya, segle XIV – Sardenya, Itàlia, 1347)
Cavaller. Fill de Guillem (III) de Cervelló i de Blanca de Banyeres. Acompanyà el seu pare a la conquesta de Sardenya (1323), on aquest morí.
Fou un dels tres caps de l’exèrcit que assetjà Càller i actuà com a testimoni del tractat de pau amb Pisa (1324). Fou nomenat governador general de l’illa (maig 1328), càrrec que va ocupar tres mesos.
A continuació ocupà el càrrec de lloctinent a Catalunya de l’infant Pere el Cerimoniós (agost 1328). Obtingué el mer imperi dels seus castells de Vilademàger i Pontils. La ciutat de Barcelona l’elegí per a la capitania de l’armada contra Gènova (1330). Després fou enviat a l’Urgell per resistir la invasió del comte de Foix (1333).
Fou lloctinent de procurador de València (1338) de Jaume, comte d’Urgell, germà i hereu de Pere III el Cerimoniós, el qual el féu alcaid del castell de Xàtiva (1338), i el nomenà, més tard, governador general de Sardenya (1341-47), a la mort de Bernat de Boixadors. Actuà com a reformador i amb una gran extensió de poders. Tingué algun contrast amb les ciutats sardes perquè es negava a jurar-ne els privilegis.
Intervingué en algunes qüestions relacionades amb els rebels Dòria, i també en la signatura del tractat d’aliança amb Venècia. Quan els Dòria es disposaven a atacar Sàsser, ell n’organitzà la defensa i ordenà una mobilització general a l’illa.
A l’agost de 1347 tingué lloc la batalla dels Aidu di Turdu, on els catalans sembla que foren víctimes d’una emboscada. Hi moriren dos fills del governador, Guerau i Ramon. El mateix Guillem morí durant la retirada. Fou sepultat al castell de Goceà.
(Catalunya, segle XIV – Sardenya, Itàlia, 1347)
Noble. Casat amb Elionor de Cardona, filla de l’almirall pontifici Ramon.
El 1330 era un dels principals nobles convocats per Alfons III el Benigne de cara a la croada contra Granada i que finalment fou suspesa. El 1341 anà per un temps a Sardenya amb el lloctinent Guillem (IV) de Cervelló, oncle seu.
El 1347, regnant Pere III el Cerimoniós, tornà a Sardenya dirigint les tropes de reforç embarcades el 23 de juliol. Dins el mateix any, Hug morí a la derrota dels Aidu di Turdu, juntament amb dos cosins seus, Guerau i Mònic, i el seu oncle Guillem.
Fou pare de Ramon Alemany de Cervelló i de Cardona.
(Catalunya, segle XIII – Sardenya, Itàlia, 1323)
Fill d’Hug de Cervelló i de Gueraua de Cruïlles i cosí germà de Guillem de Cervelló.
Fou el fundador de la línia secundària de la Llacuna, Vilademàger i Pontils, hereu de la línia troncal.
Fou veguer de Cervera i de Tàrrega (1302), acompanyà el rei a la cort pontifícia (1305), fou senyor alodial de Rocamora, Selmella, entre altres llocs, i tingué en feu Vilademàger i la potestat de Pontils i de Montclar, que li havia cedit Guerau (VII) de Cervelló el 1309.
Anà a la conquesta de Sardenya, on trobà la mort. Deixà per hereu el fill, Guillem (IV) de Cervelló i de Banyeres.
(Tarragona, 22 desembre 1715 – Forli, Romanya, Itàlia, 18 març 1791)
Matemàtic i filòsof. Entrà als jesuïtes el 1732. Ensenyà filosofia al col·legi de Saragossa i a la Universitat de Cervera, i teologia a Girona.
El seu pensament entra de ple en l’escola eclesiàstica europea del seu temps, tendent a renovellar l’antiga filosofia amb la ciència moderna.
Ensenyà matemàtiques al Col·legi de Cordelles de Barcelona i al Colegio Imperial de Madrid, on fou també cosmògraf del Consejo de las Indias. Amb l’expulsió dels jesuïtes (1767) passà a Itàlia.
Com a filòsof, en resten les Iesuiticae philosophiae theses (Cervera, 1753); com a matemàtic, els dos volums de les seves Lecciones de matemática (Barcelona 1758-60), és a dir, de geometria i d’algèbra, apreses a França.
Les seves Theses foren judicades als Mémoires de Trévoux com un senyal de la renovació de la cultura a Espanya.
(Catalunya, segle XII – Nàpols, Itàlia, 6 febrer 1253)
Bisbe de Girona (1245-54) i confessor reial. Dominicà. Acompanyà Pere I de Catalunya a la desfeta de Muret (1213).
Al setge de Palma de Mallorca (1229) estimulà amb les seves paraules els combatents catalans. Fou protector del convent de Santa Caterina de Barcelona, l’edificació del qual subvencionà.
Jaume I el Conqueridor li féu tallar la llengua per sospita d’haver revelat secrets de la seva confessió.
(Barcelona, 1387 – Florència, Itàlia, 1 març 1436)
Cardenal. Frare domínic. Estudia teologia a Salamanca (1415-19). Fou mestre del Sacre Col·legi sota Martí V.
Nomenat bisbe de Bossano (Sardenya) el 1424, d’Elna (1425-26), de Vic, si més no nominalment (1426-31), i de Girona (1431-36) i cardenal (1431).
En les disputes entre el papa i el concili de Basilea va anar inicialment a favor del concili, però posteriorment féu costat a Eugeni IV.
Autor del Tractatus de potestate pape et concilii generalis (1435), en dues versions, llarga i abreujada, on defensà el poder papal, In quodam tractatu quem super edidi (pòstum), un Sermo ad Chorum pro dominica 3ª Adventus, pronunciat davant la cort papal el 1432, i una Memoria, a Eugeni IV (les dues darreres obres, inèdites).
Dades dels Països Catalans 