(Catalunya, segle XIV – Barcelona, 1387)
Teòleg i inquisidor. Dominicà del convent de Barcelona. Mestre en teologia a la universitat de París (1358).
Inquisidor a Barcelona, ocupà també diversos càrrecs dins l’orde en els quals hagué d’afrontar la situació creada pel Cisma d’Occident.
És autor d’un comentari al Llibre de les Sentències.
(Castella, segle XV – Palència ?, Castella, després 1495)
Inquisidor. Fou delegat de Tomás de Torquemada a Barcelona (1487-90).
Les seves primeres disposicions foren encaminades a evitar la fugida de conversos i a emparar-se de llurs béns.
Inaugurà, amb espectacular solemnitat, el tribunal de la nova inquisició, amb un acte de desgreuge, i el 1488 inicià una sèrie d’actes de fe, a la plaça del Rei de Barcelona, que se seguiren fins el 1489.
(País Valencià, segle XV – Valladolid, Castella, 15 febrer 1513)
Eclesiàstic. Bisbe de Vic (1505-10) i confessor de Ferran II el Catòlic.
Nomenat bisbe de Lleida (1510-12), el rei Ferran el féu inquisidor general de la corona catalano-aragonesa (1507-13).
Fou promogut a la seu de Tortosa (1512), però morí abans de prendre’n possessió.
(Girona, 1320 – 4 gener 1399)
Escripturista, biògraf i canonista. Teòleg dominicà, fou vicari general de l’orde (1382), inquisidor general de la Corona Catalano-aragonesa (1356), nomenat per Innocent VI i jutge de causes herètiques per Gregori XI.
Home enèrgic i intransigent, la seva oposició als lul·listes li portà l’enemistat de Pere III el Cerimoniós. Després d’escriure un diàleg contra els lul·listes (1390) fou desterrat tres anys per Joan I el Caçador.
Durant el cisma d’Occident, fou partidari dels papes d’Avinyó i teòleg oficial de Climent VII i Benet XIII.
Escriví el Directorium inquisitorum (1376), en què denunciava les obres de Ramon Llull per herètiques.
(Aragó, segle XV – Catalunya, segle XV)
Mestre en teologia. Canonge i xantre del Pilar de Saragossa, inquisidor de les diòcesis de Lleida i d’Osca el 1486.
En qualitat de tal, topà amb l’inquisidor del nou tribunal a Catalunya, Juan Franco, que li disputava la jurisdicció lleidatana, i amb el regent de la cancelleria reial, Antoni de Bardaixí, per la qual cosa fou momentàniament citat a comparèixer per la cort de Roma.
Féu condemnar més d’un centenar de conversos, fugitius o absents, entre els quals el canonge de la seu de Lleida, Gabriel Bertran, i executar diversos reus, quatre dels quals sacerdots.
(Moià, Moianès, segle XIII – la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1277/79)
Dominicà i inquisidor general. El 1250 el capítol provincial de Toledo el designà, juntament amb altres set religiosos, per a anar a estudiar l’àrab al convent de Tunis.
Per iniciativa de Ramon de Penyafort tornà a Catalunya, on (1257) fou constituït inquisidor general; combaté activament l’heretgia i la usura; intervingué especialment (1258) en la condemnació del cavaller càtar Ramon de Jossa; el 1262 exterminà un extens focus de càtars a Siurana i a Prades; actuà decisivament en la condemnació d’Arnau i d’Ermessenda de Castellbó, fet que influí en el futur polític d’Andorra.
El 1273 fundà el convent dominicà de la Seu d’Urgell, del qual fou prior, alhora que actuava contra els heretges de la regió, els quals, en circumstàncies no prou aclarides, el mataren a cops de pedra el 1277 o el 1279.
Per aquesta raó ha estat venerat com a sant de la Seu d’Urgell i a Moià, juntament amb el seu company en la mort, el també moianès Ponç de Planella; el procés canònic d’ambdós, iniciat el 1866, no ha estat continuat.
(Alcover, Alt Camp, 1648 – Catalunya, 1730)
Religiós franciscà i escultor. Format a la universitat d’Alcalá de Henares; guardià del col·legi de Sant Bonaventura de Tarragona.
Inquisidor de Barcelona (1696) i cronista provincial des del 1694, escriví una Crónica de la Provincia de Cataluña (1715) que és conservada manuscrita a la Biblioteca Universitària de Barcelona.
És autor, a més, de petits tractats d’obres pietoses.
(Reus, Baix Camp, segle XIII – Barcelona, 1255)
Bisbe de Lleida (1248-55). Religiós dominicà; fou prior del convent de Santa Caterina de Barcelona i inquisidor de la província eclesiàstica de Tarragona (1235), nomenat per Gregori IX.
Fou designat bisbe de Lleida pels dominicans Ramon de Penyafort i Miquel de Fabra i l’arquebisbe de Tarragona Pere d’Albalat -compromissaris delegats per Innocenci IV-, puix que els caputxins de Lleida i de Roda de Ribagorça, als quals pertocava l’elecció, no havien arribat a un acord.
Fou un dels jutges encarregats de dirimir el plet entre Jaume I i el seu primogènit Alfons al concili provincial d’Alcanyís (1250). Donà constitucions al capítol catedralici de Lleida i celebrà un sínode diocesà per a la reforma del clericat.
(Mataró, Maresme, 11 abril 1626 – Madrid, 28 setembre 1677)
Cardenal i virrei de Nàpols (1664-66). Fill d’Enric d’Aragó Folc de Cardona i Córdoba.
Inquisidor general d’Espanya (1665) i arquebisbe de Toledo (1666). El 1653 fou regent de Catalunya al consell d’Aragó.
Com a virrei de Nàpols (1664-66), bé que interí, procurà de refer la ciutat de la passada revolta de Tommaso Aniello.
(Montblanc, Conca de Barberà, segle XVI – Catalunya, segle XVII)
Jurista. Intervingué activament a l’afer de l’expulsió dels inquisidors de Catalunya, a instàncies de la Generalitat, formant part de la comissió encarregada de l’afer. N’era secretari i assessor jurídic.
Devers el 1611 redactà una memòria de protesta, al temps que els inquisidors es refusaven a acatar l’expulsió i excomunicaven els jutges que els havien condemnats.
Dades dels Països Catalans 