Arxiu d'etiquetes: inquisidors

Cadireta, Pere de -inquisidor-

3 Respostes

(Moià, Moianès, segle XIII – la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1277/79)

Dominicà i inquisidor general. El 1250 el capítol provincial de Toledo el designà, juntament amb altres set religiosos, per a anar a estudiar l’àrab al convent de Tunis.

Per iniciativa de Ramon de Penyafort tornà a Catalunya, on (1257) fou constituït inquisidor general; combaté activament l’heretgia i la usura; intervingué especialment (1258) en la condemnació del cavaller càtar Ramon de Jossa; el 1262 exterminà un extens focus de càtars a Siurana i a Prades; actuà decisivament en la condemnació d’Arnau i d’Ermessenda de Castellbó, fet que influí en el futur polític d’Andorra.

El 1273 fundà el convent dominicà de la Seu d’Urgell, del qual fou prior, alhora que actuava contra els heretges de la regió, els quals, en circumstàncies no prou aclarides, el mataren a cops de pedra el 1277 o el 1279.

Per aquesta raó ha estat venerat com a sant de la Seu d’Urgell i a Moià, juntament amb el seu company en la mort, el també moianès Ponç de Planella; el procés canònic d’ambdós, iniciat el 1866, no ha estat continuat.

Batlle, Josep

Deixa un comentari

(Alcover, Alt Camp, 1648 – Catalunya, 1730)

Religiós franciscà i escultor. Format a la universitat d’Alcalá de Henares; guardià del col·legi de Sant Bonaventura de Tarragona.

Inquisidor de Barcelona (1696) i cronista provincial des del 1694, escriví una Crónica de la Provincia de Cataluña (1715) que és conservada manuscrita a la Biblioteca Universitària de Barcelona.

És autor, a més, de petits tractats d’obres pietoses.

Barberà, Guillem de -bisbe Lleida-

3 Respostes

(Reus, Baix Camp, segle XIII – Barcelona, 1255)

Bisbe de Lleida (1248-55). Religiós dominicà; fou prior del convent de Santa Caterina de Barcelona i inquisidor de la província eclesiàstica de Tarragona (1235), nomenat per Gregori IX.

Fou designat bisbe de Lleida pels dominicans Ramon de Penyafort i Miquel de Fabra i l’arquebisbe de Tarragona Pere d’Albalat -compromissaris delegats per Innocenci IV-, puix que els caputxins de Lleida i de Roda de Ribagorça, als quals pertocava l’elecció, no havien arribat a un acord.

Fou un dels jutges encarregats de dirimir el plet entre Jaume I i el seu primogènit Alfons al concili provincial d’Alcanyís (1250). Donà constitucions al capítol catedralici de Lleida i celebrà un sínode diocesà per a la reforma del clericat.

Aragó y Fernández de Córdoba, Pascual de

1 Resposta

(Mataró, Maresme, 11 abril 1626 – Madrid, 28 setembre 1677)

Cardenal i virrei de Nàpols (1664-66). Fill d’Enric d’Aragó Folc de Cardona i Córdoba.

Inquisidor general d’Espanya (1665) i arquebisbe de Toledo (1666). El 1653 fou regent de Catalunya al consell d’Aragó.

Com a virrei de Nàpols (1664-66), bé que interí, procurà de refer la ciutat de la passada revolta de Tommaso Aniello.

Aguiló, Francesc

Deixa un comentari

(Montblanc, Conca de Barberà, segle XVI – Catalunya, segle XVII)

Jurista. Intervingué activament a l’afer de l’expulsió dels inquisidors de Catalunya, a instàncies de la Generalitat, formant part de la comissió encarregada de l’afer. N’era secretari i assessor jurídic.

Devers el 1611 redactà una memòria de protesta, al temps que els inquisidors es refusaven a acatar l’expulsió i excomunicaven els jutges que els havien condemnats.

Calbó, Bernat

11 Respostes

(Mascalbó, Reus, Baix Camp, 1180 – Vic, Osona, 26 octubre 1243)

Eclesiàstic i sant. Cavaller descendent d’una família de repobladors del Camp de Tarragona. Estudià dret i fou assessor de la cúria arquebisbal de Tarragona.

Després d’una malaltia greu (1213), ingressà a l’orde cistercenc, al monestir de Santes Creus, on professà el 1215. Vers el 1220 en fou designat prior, i posteriorment abat perpetu (1226). El seu prestigi va atraure molts personatges importants a Santes Creus.

Impulsà la reforma del monestir i fou un dels promotors de l’expedició de conquesta de Mallorca, en la qual fou conseller d’alguns dels barons que acompanyaren el rei Jaume I el Conqueridor; molts d’ells foren enterrats al monestir.

Assistí als concilis de Lleida (1229) i de Tarragona (1230, 1239 i 1243). El 1231 renuncià al bisbat d’Elna, però l’any següent acceptà d’ésser inquisidor general contra els valdesos (1232), i el 1233 fou designat bisbe de Vic.

Mentre continuà fent vida comunitària amb alguns monjos del seu monestir, reforçà l’observança regular a la canongia vigatana i vetllà per la disciplina eclesiàstica. Pacificà els grups ciutadans enemistats amb l’actuació del seu predecessor, Guillem de Tavertet, i els bàndols del bisbat. Participà amb sant Ramon de Penyafort i Jaume I en la conquesta de València des del 1238.

Poc després de morir començà a ésser objecte de culte a Vic i a Santes Creus; després del concili de Trento fou introduït a Roma el procés de canonització. El culte fou confirmat per la Santa Seu el 1710. Hom en celebra la festa el 24 d’octubre.