(Catalunya, segle XII – Girona, 15 desembre 1227)
Bisbe de Girona (1214-27), successor d’Arnau de Creixell i antecessor de Ramon de Palafolls.
El 1225 donà mostres de conciliació tolerant quan alçà l’excomunió que requeia sobre els templers de Sant Llorenç de les Arenes, perquè hi sepultaven gent suspecta d’heretgia, entre els quals hi havia Dalmau de Creixell, heroi de Las Navas de Tolosa.
(Catalunya, segle XV – Girona ?, segle XV)
Arquitecte. Treballà a la catedral de Girona, dirigint-ne les obres, de 1471 a 1479, on succeí al seu gendre, el mestre Julià.
Hi construí també el rellotge, imitació del de la catedral de Barcelona.
(Girona, 26 agost 1850 – 10 març 1912)
Historiador, advocat i polític liberal. Estudià dret a Barcelona i col·laborà en català a “La Renaixença”.
Fou un dels fundadors de la societat Jove Catalunya. Fou membre corresponent de la Real Academia de la Historia i de l’Acadèmia de Bones Lletres.
Va publicar Memoria sobre la condición legal de la propiedad agrícola en la provincia de Gerona desde los primeros tiempos de la Reconquista hasta la promulgación de los Usajes (1879), Historia de los sitios de Gerona en 1808 y 1809 (1896) i biografies de gironins.
Deixà inèdits altres treballs d’història local.
Era germà seu Enric Grahit i Papell (Girona, segle XIX – segle XX) Escriptor. Féu notables treballs estadístics. És autor d’un Diccionario de la vigente legislación sobre reemplazos i d’un Nomenclátor de la provincia de Gerona.
(Prats de Lluçanès, Osona, 14 juny 1814 – Girona, 8 novembre 1855)
Guerriller carlí. Conegut per Marsal. Excel·lí en la primera guerra carlina i en la dels Matiners.
Va emigrar a França el 1840, després del conveni de Vergara. El 1847 tornà a Espanya i, amb el grau de coronel, participà en les accions d’Aiguaviva, Fornells, Banyoles i el Pasteral.
Féu presoner el general Manuel Gutiérrez de la Concha, però l’indultà. Detingut pel general Hore (1849), fou condemnat a mort, però Isabel II de Borbó l’indultà i s’exilià a França.
Altre cop a Espanya (1855), en un intent de revitalitzar el carlisme en el Bienni Progressista, va caure ferit en l’acció d’Orriols i, fet presoner per les tropes isabelines, fou afusellat.
(Girona, segle XIII – 1330)
Prelat. Era professor de teologia i filosofia.
Fou bisbe de Galtelli (Sardenya) i més tard auxiliar de Girona. Pertanyia a l’orde carmelità.
Escriví en llatí tres obres de filosofia i religió: In magistrum sententiarum commentaria, Conciones dominicales et sanctorales i In philosophiam Aristotelis commentaria.
(Girona, 16 novembre 1839 – 22 gener 1896)
Escriptor i historiador. Fundà i dirigí diversos periòdics locals (“La Espingarda”, 1861; “El Eco de Gerona”, 1864; “La Crónica de Gerona”, 1864; “Revista de Gerona”, 1876). Fou conservador del Museu d’Antiguitats de Girona i cronista de la ciutat; participà en la creació de l’Associació Literària de Girona, que presidí (1875).
És autor d’Escritores gerundenses (1867), Memorias literarias de Gerona (1873), El sitio de Gerona (1881), Obispos de Gerona (1889), Epistolario del cardenal gerundense fray Benito de Sala y de Caramany (1889), etc, i també de Tossa, noticias históricas… (1883).
Com a poeta, concorregué assíduament als jocs florals de Barcelona (dels quals fou mantenidor el 1876), amb el pseudònim de Lo Trobador de l’Onyar publicà un volum de Poesies catalanes (1862-67) i Follies (1868).
Fou el pare de Ferran i d’Eduard Girbal i Jaume.
(Palafrugell, Baix Empordà, 1759 – Girona, 1828)
Missioner franciscà. Professà a Barcelona el 1774, on estigué fins al 1822.
Fou president de les missions de l’Ucayali de l’estat de Colegio d’Ocopa. El 1799 fundà la missió de Cocabambilla, del Colegio de Moquegua.
Explorà les riberes d’Ucayali i del Sarayacu. Deixà escrites relacions i diaris del viatge del 1790 al 1794.
(Perpinyà, 19 desembre 1828 – Girona, 1897)
Pintor. Es formà a París amb Couture. De jove col·laborà en revistes espanyoles i europees com a corresponsal de guerra.
Fou professor de dibuix a Girona, on ocupà càrrecs d’importància, com el de president de l’Associació per al Foment de les Belles Arts, i hi fundà l’Ateneu Gironí, del qual fou president. Fou també regidor de l’ajuntament i cònsol de França (1885-97).
Les seves obres Plaça de Sant Marc de Venècia, Novici caputxí en estudi i Tipus del país són al Museu Provincial de Girona.
(Llagostera, Gironès, 24 octubre 1813 – Girona, 10 març 1884)
Religiosa. Es 1850 es traslladà a Girona i serví al Dr. Ros, cirurgià de l’Hospital de Santa Catalina.
El 1870 fundà, amb Carme Esteve, l’Institut de les Religioses de Sant Josep, dedicat a l’atenció dels malalts tant a les cases particulars com als hospitals. El 1880 la congregació inaugurà el noviciat i els anys següents fundà noves comunitats en diverses poblacions catalanes (la Bisbal d’Empordà, Banyoles, Lloret de Mar, Torroella de Montgrí, Sant Feliu de Guíxols, Blanes).
El 1928, el papa Pius XI concedí l’aprovació pontifícia i el Decretum Laudis a la congregació, i l’aprovació definitiva del Vaticà tingué lloc al juny de 1936.
L’any 1998 es clogué l’etapa diocesana del seu procés de beatificació.
Actualment, les congregacions de les religioses de Sant Josep de Girona són presents a l’estat espanyol, França, Itàlia i en diversos països d’Amèrica i de l’Àfrica central.
(Girona, 1905 – 5 octubre 1974)
Pintor paisatgista autodidacte. Participà molt en l’activitat artística gironina dels anys 1920 i 1930.
Decorador, projectà el monument a Fidel Aguilar (1930), organitzà la Fira de Mostres de Girona (1932-35) i exposà (individualment o col·lectivament) les seves pintures, cosa que continuà fent durant els anys que residí a França (1939-50) i en haver retornat a Girona.
Dades dels Països Catalans 