(França, segle XIII – Girona, 1321)
Mestre d’obres. Fins al 1320, i potser des de 1316, treballà a les obres de la seu gironina, on és documentat amb el nom de Mestre Anrich. Construí bona part de l’absis de la catedral esmentada.
Mentre Francesc Piferrer el considerava narbonès, el pare Fidel Fita creia que era català.
Guillem Durfort (Llenguadoc, França, segle XII – Catalunya ?, segle XII) Cavaller. Fou cortesà influent en temps d’Alfons I el Cast i un dels més assenyats consellers de Pere I el Catòlic, que acompanyava quasi sempre. Tingué el càrrec de cap de la cuina reial.
Guillem Durfort (Illes Balears, segle XIV) Militar al servei de Jaume III de Mallorca. El 1343 era un dels castellans de Montuïri. Envaïda Mallorca per Pere III el Cerimoniós, reté la fortalesa al delegat del rei Felip Boïl i de La Scala. Prestà homenatge a Pere III.
Ramon Durfort (Catalunya, segle XII) Marí. El 1150 comandava dues galeres, construïdes a la drassana vella de Barcelona per compte de Berenguer Ramon de Montcada, que foren cedides a Ramon Berenguer IV de Barcelona en ocasió de l’expedició a Arles per tal de sufocar-hi la revolta dels Baus.
Ramon Durfort (Barcelona, segle XIV) Frare dominicà. Sembla haver estat l’inquisidor més antic de Mallorca.
Romeu Durfort (Barcelona, segle XIII – Catalunya, segle XIII) Ciutadà. El 1244, a València, fou un dels signants, com a testimoni, de l’acta de renúncia de Pere de Portugal als seus drets sobre l’Urgell i sobre Mallorca.
(França, segle IX – Catalunya ?, després 872)
(o Dodana) Comtessa de Barcelona. Casada amb Bernat de Septimània. Tingué dos fills: Guillem i Bernat.
Escriví un Manuale (841-843), fonamental en fragments bíblics, que està dedicat a l’educació del seu fill Guillem.
(Marsella, França, 1880 – Alger, Algèria, 1959)
Geòleg. Autor de nombrosos estudis sobre la geologia dels Pirineus, com Étude géologique des Pyrénées catalans (1930).
(Caen ?, França, 1513 – Lió, França, 1588)
Metge i naturalista. Corresponsal de Francesc Micó, recull a la seva Historia generalis plantarum (1586-87) un bon nombre de descripcions de plantes catalanes que Micó li havia tramès.
(Sant Antonín, Roergue, Occitània, vers 1300 – Pontaut, Gascunya, després 1340)
Poeta. És autor de l’obra didàctica Doctrinal de trobar (1324), preceptiva en noves rimades que dedicà a l’infant Pere, fill de Jaume II de Catalunya i comte de Ribagorça, i que fou comentada el 1341 per Joan de Castellnou.
(França, segle XVIII – )
Llinatge d’escultors. D’origen francès, s’establiren a la Manresana (Segarra). Els primers membres foren:
Bonaventura Corcelles (França, segle XVIII – Catalunya, segle XVIII) Escultor. Fou deixeble de Pere Costa i Cases, amb el qual treballà a la Manresana (1741-42). Féu, amb Felip Saurí, els orgues de la seu nova de Lleida (acabats vers el 1777). La seva obra, rococó, és discreta.
Felip Corcelles (França, segle XVIII – Catalunya, segle XVIII) Escultor. Executà la part arquitectònica del retaule major de la Granadella (Garrigues), d’influència acadèmia. Fou fill seu:
Ramon Corcelles (Lleida, 1789 – 1849) Escultor. Estudià a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona. Pel seu matrimoni amb una filla de l’escultor Felip Saurí, n’heretà el taller. Es dedicà a la imatgeria religiosa, i féu també uns gegants per a les processons de Lleida (1840). Fou el pare de:
Manuel Corcelles i Saurí (Lleida, segle XIX) Escultor. Féu imatges i molts treballs de fusteria artística, sobretot per a esglésies. Fou pare de Manuel Corcelles i de Rossend Corcelles.
Altres membres del llinatge foren:
Francesc Corcelles (Catalunya, segle XIX – segle XX) Pessebrista. Actiu a Barcelona.
Manuel Corcelles (Catalunya, segle XIX – segle XX) Entallador. Actiu a Barcelona.
(França, segle XIX – segle XX)
Dinastia de músics originària de Figueres (Alt Empordà).
Els membres més destacats foren Francís Casadesús (París, 1870 – Suresmes, França, 1954), compositor; i el seu nebot, Robert Casadesús (París, 1899 – 1972), pianista i compositor.
(Simorra, França, 16 febrer 1847 – Perpinyà, 29 desembre 1932)
Bisbe de Perpinyà (1899-1932). Gascó d’origen, quan va ser elegit bisbe de Perpinyà aprengué el català i restablí l’ensenyament del catecisme i la predicació en català.
Va organitzar els Jocs Florals del 1902, que no pogueren celebrar-se a Barcelona, i va presidir a Barcelona els del 1914. Col·laborà en l’Obra del Diccionari d’Antoni M. Alcover. Animà el reclutament de catalans per a la guerra del 1914, a favor de França.
Va adquirir Sant Martí del Canigó i es va dedicar de ple a la restauració de l’antic monestir, on fou enterrat. Afavorí la restauració de la vida monàstica a Cuixà amb monjos cistercencs. Restaurà la capella de Nostra Dona dels Còrrecs, predecessora de la seu de Perpinyà, i l’antiga església dels caputxins; comprà el col·legi de Sant Lluís Gonçaga i el Petit Seminari, i féu edificar l’església de Sant Martí del Bon Socors i el Gran Seminari.
Per tal d’encoratjar les investigacions científiques del clericat creà “Revue historique et littèraire du diocése de Perpignan”.
Per la seva actuació ha estat justament qualificat de bisbe dels catalans.
(Pau, Bearn, França, 2 gener 1874 – Barcelona, 11 agost 1936)
Escriptor i periodista en llengua castellana.
Els seus articles, precisos i sentenciosos, foren seleccionats a Palabras al viento (1952). Entre altres novel·les, escriví El sabor del pecado i Los nietos de Danton (1934).
Fou assassinat a l’inici de la guerra civil.
Dades dels Països Catalans 