(Biarritz, França, 1926 – Barcelona, 15 novembre 2016)
Artista tèxtil. Es formà a les escoles de Belles Arts de Barcelona (1951-53) i de París (1953-56). Treballà habitualment a Sant Cugat del Vallès.
Fou molt significativa la col·laboració mantinguda amb els arquitectes Josep Maria Martorell, Oriol Bohigas i D. Mackay. Participà en els salons de Maig i a d’altres certàmens internacionals.
(Acs, Occitània, 26 agost 1946 – )
Periodista. Fill d’Andreu Claret i Casadessús i germà dels músics Gerard i Lluís. Visqué a França i, més tard, a Andorra.
Militant del PSUC, arribà a formar part del comitè executiu del PCE i a dirigir l’òrgan “Treball”.
Com a periodista ha estat redactor de “Terrasa información” i de “Revista europea”, corresponsal a Catalunya de “Cambio 16”, delegat de l’agència EFE a Panamà i l’Amèrica Central i a l’Àfrica subsahariana, director de l’agència EFE a Catalunya (1991-98) i director de comunicació del Fòrum Universal de les Cultures Barcelona 2004.
A més col·laborà amb el diari “Avui” i professor a la Universitat Pompeu Fabra.
L’any 2000 fou nomenat director de l’Institut Català de la Mediterrània.
(París, França, 1741 – Auch, Gascunya, França, 1808)
Historiador. El 1792 fou enviat a Barcelona com a agent revolucionari.
Publicà un llibre d’impressions personals sobre la Revolució Francesa, interessant per les dades que aporta referent a l’emigració francesa al Principat: Lettres écrites de Barcelone à un zélateur de la liberté qui voyage en Allemagne (1792).
(Mirapeix, País de Foix, 1480 – Montserrat, Bages, 1568)
Eclesiàstic. Ingressà a Montserrat el 1512.
Fou mestre de novicis en diversos monestirs hispànics i, durant molt de temps, confessor de pelegrins a Montserrat.
Esdevingué el primer confés i director espiritual d’Ignasi de Loiola, en ocasió de la seva estada al santuari a l’inici de la seva conversió (1522).
(Aubret, França, segle XVI – Barcelona, 16 octubre 1589)
Impressor. La seva impremta és documentada del 1575 al 1600. Treballà en societat amb Claudi Bornat i amb la vídua de Pere de Montpezat.
Fou un dels impressors més actius del segle XVI: obres religioses, com La introducción al símbolo de la fe (1585) i el Contempus mundi (1580) de Luis de Granada, el Flos Sanctorum (1586-88) d’Alonso de Villegas; gramaticals, com el Diccionari de Nebrija (1585), obres de Jaume Gibert (1586), de Llorenç Palmireno (1587) o Pere Joan Nunyes (1589), i el De ocio orationis partium d’Erasme (1591); històriques, com el De Catalonia de Francesc Calça (1588); i jurídiques, com les Resolutiones de Jaume Càncer (1594).
(Comenge, França, segle XIV – Balaguer, Noguera, 16 juny 1384)
Comtessa d’Urgell. Filla del comte Bernat VIII de Comenge. El 1335 es casà amb el comte Jaume I d’Urgell, fill d’Alfons III de Catalunya.
Hereva del comtat de Comenge per mort del seu germà Joan I (1339), els seus drets foren usurpats, però, pel seu oncle Pere Ramon I de Comenge, davant la passivitat del seu cunyat Pere III de Catalunya, que no volgué enfrontar-se amb una guerra. No aconseguí tampoc de fer valer els seus drets sobre el comtat de Pallars (1343).
Vídua (1347), governà amb eficàcia el comtat d’Urgell durant la minoria d’edat del seu fill Pere II, i aconseguí de liquidar els deutes contrets pel seu marit per finançar el moviment de la Unió.
(Tolosa de Llenguadoc, França, 1771 – Choisy-le-Roi, França, 1862)
Orguener. Fill de Joan Pere.
Construí l’orgue de Puigcerdà (1788), el de la catedral de Vic i el de Santa Maria del Mar de Barcelona, entre d’altres.
El 1807 s’establí a Montpeller, i hi restaurà l’orgue de l’església de Sant Pere.
Fou el pare d’Arístides Cavaillé-Coll.
(Galhac, Llenguadoc, França, 1743 – Llançà, Alt Empordà, 1809)
Orguener. Nebot de Josep Cavaillé. Construí els orgues dels dominicans de Vinçà (Conflent) i de Santa Maria de la Real (Perpinyà).
El 1762 s’establí a Barcelona, i hi construí l’orgue del convent de Santa Caterina. Completà l’orgue de la catedral de Carcassona.
Fou el pare de Domènec Cavaillé i Coll.
(París, França, 1903 – Reus, Baix Camp, 1987)
Marxant d’art. Filla d’Emili Castelucho i Diana, del qual continuà la galeria “Castelucho” de París.
Es casà amb Just Cabot, i ambdós fundaren la galeria Mirador (1949) a la plaça Vendôme; vídua, el 1961, donà la col·lecció de llibres i publicacions de Cabot a l’abadia de Montserrat.
(París, França, 21 març 1226 – Foggia, Itàlia, 7 gener 1285)
(o Carles d’Anjou) Rei de Sicília (1266-82) i de Nàpols (1266-85). Fill de Lluís VIII de França.
Proposat pels papes a fi d’oposar-lo als descendents de Frederic II de Sicília, rebé a Roma (1265) la investidura del regne. Inicià la campanya militar de conquesta ajudat per les finances papals i pels güelfs; fou decisiva la batalla de Benevent (1266), en que morí el rei Manfred de Sicília. Anihilà la reacció a favor del nét de Frederic II, Conradí, el qual ell executà després de derrotar-lo a Tagliacozzo (1268).
La insurrecció de Sicília fou motivada per les seves exaccions, la intromissió abusiva de francesos en el govern i l’administració i el trasllat de la cort de Palerm a Nàpols. El 30 març 1282 s’inicià a Palerm les Vespres Sicilianes, la revolta que donà la corona de Sicília a Pere II de Catalunya, a l’arribada del qual Carles abandonà el setge de Messina.
Després del fracassat desafiament de Bordeus, deixà Sicília confiada al seu primogènit, Carles de Salern, el qual sofrí una sèrie de derrotes navals.
Aconseguí d’oposar Carles I de Valois a Pere II, però morí abans de començar la Croada contra Catalunya.
Dades dels Països Catalans 