Arxiu d'etiquetes: França (nascuts a)

Bordet, Robert

8 Respostes

(Normandia, França, segle XII – Catalunya, 1154/57)

Cavaller (dit també Robert d’Aculley (o Culley) i Robert d’Aguiló). Anà a Aragó amb l’exèrcit de normands comandat pel comte Rotró de Perché, cosí d’Alfons I d’Aragó.

El 1129 l’arquebisbe de Tarragona Oleguer li cedí la ciutat i el Camp de Tarragona, llevat les esglésies amb els béns i les persones que en depenien, perquè els repoblés i reorganitzés, i li donà el títol de príncep de Tarragona.

El 1133 anà a Fraga a ajudar Alfons I d’Aragó i, potser, féu un viatge a Roma i un altre a Normandia per reclutar gent per a repoblar Tarragona.

Tingué quatre fills de la seva muller, Agnès (o Sibil·la), morta el 1170: Guillem, Robert, Ricard i Berenguer. El 1149, sota l’episcopat de Bernat Tort, atorgà població als habitants de Tarragona, quan ja n’havia confiat el govern al seu fill Guillem de Tarragona, fet que inicià les desavinences amb el nou arquebisbe.

El 1151, aquest cedí els seus drets sobre Tarragona al comte de Barcelona. Robert, que no hi havia renunciat, i després d’alguns conflictes, signà un acord (1153) efímer amb l’arquebisbe i el comte. La seva acció a Tarragona consta fins al 1154.

Aquest antagonisme acabà amb l’assassinat de Guillem (1168) a Tortosa i el de l’arquebisbe Hug de Cervelló, comès el 1171 pel seu germà Berenguer com a venjança.

Borbó-Vendôme, Lluís de

Deixa un comentari

(París, França, octubre 1612 – Ais de Provença, França, 6 agost 1669)

Duc de Vendôme i de Penthièvre. Lloctinent de Lluís XIII de França a Catalunya (1649-50).

No entrà a Barcelona fins al febrer de 1650 per la dificultat d’obtenir tropa i diners, i hagué d’afrontar la tensa situació creada per la repressió de Pèire de Marca el 1649, augmentada per l’empitjorament de la situació militar dels francesos al Principat.

La població de la ribera de l’Ebre es revoltà: Flix, Miravet i Tortosa es rendiren a Felip IV malgrat que el lloctinent intentà personalment la defensa d’aquesta última plaça.

Pel desembre de 1650 renuncià al càrrec i retornà a França.

Borbó-Penthièvre, Lluïsa Adelaida de

Deixa un comentari

(París, França, 13 març 1753 – Ivry, França, 23 juny 1821)

Duquessa de Chartres i d’Orleans. Filla de Lluís de Borbó, muller de Lluís-Felip-Josep d’Orleans i mare del rei Lluís-Felip I de França.

Els historiadors catalans s’han interessat pels seus sojorns a la Jonquera, Figueres, l’Escala i Sarrià, on constituí un petit saló alhora literari i polític. També residí a Maó.

Borbó-Condé, Lluís II de

3 Respostes

(París, França, 8 setembre 1621 – Fontainebleau, França, 11 desembre 1686)

Noble i militar.

Per allunyar-lo de França, durant la minoritat de Lluís XIV, Mazzarino el nomenà virrei de Catalunya, però fracassà en l’atac a Lleida, en poder de les tropes de Felip IV (1647).

Ressentit pel poder de Mazzarino passà al servei d’Espanya; conquerí Rocroi i obtingué la victòria de València (1656) sobre els francesos.

Lluís Bonifaç "el Vell"

Bonifaç, Lluís

5 Respostes

(Marsella, França, segle XVII – Riudoms, Baix Camp, 13 desembre 1696)

“el Vell”  Escultor. Conegut a la seva època per Bonifaci. S’establí a Barcelona amb el seu pare Francesc, pentinador de lli.

La seva obra més coneguda, i encara conservada, és la imatge de Sant Pau (1678), al pati de la casa de Convalescència, avui Biblioteca de Catalunya, de l’antic hospital de la Santa Creu de Barcelona.

El 1693 residia a Valls, on havia executat el retaule de Sant Pau, i li fou encarregat el de Sant Isidre per a Arbeca. El 1696 contractà l’execució de la caixa de l’orgue de la Selva del Camp, la qual no pogué acabar, ja que morí mentre treballava el retaule del Roser de Riudoms.

També és autor de la Santa Eulàlia (1686) de la plaça del Pedró de Barcelona, mutilada el 1936, i les imatges per al retaule de Santa Magdalena (1688), a la catedral.

Fou el pare de Lluís Bonifaç i Sastre.

Berwick, duc de

25 Respostes

(Molins, França, 21 agost 1670 – Philippsburg, Alemanya, 12 juny 1734)

(James FitzJames Stuart)  Mariscal francès. Fill bastard de Jaume II d’Anglaterra, per a qui el rei creà el títol.

Establert a França (1691) i naturalitzat francès, Lluís XIV l’envià a la península ibèrica per ajudar Felip V de Borbó en la Guerra de Successió. Recuperà Madrid, obtingué la victòria d’Almansa i conquerí el País Valencià (1707); en agraïment, Felip V l’anomenà duc de Llíria i Xèrica amb grandesa d’Espanya.

Marxà a França per continuar les empreses militars de Lluís XIV, però el 1714 tornà de nou a la Península per posar-se al capdavant de les tropes que assetjaren i conqueriren Barcelona l’Onze de setembre.

Bertran -bisbe Barcelona, 1086/95-

1 Resposta

(Provença ?, França, segle XI – Barcelona, 1095)

Bisbe de Barcelona (1086-95).

Fou abat del monestir agustí de Sant Ruf, a Provença. Més tard fou nomenat bisbe de Barcelona, on succeí Umbert de Cervelló.

En 1093 convertí en monestir dels agustins l’església de Sant Adrià de Besòs, que pertanyia a la canonja de Barcelona. El primer prior del nou establiment fou Oleguer, futur prelat i sant.

Consta que Bertran es deixà arrossegar per les pràctiques simoníaques pròpies de l’època. Vengué l’ardiaconat de Barcelona a Berenguer de Montcada.

Fou succeït a la diòcesi per Folc de Cardona.

Bernat de Gòtia

2 Respostes

(França, segle IX – Catalunya, vers 880)

Marquès i comte de Narbona, Barcelona i Rosselló (865-878) i després comte de Girona, i darrer marquès franc a Catalunya. Fill i nét dels comtes de Poitiers.

El 872 el rei Carles el Calb el nomenà membre del consell que havia de governar Aquitània durant la minoritat del seu fill Lluís. El 876 rebé els comtats de Bourges i Autun, però l’any següent inicià una revolta (877-878) contra Carles i Lluís.

Fou destituït pel concili de Troyes (878) i, passaren Barcelona-Girona al comte de Cerdanya, Guifré I el Pelós; Rosselló, al germà d’aquest, Miró de Conflent, i Narbona, al comte de Tolosa i Alvèrnia, Bernat Plantapilosa.

Bernat -mestre d’obres, s. XIII-

Deixa un comentari

(Tolosa ?, França, segle XIII – Tarragona, 1256)

Mestre d’obres i religiós. Procedia de Tolosa o, almenys, fou influït per l’escola tolosana.

Fou, fins a la seva mort, director de les obres de la seu tarragonina; pertany a la seva època una bona part de la construcció de les naus laterals i dels claustre. Les obres continuarien avançant durant uns anys d’acord amb els seus projectes.

Bassecourt i du Pire, Lluís-Alexandre Procopi

Deixa un comentari

(Fontaine-lés-Boulans, França, 1 juliol 1769 – Saragossa, Aragó, 17 gener 1826 )

Militar. Fill de Procopi Francesc de Bassecourt i de Contes, segon marquès de Bassecourt i nebot del primer comte de Santa Clara.

Capità general interí de València (1810-11), reorganitzà les forces valencianes després de la desfeta d’Alcalà de Xivert i sofrí una important derrota a Ulldecona (1810) davant les tropes franceses, que els permeté d’ocupar Tortosa. Deixà actuar lliurement la Junta d’Observació i Defensa del Regne de València, que convocà, i formà una Junta-Congrés.

El 1815 fou nomenat tinent general, i el 1824 era corregidor i governador militar i polític de Barcelona.