(Bolonya, França, 1313 – Lleida, 25 novembre 1373)
(dit d’Alvèrnia) Cardenal i arquebisbe de Lió (1340).
El 1359 començà a intervenir com a legat papal en els afers catalans i el 1361 obtingué la pau entre els reis de Catalunya-Aragó i de Castella.
Més tard el papa l’envià de nou com a legat (1371) per evitar una guerra entre Pere III el Cerimoniós i Gènova.
(Septimània, França, segle IX – Catalunya, vers 936)
(o Guigó) Bisbe de Girona (907-vers 936).
Fou nomenat per manament del rei franc Carles el Ximple, i fou un element actiu en el manteniment de l’autoritat reial franca a Catalunya.
El 922 rebé un privilegi carolingi de confirmació de béns i noves donacions.
L’última notícia d’ell data del juny de 936.
(Artois, França, segle XIV – Catalunya, segle XIV)
Escultor de cambra de Pere III el Cerimoniós.
Realitzà el sepulcre del pare d’aquest monarca, Alfons II el Liberal, obra destinada a Saragossa (1337).
L’any 1340 el rei Pere el designà a ell i al mestre Eloi escultors de les tombes reials de Poblet i, concretament, del seu propi sepulcre.
(Tolosa, Llenguadoc, 29 novembre 826 – Barcelona, 850)
Comte de Tolosa (845-849) i comte intrús de Barcelona. Fill de Bernat de Septimània i de Duada.
Pipí II d’Aquitània el féu comte de Barcelona (848), on sembla que féu occir els comtes Sunyer I d’Empúries-Rosselló i Sunifred I d’Urgell-Cerdanya. Lluità aleshores contra Carles el Calb amb l’ajut d’Abd al-Rahman.
Fou derrotat i morí decapitat a Barcelona.
(França, segle IX – Catalunya, segle IX)
(o d’Arrià o Guifre) Suposat pare de Guifré I el Pelós. Al·ludit per primer cop en el nucli inicial dels Gesta comitum Barcinonensium, completat en el període 1162-84, que en això s’inspirà segurament en un text redactat a Cuixà poc després del 1127.
És el resultat de la confusió en un de sol dels comtes Guifré I i el seu fill i successor Guifré II al·ludit en els documents com a Guifré fill de Guifré. El domini de Rià hauria estat adjudicat a Cuixà per la família comtal, procedent dels seus béns patrimonials.
Foren els autors de l’Histoire de Languedoc els qui en 1730-45 demostraren la falsedat de la contalla dels Gesta.
(França, 1677 – 1754)
Militar való. Estigué al servei de Felip V de Borbó des del 1703. Prengué part en la guerra de Successió i arribà a tinent general el 1711.
Governador de Tortosa des del 1711, fou capità general de Castella (1727) i de Catalunya (1735 i 1738).
(Durfòrt, França, 1929 – ? )
Forjador. S’especialitzà en el treball del coure: el 1962 instal·là el seu obrador a l’Armentera (Alt Empordà), i el 1968 a Palamós (Baix Empordà).
Ha forjat els canelobres de l’església parroquial de l’Armentera i gran quantitat d’escuts familiars, xocolateres, floreres i campanes de xemeneies, repartits per tot Catalunya.
(Foix, França, 1488 – Llíria, Camp de Túria, 15 octubre 1536)
Reina de Catalunya-Aragó (1506-16) i vescomtessa de Castellbó. Filla de Joan de Foix, vescomte de Narbona, i neboda de Lluís XII de França.
El 1506 es va casar amb el seu oncle Ferran II el Catòlic a Dueñas (Castella). En virtut d’aquest matrimoni, concertat en el tractat de Blois (1505), Ferran II pretenia, d’una banda, estrènyer les relacions diplomàtiques amb França i, d’altra, evitar que els territoris de la corona catalano-aragonesa fossin heretats per la casa d’Àustria. A canvi, Lluís XII cedí a Germana els seus drets sobre Nàpols. Aquests designis no pogueren acomplir-se, en morir l’infant Joan poc després de néixer (1509).
En les absències del seu marit fou lloctinent general de Catalunya, València i Aragó, i presidí les Corts generals de Montsó (1512) i les aragoneses de Calataiud (1515).
Vídua de Ferran, es casà amb Joan de Brandemburg (1519) i el 1523 fou nomenada per l’emperador Carles virreina de València, on dirigí la repressió subsegüent a la revolta de les Germanies, fins al desembre de 1524, en que promulgà un indult, primer document oficial redactat a València en llengua castellana.
El 1526, novament vídua, es va casar amb Ferran de Nàpols, duc de Calàbria, fill de Frederic II de Nàpols.
(Foix, França, 26 febrer 1423 – Roncesvalls, Navarra, 21 juliol 1472)
Comte de Foix i de Bearn (Gastó XI) i vescomte de Castellbó (1436-72). Fill i successor del comte Joan I i de Joana d’Albret.
El 1434 es casà amb la infanta Elionor d’Aragó, filla del rei Joan II de Catalunya, i aquest els declarà successors al tron de Navarra (1455), després de desheretar el príncep de Viana i la infanta Blanca.
Intervingué en la Guerra contra Joan II prop del rei i fou l’alliberador de la reina Joana Enríquez i del príncep Ferran, assetjats a Girona pel comte Hug Roger III de Pallars (1462).
A Navarra fou cap del partit beaumontès, que pretenia d’entronitzar la seva muller, enfront dels designis de Joan II.
(Foix, Occitània, 1287 – Maubuisson, França, 13 desembre 1315)
Comte de Foix, baró de Castellvell de Rosanes i de Montcada i senyor d’Andorra (1302-15), entre d’altres.
Fill del comte Roger Bernat III i de la vescomtessa Margarida I de Bearn, dels quals heretà els estats, bé que li calgué defensar els seus drets a la successió de Bearn davant les pretensions dels comtes d’Armanyac, ajudat per Jaume II de Catalunya, el qual, altrament, s’oposà a les seves aspiracions al comtat d’Urgell i al vescomtat d’Àger.
A la seva mort deixà els seus dominis ultra pirinencs i Andorra a l’hereu, Gastó II de Foix, i els dominis catalans al segon fill, Roger Bernat III de Castellbó.
Dades dels Països Catalans 