Arxiu d'etiquetes: França (morts a)

Estelrich i Artigues, Joan

12 Respostes

(Felanitx, Mallorca, 20 gener 1896 – París, França, 20 juny 1958)

Escriptor i polític. Conferenciant, assagista, humanista i crític, és una de les figures més sobresortints que ha aportat Mallorca a la literatura catalana. Arrelat des de jove a Barcelona, dirigí els “Quaderns d’Estudi” (1918) i col·laborà a “La Revista” i a “La Veu de Catalunya”.

L’any 1919 fundà Expansió Catalana, entitat destinada a difondre a l’estranger la cultura catalana, tasca que aconseguí a través d’una estada a Portugal, del contacte amb els occitans, de la publicació de l’estudi Per a la valorització internacional de Catalunya (1920) i del panegíric Maragall laude (1922).

L’any 1923 fou director de la Fundació Bernat Metge, creada per Francesc Cambó, i per a la qual traduí una part del Discursos de Ciceró (1923) i el segon volum de la Història d’Alexandre el Gran de Quint Curci (1926).

Fruït dels seus treballs crítics sobre literatura és l’assaig Entre la vida i els llibres (1929) i els assaigs polítics La qüestió de les minories nacionals (1929), El moment polític (1930) i Catalunya endins (1930). Fou director de “La Veu de Catalunya” (1931) i de la revista “Occident” (1936-39), editada a París.

En els darrers anys de la seva vida canvià totalment de posició política i durant la dictadura obtingué el càrrec de delegat d’Espanya a la Unesco (1952-58). D’aquesta darrera època és el llibre Las profecías se cumplen.

Domingo i Sanjuán, Marcel·lí

7 Respostes

(Tarragona, 25 abril 1884 – Tolosa de Llenguadoc, França, 2 març 1939)

Polític i escriptor. Germà de Pere Domingo. Mestre i periodista, col·laborà a “El Poble Català” i a “La Publicitat”. En la seva joventut era federal pimargallià, i evolucionà cap al republicanisme laic i radical, que va difondre especialment a Tortosa i a la seva comarca. Fou elegit diputat per Tortosa el 1914 com a candidat de la Unió Federal Nacionalista Republicana, partit al qual s’havia afiliat (1911).

Amb Francesc Layret, va fundar (1916) el Bloc Republicà Autonomista, contrari al lerrouxisme, així com el seu òrgan diari “La Lucha” (1916-19), a través del qual assolí una gran notorietat com a publicista. L’any següent (1917) el Bloc es transformà en el Partit Republicà Català.

Participà a l’Assemblea de Parlamentaris, promogué una intensa campanya antimilitarista a “La Lucha” per la qüestió del Marroc i participà en les jornades revolucionàries d’agost de 1917; acusat d’ésser-ne el promotor, estigué empresonat uns quants mesos.

Treballà per enderrocar la dictadura de Primo de Rivera, i el 1929 fundà amb Álvaro de Albornoz, el Partit Radical Socialista. Fou un dels signataris del pacte de Sant Sebastià (1930) i, si bé va intervenir el 1931 en la constitució de l’Esquerra Republicana de Catalunya, no es va separar del Partit Radical Socialista.

Amb la República, fou nomenat ministre d’instrucció pública del govern provisional; a final d’any passà al d’agricultura, comerç i indústria del segon govern Azaña, i pel juny de 1933, al ministeri d’agricultura del tercer govern Azaña. Després del triomf electoral de les dretes (novembre 1933), uní el seu partit amb el d’Acció Republicana, d’Azaña, i aquesta fusió donà lloc a la constitució d’Izquierda Republicana. Amb el triomf del Front Popular (febrer 1936), fou novament ministre d’instrucció pública, càrrec des del qual escometé un renovador programa de construcció d’escoles.

Entre les seves obres, cal esmentar: ¿On va Catalunya? (1927), ¿A dónde va España? (1930), La escuela en la República (1932), La experiencia del poder (1934) i La revolución de Octubre (1935). Morí a l’exili.

Clavé i Sanmartí, Antoni

6 Respostes

(Barcelona, 5 abril 1913 – Saint Tropez, França, 30 agost 2005)

Pintor, gravador i escultor. Format a l’Escola de Llotja, amb els mestres Feliu Mestres i Josep Mongrell. El 1939 s’exilià a França, on aviat es féu famós per les seves litografies (Les barriades de París i Les festes barcelonines) i on sobresortí com a il·lustrador. Fou influït inicialment per Bonard i Vuillard i més tard per Picasso i Roualt.

Amb una constant renovació del llenguatge plàstic ha passat dels personatges abarrocats, de formes rotundes, dels reis, guerrers i nines de començament dels anys 1950 a una certa abstracció informalista i a l’ús del collage. Es destacà també com a il·lustrador de llibres i per la seva obra gràfica.

El 1949 li fou concedit el premi Hallmark, el premi de la UNESCO a la Biennal de Venècia (1956) i el premi Matarasso a la IV Biennal de Säo Paulo (1957). Des del 1978, una sèrie de grans exposicions a París, Nova York i Tòquio, el van convertir en un dels pintors catalans amb més projecció internacional. El 1990 tingué lloc una exposició retrospectiva de la seva obra a Barcelona, la qual és objecte de constants revisions.

Claret i Clarà, Antoni Maria

12 Respostes

(Sallent, Bages, 23 desembre 1807 – Fontfreda, Llenguadoc, França, 23 octubre 1870)

Eclesiàstic i sant. Conegut popularment per pare Claret. Fill d’un teixidor, després de fer estudis a l’escola de Llotja, i els eclesiàstics, a Vic, on fou ordenat sacerdot (1825), fou rector durant uns quants anys. Passà a Roma per ingressar a la Companyia de Jesús.

Decantat, però, per la vocació missionera, tornà a Catalunya i recorregué a peu tot el país predicant missions populars. Fomentà la predicació i les edicions religioses en llengua catalana (fundà l’editorial Llibreria Religiosa, que publicà obres seves). A Vic, fundà la congregació de fills de l’Immaculat Cor de Maria (1849).

Arquebisbe de Santiago de Cuba (1851-60), hi exercí una gran obra pastoral i social (creació d’entitats benèfiques, caixes d’estalvi, etc). Cridat el 1857 a Madrid, fou confessor d’Isabel II de Borbó, fet que li reportà crítiques. Al concili Vaticà I (1869) defensà el dogma de l’Assumpció de Maria.

Morí exiliat, però la seva despulla fou duta a Vic, a la casa mare de la congregació fundada per ell. Fou canonitzat el 1950.

Casanovas i Maristany, Joan

Deixa un comentari

(Sant Sadurní d’Anoia, Alt Penedès, 11 agost 1890 – Valràs, Llenguadoc, 7 juliol 1942)

Polític i advocat. Llicenciat en dret (1911), es dedicà a la defensa dels sindicalistes perseguits. Militant del Partit Republicà Català, fou diputat provincial per Vilafranca del Penedès (1919-23). Les seves campanyes a favor dels obrers el dugueren repetidament a la presó. Fou conseller de la Mancomunitat de Catalunya (1921) i col·laborà a “El Diluvio” i “L’Opinió”.

S’exilià a França (1924) a l’adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera. Col·laborà a “Ressorgiment” de Buenos Aires, i a les “Hojas Libres” d’Hendaia, així com amb el grup separatista de Santiago de Cuba. Retornà a Barcelona a la proclamació de la República (1931). Fou un dels fundadors d’ERC, detingué la cartera de defensa del primer govern de la República Catalana, presidit per Francesc Macià; conseller de governació, més tard fou vice-president i conseller de foment, en el nou govern de la Generalitat (desembre 1931).

L’any 1936, ja esclatada la guerra civil, fou designat per Lluís Companys conseller primer del govern i president del consell executiu de la Generalitat (31 juliol-26 setembre). La seva actitud contrària als excessos de l’anarquisme i al predomini del govern central de la República motivaren la seva partida a França pel novembre de 1936.

Tornà a Barcelona el 1937 i prengué part en un intent, que fracassà, de declarar la neutralitat de Catalunya i posar-la sota la protecció de la Gran Bretanya i de França. Llavors hagué d’exiliar-se definitivament, per tal d’evitar les represàlies del govern central, i s’instal·là a Perpinyà.

El 1939 publicà un document en el qual intentava de justificar la seva actuació. També publicà El sindicalismo en el Pretorio (1924), sobre les lluites socials al Principat els anys immediats a la Dictadura.

Cabot i Ribot, Just

3 Respostes

(Barcelona, 4 maig 1898 – París, França, 25 febrer 1961)

Escriptor i traductor. Relacionat amb artistes i escriptors, des del 1922 col·laborà en “La Publicitat”, “La Nau”, “L’Opinió” o “L’Esport Català” -dels qual fou promotor i animador-. El 1929 s’incorporà al setmanari “Mirador”, tot just creat per Amadeu Hurtado, i hi treballà constantment com a ànima i director fins que la revista, intervinguda, fou incorporada al PSUC. Participà en la creació d’Acció Catalana. Exiliat a París, hi regentà una llibreria i accentuà la seva passió per la bibliografília.

Com a traductor, deixà modèliques versions catalanes de Stendhal, H.G. Wells, Stevenson, Casanova, etc. Autor d’articles i assaigs mordaços i penetrants, el 1992 en fou editada una part a Barcelona per V. Soler. Estava casat amb la marxant d’art Rosa-Antonieta Castelucho.

Bellmunt, Domènec de

1 Resposta

(Bellmunt d’Urgell, Noguera, 28 gener 1903 – Tolosa de Llenguadoc, França, 14 maig 1993)

(Domènec Pallerola i Munné)  Assagista i narrador. Estudià dret i s’exilià durant la Dictadura de Primo de Rivera. Publicà a París la revista de combat “El Fuet”. Retornà poc abans de la República i col·laborà assíduament a “La Publicitat”, “L’Opinió” i “La Nau”. Fou secretari de Lluís Nicolau i d’Olwer.

Va publicar unes quantes novel·les, com Les banyes del Tibidabo, o Homes de la terra (1935), entrevistes i retrats literaris, una biografia de Lluís Companys (1945) i els assaigs L’organització internacional del treball (1930), Causes de l’anticlaricalisme espanyol (1967).

Exiliat el 1939, s’establí a Tolosa i dirigí la publicació “Foc Nou”. Després va publicar Cinquanta anys de periodisme català (1975) i Anecdotari de 50 anys de periodisme (1978). Col·laborà en diverses publicacions, sobretot al diari “Avui”. El 1991 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Bellido i Golferichs, Jesús Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 22 novembre 1880 – Tolosa, Llenguadoc, 17 juliol 1952)

Metge, veterinari i polític. Deixeble de Ramon Turró, inicià els seus treballs de fisiologia al laboratori del doctor Coll i Pujol. Catedràtic de fisiologia a Saragossa (1914) i a Granada (1920), i després de farmacologia a Barcelona (1930). Fundà, juntament amb August Pi i Sunyer, l’Institut de Fisiologia i presidí (1919-20) la Societat de Biologia de Barcelona, i dirigí l’escola de sords-muts i subnormals a Vil·la Joana.

La seva tesi d’entrada a l’Acadèmia de Medicina de Barcelona (1925) versà sobre hormonologia. Intervingué en les tasques dels Congressos de Metges de Llengua Catalana i en l’estructuració de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Membre d’Acció Catalana Republicana i catòlic practicant, fou nomenat comissari de cultes pel govern de la República (desembre 1938). L’any 1939 s’exilià a Tolosa de Llenguadoc, on continuà les tasques investigadora i docent. Es dedicà a l’estudi de la fisiologia renal i respiratòria, l’electrocardiografia, etc., i publicà nombrosos treballs sobre aquests temes. Col·laborà, entre d’altres publicacions, a “Quaderns d’estudis polítics, econòmics i socials”, de Perpinyà.

Albéniz i Pascual, Isaac

16 Respostes

(Camprodon, Ripollès, 29 maig 1860 – Cambo, Lapurdi, França, 18 maig 1909)

Músic i compositor. Des que era jove fou, a París, deixeble de Marmontel i efectuà llargues sortides per Europa i Amèrica. Després prosseguí els seus estudis a Leipzig i Brussel·les i rebé els consells de Liszt. Durant aquesta època escriví un nombre considerable de petites obres de caire romàntic. Després tornà a París, on continuà perfeccionant-se de mica en mica. A aquest període pertany la seva celebrada Rapsòdia espanyola.

L’any 1896, a Barcelona, compongué l’òpera còmica Pepita Jiménez. El 1899 estrenà a París el poema simfònic per a orquestra Catalònia. Seguiren diverses peces per a piano: Serenata espanyola, Granada i Sevilla, entre d’altres. La seva última producció fou Ibèria, que conté 12 peces, entre les quals destaquen: Corpus a Sevilla, Triana i Màlaga.

La música d’Albéniz s’inclou dins l’escola espanyola, equiparable a d’altres moviments semblants en diversos països europeus. S’hi troben elements post-romàntics (Liszt) i impressionistes.

Fou el pare de la pintora Laura Albéniz i Jordana.