(Lleida, 13 setembre 1804 – Vichy, França, 23 juliol 1870)
Eclesiàstic. Es formà a les universitats de Barcelona, Alcalá, Valladolid i Bolonya.
Canonge de Tarragona i capellà d’honor de la capella reial, fou promogut a bisbe de l’Havana (1846-64), on organitzà el seminari tridentí.
El 1864 fou elegit arquebisbe de Tarragona. Prengué part, a Roma, en el Concili Vaticà I (1869-70).
(Sant Vicenç dels Horts, Baix Llobregat, 28 febrer 1888 – Artois, França, 9 maig 1915)
Pedagog i periodista. Escriví en algunes revistes comarcals.
Estudià a Suïssa i a París, on també es dedicà a l’ensenyament. Fou professor de castellà a Moscou i a Sant Petersburg. Durant un temps fou també secretari d’un home de negocis rus.
El 1914 s’allistà com a voluntari català per defensar França de la invasió alemanya. Fou corresponsal de guerra de “Las Noticias” de Barcelona. Morí al front del Somme.
(Barcelona, segle XV – Montpeller, França, 1472)
Mercader i després ciutadà. Fill de Felip de Ferrera. Fou conegut també com a Felip de Foix.
Fou un dels membres més actius de la Biga i conseller de Barcelona (1447, 1452 i 1461).
Es casà (1431-35) amb Elionor de Llobera i Roig, filla de Joan de Llobera i Garró, de qui fou soci, i foren pares de Felip de Ferrera i de Llobera.
(Igualada, Anoia, segle XX – París, França, 1978)
Anarco-sindicalista. Dirigent de la CNT d’Igualada, dirigí, a l’exili, diferents revistes, entre les quals “Umbral” (París 1962-70).
Autor dels llibres de memòries Vida sindicalista (1957) i De l’Anoia al Sena sense presa (1966) i, amb el pseudònim de Joan del Pi, d’Interpretació llibertària del moviment obrer català (1947).
(Catalunya, segle XV – Provença, França, 1472)
Eclesiàstic. Frare benedictí i abat de Montserrat el 1451, com a successor d’Antoni d’Avinyó. Doctor en dret, dictà constitucions i capítols per als monjos, els ermitans i la confraria de Montserrat.
Tingué el càrrec de bibliotecari reial, i fou amic personal dels papes Nicolau V i Calixt III. Aquest li conferí, el 1456, el comandament d’una galera pontifícia que havia de lluitar contra els turcs. Aquell mateix any hom el troba en constants actuacions contra les extralimitacions del governador Galceran de Requesens i del mateix Alfons IV el Magnànim i en defensa de les constitucions de Catalunya.
Fou diputat i president de la Generalitat de Catalunya (1458-61), i, com a tal, intervingué en defensa de Carles de Viana, empresonat pel seu pare, Joan II el Sense Fe. Deixà d’ésser diputat i president de la diputació del general el 31 de juliol de 1461, però continuà les seves incessants activitats polítiques, i estigué al costat de les corporacions catalanes des que esclatà la guerra contra Joan II (1462).
Des de l’agost de 1463 gestionà la petició d’ajut a Enric IV de Castella. Del juny de 1463 al gener de 1464 visità Lluís XI de França. Pere IV, el Conestable, el tingué per sospitós i el féu empresonar el 1464, però després el comissionà per a una ambaixada a Portugal en cerca de recursos i ajut (fi del 1465). Mort el Conestable, Ferrer fou retingut en presó a Portugal, almenys fins a la fi del 1466.
En ésser elegit rei dels catalans Renat d’Anjou (1466), Ferrer passà a ésser canceller de la Cort, però caigué en desgràcia a causa de la defecció del seu nebot Pere Joan Ferrer.
Al final del 1471, quan la situació militar era molt difícil, dirigí un grup francòfil irreductible, partidari d’entendre’s amb Lluís XI. Per això fou empresonat i després desterrat a Provença (19 de novembre de 1471), on hi morí pocs mesos després.
(Palafrugell, Baix Empordà, 1892 – Tolosa de Llenguadoc, França, 1971)
Periodista i dibuixant. Fou un personatge bohemi i dispers, que es distingí per un humorisme innovador.
Fou redactor de “La Publicidad”, “La Publicitat”, “El Be Negre”, “D’Ací i d’Allà” i “El Senyor Daixonses i la Senyora Dallonses”. És autor d’un llibre per a infants: 3 al Pol.
Un cop exiliat el 1939, fou presoner dels nazis.
Va col·laborar a “Vida Nova”, revista de Montpeller.
(Catalunya, segle VIII – Lió, França, 811)
Bisbe d’Urgell, documentat des del 781. Sembla que procedent del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles i mestre de Claudi de Torí.
Partidari convençut i membre destacat de l’adopcionisme -que rebé el nom d’heretgia feliciana a l’imperi franc-, és veié obligat a retractar-se en diverses ocasions en els concilis de Ratisbona (792), Frankfurt (794), Roma (798) i Aquisgrà (798-800), sínodes en què la seva doctrina fou condemnada.
Amb tot, l’emperador Carlemany no li permeté de retornar a la seu d’Urgell, i va confinar-lo a Lió sota la vigilància del bisbe d’aquella ciutat.
(Barcelona, 19 febrer 1865 – París, França, 26 juliol 1922)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, a Madrid i a París, on residí molts anys.
No experimentà la influència de les tendències artístiques d’avantguarda i es mantingué dins una línia academicista d’extrema correcció, bé que poc emotiva.
Bon observador, conreà el paisatge, el retrat, els temes socials i els de la burgesia (La model, El cementiri de Santes Creus, Convalescència).
Com a dibuixant, ocupà un lloc important entre els modernistes.
(Barcelona, 1911 – Tolosa de Llenguadoc, França, 1945)
Polític. Col·laborador de “L’Opinió” (1928-29), el 1930 era un dels principals dirigents de l’Esquerra Universitària. Fou un dels fundadors de les Joventuts Comunistes -dependents inicialment de la Federació Comunista Catalano-Balear (FCCB) i després del Bloc Obrer i Camperol (BOC)-, de les quals fou secretari polític (1931-32).
Membre de la Comissió Agrària creada pel Comitè Central del BOC l’agost de 1931, publicà Dels remences als rabassaires (“L’Hora”, 1931) i Las luchas que han librado los campesinos catalanes contra sus explotadores (“La Batalla”, 1931).
En crear-se el POUM, va encapçalar amb Víctor Colomer i Àngel Estivill, un petit grup del BOC que va ingressar en la Federació Catalana del PSOE (1935) i, després, en el PSUC (1936).
Va morir assassinat.
(Malgrat de Mar, Maresme, 5 octubre 1903 – Tolosa, Llenguadoc, 21 octubre 1981)
“Germinal Esgleas” Dirigent anarquista. Afiliat a la CNT des de molt jove, fou secretari de la Confederació Regional de Catalunya (1923), i cofundador del grup de “La Revista Blanca”.
Afiliat a la FAI, exercí importants càrrecs en la segona meitat de la guerra civil espanyola i a l’exili, on fou secretari del Moviment Llibertari Espanyol CNT (1945) i de la Comissió Intercontinental (1947).
Dades dels Països Catalans 