(Sant Antonín, Roergue, Occitània, vers 1300 – Pontaut, Gascunya, després 1340)
Poeta. És autor de l’obra didàctica Doctrinal de trobar (1324), preceptiva en noves rimades que dedicà a l’infant Pere, fill de Jaume II de Catalunya i comte de Ribagorça, i que fou comentada el 1341 per Joan de Castellnou.
(Barcelona, 1880 – Sermaises, Orleanès, 1970)
Dibuixant i pintor. Format a l’escola de Llotja de Barcelona (1894-95), s’establí definitivament a França el 1918.
Eminentment paisatgista, sobresurten les seves minucioses vistes de pobles catalans o de París.
(Catalunya, segle XIV – Agde, Llenguadoc, 1380)
Prelat. Fou bisbe d’Osca i de Mallorca. El 1358 fou nomenat arquebisbe de Tarragona. L’any següent rebé el títol de patriarca d’Antioquia.
Impulsà diverses obres a les muralles tarragonines. Morí de tornada d’una visita a la cort papal d’Avinyó.
(Tarragona, segle I – Narbona, França, segle I)
Sacerdot de l’època romana. Havia estat esclau. Residí a Narbona.
Li fou dedicat un monument sepulcral.
(França, segle XIX – segle XX)
Dinastia de músics originària de Figueres (Alt Empordà).
Els membres més destacats foren Francís Casadesús (París, 1870 – Suresmes, França, 1954), compositor; i el seu nebot, Robert Casadesús (París, 1899 – 1972), pianista i compositor.
(Perpinyà, 1 setembre 1873 – Tolosa, Llenguadoc, 16 agost 1952)
Historiador. Dedicà la major part de les seves obres a l’estudi de la història medieval dels Països Catalans. Fou professor de les Universitats de Montpeller (1903) i de Dijon (1905), catedràtic de la Facultat de Lletres de Tolosa (1910) i membre corresponent de la Real Academia de la Historia de Madrid, de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1905) i de l’Institut d’Estudis Catalans (1945).
Entre els seus treballs d’història general sobresurten La société féodale (1923), Histoire du Roussillon (1923), en col·laboració amb Pere Vidal, i L’Effondrement d’un Empire et la naissance d’une Europe, IXº-XIº siècles (1941).
S’especialitzà en l’estudi de l’època carolíngia i del segle XV: Les origines de la première Maison comtal de Barcelona (1900), Louis XI, Jean II et la révolution catalane (1461-1473) (1903), La question des Pyrénées et la Marche d’Espagne au Moyen Age (1947), etc.
(Perpinyà, 1755 – Tolosa, Llenguadoc, 1838)
(o Melcior de Margarit) Escriptor. Darrer marquès d’Aguilar, baró de Mosset i intitulat comte de Montagut. Fill de Pere-Francesc de Bou i Pujol, que fou primer mere president de Perpinyà (1790).
Participà en la Revolució Francesa, però s’hagué d’exiliar a Barcelona al final del 1790. Es destacà entre els emigrats polítics, amb la seva muller, Joana de Bruyères, introductora del vals a Barcelona (1791).
Fou membre de la societat de ciències de Montpeller, de l’acadèmia de bones lletres de Tolosa i mantenidor dels jocs florals de la mateixa ciutat.
Autor de poesies neoclàssiques en francès i d’una traducció de poesies de Lope de Vega.
(Viviers, Llenguadoc, 20 desembre 1859 – Bordeus, França, 1 gener 1926)
Arqueòleg i historiador. Arxiver (1889) de la Gironda, fou membre corresponent a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l’Institut d’Estudis Catalans.
Publicà treballs sobre l’art, la història i les institucions d’Occitània i dels Països Catalans. Són remarcables l’Étude sur la condition des populations rurales du Roussillon ay Moyen Âge (1891), L’art religieux du Roussillon, traduït al català per Jaume Massó i Torrents (Barcelona, 1901), La coutume d’Andorre (1904), etc.
(Alcalà de Henares, Madrid, 1880 – Montalban, França, 1940)
Polític. Essent president de la II República (1931-33), s’aprovà l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (1932).
Després de la caiguda de Madrid durant la guerra civil, s’instal·la a Barcelona amb el govern de la República, després es refugià a França, on dimití de President de la República (28 febrer 1939).
(Catalunya, segle XIX – París, França, segle XIX)
Cantant i pianista. Visqué durant trenta-dos anys a París, dedicat a l’ensenyament del cant i del piano.
És autor d’algunes composicions.
Dades dels Països Catalans 