(Miravet, Ribera d’Ebre, 31 desembre 1908 – París, França, 15 agost 1997)
Sindicalista. Mestre d’escola, s’afilià a la CNT a través del federalisme pimargallià.
Fou empresonat després de l’octubre de 1934. S’exilià el 1939 i va ser deportat al camp de concentració nazi de Mauthausen.
Autor de Poemes de llum i de tenebra (París, 1967), fou redactor del periòdic anarcosindicalista “Terra Lliure” de París.
(Igualada, Anoia, 15 octubre 1905 – Burzet, Llenguadoc, 6 agost 1974)
Poeta. De formació autodidàctica, fou influït per Salvat-Papasseit, Sánchez i Juan i Rosselló i Porcel, la seva poesia combina l’intimisme amb la imatgeria local, de vegades amb ressons del surrealisme.
La recerca de la puresa, del somni, no troben sempre una expressió perfecta; per això la seva poesia és sovint trencadissa, tendra.
És autor d’un llibre de poesia molt remarcable: L’aurora de l’Aragall (1957, reeditat el 1961), així com d’Ònix i níquel (1934).
Col·laborà a la “Revista d’Igualada”.
(Martorell, Baix Llobregat, 24 juny 1910 – Dreux, França, 13 gener 1981)
(Antoni Garcia i Lamolla) Pintor i dibuixant. Format a la ciutat de Lleida.
Abans de la guerra civil exposà individualment a diverses ciutats espanyoles. El 1936 participà a l’exposició d’artistes ibèrics, de París, i a l’exhibició de l’ADLAN, a Barcelona.
Després de la guerra marxà a França.
(Barcelona, 1784 – París, França, 1849)
Pintor. Pensionat (1804), per l’Escola de Belles Arts de Barcelona, on estudiava, es traslladà a París.
Després de la invasió napoleònica d’Espanya fou encarregat per organismes oficials d’intentar la recuperació dels tresors artístics nacionals portats a França per l’invasor, recuperació que assolí el 1818.
Pintor de natures mortes, en tornar de París pintà retrats de la família reial (Caseta del Príncep). Posteriorment retornà a París.
Sovint ha estat confós amb Francesc Lacoma i Sans.
(França, 1605 – París, França, 24 març 1657)
Comte de La Mothe, duc de Cardona i mariscal de França.
Durant la guerra dels Segadors, comandà l’exèrcit del Principat, a les ordres de Borbó-Condé, i fou nomenat, pel monarca francès Lluís XIII, virrei de Catalunya (1642-45).
Posteriorment s’encarregà altre cop del virregnat (1651-52) i defensà Barcelona quan fou bloquejada per les tropes de Felip IV. Va haver de retre’s l’octubre de 1652, i així acabà el domini francès.
(Barcelona, 1903 – París, França, 1976)
Pintor i escriptor. Fill del pintor Sebastià Junyent i Sans i deixeble del seu oncle Oleguer.
Conreà preferentment el paisatge, sobretot vistes de suburbis. També es dedicà a la pintura decorativa (col·laborà en l’Exposició del 1929).
Exiliat a Veneçuela el 1939, s’instal·là després a París (1955). Féu exposicions individuals a Barcelona, París i diverses ciutats sud-americanes.
Com a escriptor col·laborà en diversos periòdics estrangers i publicà algunes obres, com Mallorca (1927) i Van Gogh (1963).
(Gràcia, Barcelona, 20 maig 1882 – els Baus, Provença, 2 gener 1968)
Gravador i pintor, germà de Ramon. Després d’una formació a l’Escola de Belles Arts de Barcelona es traslladà a París.
L’escriptor Anatole France li demanà que il·lustrés les seves obres (Les opinions de Jerôme Coignard, entre altres), cosa que motivà que s’establís a la capital francesa, on portà a terme una tasca important, sobretot referent al gravat al boix. Més tard s’instal·là a Baus (Provença).
El 1948 il·lustrà amb 500 boixos l’edició Kramer del Quixot. El 1950 féu els cartells del primer Festival Casals de Prada.
Fundà la revista “Scherezade”, en col·laboració amb Jean Cocteau.
(França, maig 1350 – Besiers, França, 16 setembre 1371)
Princesa de França. Filla de Felip IV de Valois i de Blanca de Navarra.
Promesa (1370) amb l’infant Joan, fill gran de Pere III el Cerimoniós i futur rei Joan I el Caçador.
Abans, però, hagué de renunciar els seus drets a la corona de França, i en el viatge d’anada a Catalunya morí de malaltia.
(Lleida ?, segle XIV – Montpeller, França, després 1384)
(o Joan Jaume) Metge. Fou mestre a l’escola de medicina de Montpeller, de la qual fou nomenat conceller el 1364.
Publicà diverses obres en llatí, com ara Contra epidimiam (1370), De pestilentia (1376), De claculos in vesica (1378), el Secretarius practicus medicinae (1378), i un comentari al llibre quart del Cànon d’Avicenno.
Traduí de l’àrab al català el Llibre de la figura de l’ull, tractat d’oftalmologia d’Alcoati (Sulayman ibn Harit al-Kuwati), toledà del segle XII.
(Madrid, 10 octubre 1830 – París, França, 9 abril 1904)
Reina d’Espanya (1833-68). Fou el primer monarca espanyol a utilitzar aquest títol. Filla de Ferran VII de Borbó i de Maria Cristina de Borbó.
Proclamada reina a tres anys, fou declarada major d’edat a tretze. Durant la seva minoritat actuà de regent la seva mare, que coincideix amb la Primera Guerra Carlina, després vingué la Dècada Moderada (1844-54), el Bienni Progressista (1854-56), la reacció moderada (1858-64) fins a la revolució de setembre de 1868, que destronà Isabel.
Casada a setze anys amb el seu cosí Francesc d’Assís de Borbó, hom li atribuí diversos amants. Tingué vuit fills, entre els quals, Alfons XII de Borbó.
Durant el seu regnat estigué sotmesa a la camarilla que formaven sor Patrocinio i el pare Fulgencio, els quals foren combatuts pel pare Antoni Maria Claret, que fou confessor seu els darrers anys del regnat.
Dades dels Països Catalans 