(França, segle X)
Arquebisbe de Narbona (vers 927-977).
Durant els seus cinquanta anys de govern, i com a metropolità de fet dels bisbats catalans, tingué ocasió d’oposar-se a les pretensions de l’abat Cesari de Santa Cecília de Montserrat, que s’havia fet proclamar arquebisbe de Tarragona el 956.
(Catalunya ?, segle VIII – Lió, França, 840)
Visigot. S’establí com a monjo a l’Empordà; després fundà, amb l’abat Àtala, el monestir de Sant Policarp del Rasès. L’arquebisbe Leidrat de Lió se l’endugué a la seva seu, d’on fou auxiliar des del 813 i arquebisbe des del 816.
Barrejat a la política de Lluís el Pietós i els seus fills, fou deposat per l’emperador (835-838). També intervingué per escrit en les lluites doctrinals contra l’adopcionisme de Fèlix d’Urgell, contra la iconoclàstia a favor de l’eucaristia.
(Provença, França, segle XI – Avinyó, França, 1129)
Dama. Filla de Guillem Bertran II, comte de Forcalquier, i segona muller del comte Ermengol IV d’Urgell, amb qui tingué un fill, Guillem V de Forcalquier.
A la mort del seu pare (1096), Adelaida, ja vídua, heretà el comtat de Forcalquier i anà a regir-lo amb el seu fill; així era establert un llinatge català a l’alta Provença.
(Catalunya, segle XVI – París ?, França, segle XVI)
Metge. En 1541 s’establí a París. Fou deixeble del cèlebre Brissot.
És autor, entre d’altres, dels tractats professionals Galeni ars medica, De morbis mulieribus libri duo i Consilia medica.
(Barcelona, 1880 – Biarritz, França, 16 febrer 1960)
Escriptor. De molt jove creà el setmanari “Luz” (1897-98), en el qual exercí de poeta, dibuixant i crític d’art. El 1904 dissertà sobre música i poesia al Teatre Íntim i a l’Associació Wagneriana. Col·laborà a “Quatre Gats” i “El Poble Català”.
Tot i haver anunciat l’aparició d’un llibre titulat Flors a Scynthia i haver donat a conèixer diversos poemes en revistes modernistes, la seva única obra publicada en volum fou Boires baixes (1902), editat amb dibuixos de Lluís Bonnín i anotacions musicals d’Enric Granados.
Poc després de publicar-lo, Roviralta es retirà de la vida literària per acabar els estudis d’enginyeria i fundà una gran indústria de fibrociment per a peces prefabricades, tant per a teulades com per a conduccions de líquids, amb factories a Cerdanyola del Vallès i Getafe, prop de Madrid.
Realitzà alguns mecenatges. Reuní una bona col·lecció de ceràmiques de l’Alcora.
Ramon Martí i Farreras (Manresa, Bages, 10 desembre 1902 – Carcassona, França, 7 juny 1989) Dibuixant i pintor. Destacà com a caricaturista i retratista. S’establí a França el 1925. El 1936 tornà a Catalunya en ocasió de la guerra civil, en la qual participà. Anà a l’expedició de Mallorca, on resultà ferit. Restablert a Carcassona, amplià les seves activitats al camp del cinema amateur, on obtingué diverses distincions, especialment el Gran Premi de Totes Categories de Cannes, el 1957, per la pel·lícula El lladre calça un 42.
Antoni Martí i Farreras (Manresa, Bages, 1904 – 1973) Pintor i decorador. Fou deixeble de Joan Busquets. Ha treballat com a il·lustrador i moblista.
Celestí Martí i Farreras (Manresa, Bages, 1929 – 12 febrer 1988) Escriptor. Conreà la pintura. Fou deixeble de Ramon Calsina. Fou redactor dels setmanaris “Destino” i “Tele-estel”, així com del diari “Tele/eXprés”. Ha col·laborat a d’altres publicacions periòdiques.
(Badalona, Barcelonès, 22 abril 1902 – París, França, 9 febrer 1984)
Sindicalista. Treballador del ram del vidre.
Joan Peiró el nomenà sotssecretari quan fou ministre (1937).
Alcalde de Barcelona durant la guerra civil, s’exilià el 1939 a París i després a Prada de Conflent.
(Barcelona, 10 juliol 1880 – París, França, 6 gener 1946)
Pintor, aquarel·lista i gravador. Nebot d’Aristides Maillol.
El 1889 anà a viure a París. Pertanyia a l’associació del Salon d’Automne.
Es dedicà a la pintura, sobretot al paisatge i a la figura femenina, i al gravat per a revistes de la capital francesa.
(Barcelona, 4 octubre 1884 – Tolosa, Llenguadoc, 1943)
Autor teatral i comediògraf. Actuà amb les companyies de Margarida Xirgu i d’Enric Guitart.
Escriví moltes obres de teatre, de caire costumista: Soltera, casada i viuda (1909), La festa del carrer (1918), La vida no és nostra (1925), Tres milions busquen hereu (1932), Les indecises (1934), etc.
També escriví la novel·la L’ombra de Maria Clara (1924).
(Tarragona, 15 abril 1886 – Labastida, Llenguadoc, 11 maig 1967)
Eclesiàstic. S’ordenà de sacerdot el 1911. Residí a Osca, on fundà l’Orfeón Oscense.
Beneficiat i mestre de capella de la catedral de Lleida, el 1934 publicà una Teoria de la música.
Per la seva adhesió a la Generalitat i el seu prestigi entre les classes populars, durant la guerra civil fou respectat i fou director de l’Escola de Música de Lleida.
S’exilià el 1939, i patí camps de concentració i estretors econòmiques. Exercí el ministeri pastoral a la diòcesi de Montalban, del seminari de la qual fou professor.
Publicà el polèmic L’Església contra la República Espanyola (sd), signat Joan Comas, i La meva Tarragona (1971).
Dades dels Països Catalans 