(Viena, Àustria, 4 desembre 1909 – Barcelona, 24 desembre 1953)
Pretendent carlí. Fill petit de l’arxiduc Leopold Salvador d’Àustria-Toscana i de Blanca de Borbó.
Després de la Primera Guerra Mundial es traslladà a Barcelona, fins el 1931 en que tornà a Àustria.
Naturalitzat espanyol, el 1945 reivindicà la corona espanyola amb el nom de Carles VIII.
Li foren tolerades activitats polítiques, principalment a Catalunya, organitzades pels seus seguidors.
Fou enterrat al monestir de Poblet.
(Winterthur, Suïssa, 22 novembre 1877 – Barcelona, 30 juliol 1930)
Esportista. Fundà el F.C. Zuric.
Va practicar diversos esports, però sobretot el futbol, fins que, obligat pels seus negocis a residir a Barcelona, el 1899 hi va fundar el Futbol Club Barcelona.
Primer com a jugador i després en successives etapes com a president, va ésser durant més de vint anys l’ànima de l’entitat i va impulsar la inauguració del camp del carrer de la Indústria (1909) i del camp de les Corts (1922).
La seva gestió ajudà a la creació de la Federació Espanyola de Futbol (1909).
Defensor de l’amateurisme, el 1913 deixà el càrrec de president davant el creixent professionalisme de l’esport; tanmateix, l’ocupà de nou diverses vegades.
(Viena, Àustria, 24 març 1914 – Barcelona, 18 febrer 1996)
Titellaire i ventríloqua. Primera ballarina del Teatre de l’Òpera de Viena, durant la Segona Guerra Mundial entrà en una companyia italiana, amb la qual arribà a Espanya en el 1943, s’incorporà a la companyia Els Vienesos, de Franz Johann i Arthur Kaps.
Amb les seves conegudes marionetes col·laborà en diversos programes de TVE entre el 1959 i el 1971.
(Anglaterra, segle XIV – Montblanc ?, Conca de Barberà, vers 1362)
(o Desfonoll) Mestre d’obres i picapedrer. Actiu a Catalunya des del 1331, on es casà i fins catalanitzà el seu nom. Fou l’introductor al país de les formes flamígeres, procedents d’Anglaterra i usades ací un quart de segle abans que a França i a Castella.
Hom ja el troba documentat en el contracte que féu amb Pere Alegre, abat de Santes Creus, on s’especifiquen amb detall totes les qüestions de les obres i el compromís de l’artista a no fer en vida cap altra obra sense permís de l’abat; d’altra banda, el monestir excloïa cap altre mestre d’obres i li donava plens poders sobre els altres operaris.
Acabà les obres del claustre de Santes Creus, enllestides en 1340, amb el refetor del monestir. És remarcable la fauna desacostumada a Catalunya que esculpí als relleus de les pilastres (en una de les quals feu el seu autoretrat) i, sobretot, el traçat flamiger de les claraboies dels arcs del claustre.
El 1359 i el 1362 treballava a Montblanc.
(Portugal, segle XVI – Barcelona, 1546)
Pintor. Actiu ja a Barcelona el 1525.
El 1532 s’associà amb un altre portuguès, Pedro Nunhes (Pere Nunyes), i amb Nicolau (I) de Credença, amb els quals col·laborà en nombroses obres, especialment amb el primer, que el superava àmpliament en qualitat.
(Budapest, Hongria, 17 setembre 1941 – )
Catalanòfil. Llicenciat en filologia hispànica i italiana el 1965 a la universitat Eötvos Lorand de Budapest, hi exercí la docència.
Membre fundador de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, ha estat l’introductor dels estudis de català a Hongria (1971).
Ha publicat estudis de gramàtica històrica i ha promogut la traducció d’obres literàries entre el català i l’hongarès. És autor, juntament amb Károly Morvay, d’un diccionari català-hongarès (1990).
El 1993 rebé el premi Ramon Llull.
(Saarbrücken, Alemanya, 29 maig 1901 – Barcelona, 17 febrer 1987)
Pintor. Format inicialment dins l’expressionisme de Paul Klee. Des del 1932 residí a Barcelona.
La seva obra anà evolucionant cap a una abstracció que sempre té com a fonament els elements del món concret, especialment del de la tècnica.
Ultra la pintura, conreà el gravat i el cartró per a tapissos i catifes, i projectà vidrieres emplomades (vitralls de la capella de les Llars Mundet).
Va fer pintures murals per a indrets i institucions públiques (premi Sant Jordi amb una obra conservada al palau de la Generalitat), especialment a Barcelona.
També fou molt considerable la seva activitat de dissenyador gràfic.
(Wolfenbüttel, Alemanya, 28 agost 1691 – Viena, Àustria, 21 desembre 1750)
Emperadriu d’Alemanya, reina de Catalunya i lloctinent de Catalunya (1711-13).
Es casà amb el rei Carles III de Catalunya; el matrimoni se celebrà a Viena per poders, i personalment (1708) a Barcelona, on residí la cort.
El 1711, mentre el seu marit, elegit emperador, anava a residir a Viena, l’emperadriu restà a Barcelona en qualitat de lloctinent de Catalunya; el 1713, decidit l’abandó de Catalunya a les mans dels Borbó, partí també ella de Barcelona.
Contràriament a allò que tot Europa suposava, els catalans no s’oposaren a la partença, tot i que era llur darrera garantia davant la decisió aliada de sacrificar-los. Tornada a Viena, es mostrà poc afable amb els refugiats catalans de la cort imperial.
(Portugal, 3 febrer 1328 – Xèrica, Alt Palància, 30 octubre 1348)
Reina de Catalunya. Filla d’Alfons IV de Portugal i de Beatriu de Castella.
Fou la segona muller de Pere III el Cerimoniós, amb qui es va casar a Barcelona el 15 de novembre de 1347 . Es traslladà amb el seu marit a València en plena revolta unionista, més endavant partiren cap a Terol i, a causa de la pesta negra, se n’anaren a Xèrica, on morí.
(Hamburg, Alemanya, 24 juliol 1958 – )
Enginyer. Criat a Reus, realitzà estudis universitaris a Barcelona, Darmstadt i Filadèlfia.
Ha treballat en el Servei de Promoció de l’Exportació de la Generalitat de Catalunya.
Fou cap d’operacions del Centre Nacional d’Études Spatiales a la base de Kourou (Guaiana Francesa) i després treballà a l’ESA de París.
Dades dels Països Catalans 