Arxiu d'etiquetes: Europa (nascuts a)

Collet i Colom, Carles

(Onex, Suïssa, 16 abril 1902 – Barcelona, 1983)

Escultor. El 1923, a Barcelona, treballà al taller dels Corberó i amb l’orfebre Ramon Sunyer.

Es presentà el 1928 en un col·lectiva de les galeries Dalmau. El 1929 esdevingué professor de l’Escola Massana. Durant la guerra civil tornà a Suïssa, i el 1947 fou un dels fundadors del Cercle Maillol.

Ha exposat a Barcelona, Ginebra, Milà, Zuric, Palma de Mallorca, Lucerna, etc, i ha participat en tots els Salons de Maig de Barcelona (1957-66).

Participà del noucentisme tardà i evolucionà cap a formes més estilitzades i esquemàtiques, de superfícies rugoses i estructura angulosa, que, emprant el plom, el ferro, etc, sovint voregen l’abstracció.

La seva dona, Eugénie Millioud, coneguda per Ninon Collet (Ginebra, Suïssa, 1901 – Barcelona, 1973) era ceramista i orfebre, i exposà sovint amb ell. El 1943 es presentà com a pintora a Barcelona.

Casey i Moore, William

(Carraig, Irlanda, 1797 – Barcelona, 1857)

Filòleg. Establert a Barcelona des del 1821, on exercí de professor d’idiomes.

Ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres el 1822. Residí també a Maó.

Publicà una Disertación filosófica, histórica y razonada sobre el origen, la formación y la propagación de las lenguas (1836) i una poesia, en anglès, dedicada a Antoni de Capmany a “La España Católica” (1857).

Casero i Madrid, Just Manuel

(Abrantes, Portugal, 5 juny 1946 – Girona, 30 gener 1981)

Periodista i polític. Començà a fer periodisme a Figueres i, després, a Girona, on ingressà en l’equip de “Presència”.

Col·laborà en diversos periòdics catalans i fou un dels fundadors del “Punt Diari”, on escriví diàriament una columna, que foren recollides, com a homenatge pòstum, en el llibre Quiosc.

Membre del PSC-PSOE, fou regidor de Girona, diputat provincial i president del Consell Municipal de Sarrià de Ter.

L’any 1981 es creà a Girona el premi de narració breu que porta el seu nom.

Carles III de Catalunya

(Viena, Àustria, 1 octubre 1685 – 20 octubre 1740)

Carles d’Àustria”  Rei de Catalunya-Aragó (1705-17 i 1725) i emperador germànic (Carles VI) (1711-40). Fill segon de Leopold I.

A la mort de Carles II, va ésser reconegut rei d’Espanya pels aliats, segons s’havia convingut en el tractat de partició del 1699, enfrontant-se a la candidatura de Felip V de Borbó, sostinguda per França (guerra de Successió).

El 1705 va participar amb l’esquadra anglesa en el setge de Barcelona. La ciutat, favorable a la seva causa, li obrí les portes al cap d’un mes de setge i resistí aleshores l’assalt

Després de celebrar-hi Corts (desembre 1705-març 1706), en les quals garantí els privilegis catalans, Carles marxà a Madrid, on es féu proclamar rei d’Espanya, però el decidit ajut castellà a la causa de Felip V el va obligar a abandonar la capital.

En endavant residí a Barcelona en companyia de la seva esposa Cristina de Brunsvic, sense aconseguir, malgrat el suport català i una esporàdica entrada a Madrid (1710), inclinar la guerra al seu favor.

En morir el seu germà, l’emperador Josep I (1711), heretà la corona imperial, cosa que li rebaixà l’ajut dels aliats, poc interessats en la reconstrucció de l’imperi dels Àustries.

El 1714 hagué de reconèixer (pau de Rastadt) els tractats d’Utrecht, que estipulaven la seva renúncia a la corona d’Espanya a canvi del Milanesat, Nàpols, Toscana, Sardenya (canviada el 1718 per Sicília) i els Països Baixos. Incorporà també a l’Imperi gran part de Valàquia i Sèrbia, conquerides (1718) als turcs.

Per tal de garantir la successió a la seva filla Maria Teresa, el 1713 promulgà de Pragmàtica Sanció.

Carles I de Catalunya

(Gant, Flandes, Bèlgica, 24 febrer 1500 – Yuste, Castella, 21 setembre 1558)

Rei de Catalunya (1516(19)-1556) i emperador d’Alemanya (Carles V) (1516-56). Fill de l’arxiduc Felip d’Àustria i de Joana la Boja.

A la mort de Ferran II heretà el govern efectiu de les corones de Catalunya-Aragó i de Castella, nomenà Alfons d’Aragó, arquebisbe de Saragossa, regent de la corona catalano-aragonesa, i confirmà per als alts càrrecs d’Itàlia Ramon II de Cardona i Hug de Montcada.

A Barcelona, on reuní les corts del Principat (1519-20), després de superar diverses qüestions de procediment, hagué de jurar com a comte de Barcelona i presidí a la catedral una reunió del capítol del Toisó d’Or, en què foren nomenats sis nous membres, dos dels quals de la corona catalano-aragonesa.

A la mort del seu avi, l’emperador Maximilià I, inicià les gestions com a candidat a l’Imperi. La notícia de la seva elecció el trobà a Barcelona, que esdevingué, així, uns quants mesos, la capital de l’Imperi.

Retornà als Paísos Baixos deixant com a lloctinent al regne de València i al Principat de Catalunya Diego Hurtado de Mendoza i a Castella, com a regent, Adrià d’Utrecht, el qual ell havia fet nomenar bisbe de Tortosa (1516) i inquisidor general de Catalunya-Aragó (1517).

Poc temps després esclatà a València la revolta de les Germanies (1519-22), que s’estengué al Principat, on fou aviat sufocada (1520), i a Mallorca (1520-23), que en fou el darrer reducte.

A la mort d’Antoni Agustí (1523), dividí les funcions de vice-canceller de la corona catalano-aragonesa en tres càrrecs, un per al Principat i els regnes de Mallorca i Sardenya, un altre per al de València i un altre pel d’Aragó (divisió que perdurà fins al 1529), i establí el costum de convocar les corts a Montsó per als tres regnes, a les quals -igualment com als altres organismes catalans- fou el darrer rei a dirigir-se en català.

Miquel May -que ocupà el lloc directiu de la política italiana de Carles V, vacant amb la mort d’Hug de Montcada- gestionà la pau amb Climent VII i França, la qual fou signada a Barcelona el 1529 (pau de Barcelona).

Vers el 1532 tornà a Barcelona, on preparà, per fer cara a la nova coalició franco-turca, la gran expedició, menada personalment per ell, que acabà amb la presa de Tunis (1535).

Desaparegut Miquel May (1546), cap més català no intervingué en la direcció de la política imperial fora de la vice-cancelleria catalano-aragonesa. Els organismes catalans de govern s’anaren inhibint de tota política exterior.

El 1555 dimití la sobirania del Toisó d’Or i cedí els Països Baixos al seu fill Felip, a qui lliurà també (gener 1556) les corones de Castella i de Catalunya-Aragó, i es retirà al monestir de Yuste.

Caçador -llinatge-

(Basilea, Suïssa, segle XV – Catalunya, segle XVI)

Família establerta a Catalunya a partir del final del segle XV. Probablement de cognom Jäger, foren coneguts amb el cognom catalanitzat de Caçador.

El primer conegut és Guillem Caçador, els descendents del qual assoliren el privilegi de cavaller (1548) i posteriorment de noble i, dels que seguiren la carrera eclesiàstica, quatre foren bisbes.

Actuaren sempre com a clan familiar tancat, participaren en la vida pública rectora del país (a la conselleria de Barcelona i a la generalitat) i foren els artífexs, lligats estretament a la Companyia de Jesús, de la implantació de la Contrareforma a Catalunya.

Burgos, Pere Alfons de

(Holanda, segle XVI – Montserrat, Bages, 1572)

Escriptor. Estudià a Lovaina i es féu monjo a Montserrat el 1533. El 1545 es retirà en una ermita.

Compongué diversos tractats espirituals, en llatí i castellà, impresos a Barcelona entre el 1561 i el 1569, entre els quals De Eucharistia (1562), on recomana la pràctica de la comunió freqüent.

Brun, Pere

(Ginebra, Suïssa, segle XV – Sevilla ?, Andalusia, segle XVI)

Impressor. Fou un dels introductors de l’art d’imprimir a Catalunya.

Treballà amb Nicolau Spindeler a Tortosa (1477) i a Barcelona (1478), i amb Pere Posa a Barcelona (1481).

El 1492 s’establí a Sevilla, on treballà amb impremta pròpia fins després del 1506.

Cal remarcar les seves impressions dels Rudimenta Grammaticae de Perotti (Saragossa 1477) i dels Disticha del Verino (Sevilla 1506).

Aine Bru

Bru, Aine

(Alemanya, segle XV – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 1512)

(o Enric de Bru)  Pintor. Els primers anys del segle XVI aportà les primeres manifestacions sòlides de pintura renaixentista a Catalunya. Hi arribà procedent del ducat de Brabant.

Inicialment s’establí a Girona, on atorgà testament (1501). Hi realitzà el retaule de la Mare de Déu del Roser al convent de Predicadors.

Més tard passà a Barcelona, on dugué a terme el retaule major de l’església del monestir de Sant Cugat del Vallès (1504-07), del qual avui només resten dues taules: La degollació de sant Cugat i la d’un sant guerrer, segurament sant Càndid (ambdues al Museu Nacional d’Art de Catalunya).

La seva obra s’emmarca dins del realisme alemany però amb influències italianes, potser de l’escola veneciana.

Bournonville, Alexandre de

(Brussel·les, Bèlgica, 5 gener 1616 – Pamplona, Navarra, 20 agost 1690)

Príncep de Bournonville (1658). Militar i polític. El 1676 passà a Catalunya amb el càrrec de mestre de camp.

Residí a Sicília (1677) i tornà a Barcelona com a lloctinent de Catalunya (1678-84), durant un període de treva entre Lluís XIV de França i Carles II, que ell aprofità per a construir fortificacions.

Esclatada novament la guerra (1684), resistí el setge de Girona posat per les tropes franceses.