(Lisboa, Portugal, 1842 – Barcelona, 16/oct/1908)
Promotor de circ. Fundador del famòs Circ Alegria (o Circo Ecuestre), inaugurat el 21 de maig de 1879 i instal·lat a la plaça de Catalunya, de Barcelona.
Hi actuaren les millors atraccions de l’època fins que, per exigències d’urbanització, fou enderrocat el 29 d’octubre de 1895.
(Aquisgrà, Alemanya, 27 març 1886 – Chicago, EUA, 17 agost 1969)
Arquitecte. Nacionalitzat nord-americà, fou una de les figures més importants de l’art del segle XX.
Del 1929 data una de les seves obres mestres, el pavelló alemany de l’Exposició Internacional de Barcelona, estructura de muntants lleugers d’acer cromat que sostenia una planxa de formigó i que constituí un exemple de perfecta modulació de l’espai.
Al seu interior, sòbriament moblat pel mateix Mies, figurava l’anomenada cadira Barcelona, un dels seus dissenys més cèlebres.
(Brussel·les, Bèlgica, 1660 – Barcelona, 1735)
Militar. Fou coronel del regiment de guàrdies valons al servei de Felip V de Borbó.
Nomenat capità general de Catalunya (1725-35), la seva arribada coincidí amb el perdó i la restitució de béns als austriacistes i amb l’inici de la recuperació econòmica del Principat; això l’induí a no implantar-hi la lleva forçosa de soldats.
Durant el seu comandament es formà el primer cos de mossos d’esquadra, i hom preparà a Catalunya la majoria de les expedicions militars d’aquest període. Exercí el càrrec en constant disputa amb l’audiència.
El 1729 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, i el 1731 en fou fet president; creà l’insígnia de l’entitat.
(Dusseldorf, Alemanya, 28 octubre 1667 – Guadalajara, Castella, 16 juliol 1740)
Reina de Catalunya-Aragó i de Castella (1689-1700). Filla del duc de Baviera, Felip Guillem.
El seu matrimoni amb Carles II, concertat ràpidament per la necessitat de tenir descendència aviat, afavorí els interessos imperials.
S’enemistà amb la reina mare, Marianna d’Àustria, i provocà la caiguda del govern del comte d’Oropesa (1691).
Aferrissadament filoaustriacista fou retirada a Toledo per Felip V de Borbó (1701).
Pel fet d’haver rebut el general Las Minas (1706), defensor de l’arxiduc, fou desterrada a Baiona, on residí fins al 1738, en que Isabel Farnese la convidà a passar el final de la seva vida entre Alcalà i Guadalajara.
(Viena, Àustria, 23 desembre 1634 – Madrid, 16 maig 1696)
Reina i regent de Castella i de Catalunya-Aragó (1649-65). Esposa de Felip III i mare de Carles II.
En morir el seu marit (1665), fou nomenada regent durant la minoritat del seu fill. Mancada de capacitat política, confià el govern al pare Nithard (1666-69).
Joan Josep d’Àustria, germanastre de Carles II, confinà la reina a Toledo (1677-79), a la mort del qual (1679), la reina mare retornà a la cort, i a la influència en els afers públics a causa de la incapacitat de Carles II.
(Xipre, vers 1279 – Barcelona, 1322)
Reina de Catalunya-Aragó. Segona muller de Jaume II el Just. Princesa xipriota, filla d’Hug III i d’Isabel d’Ibelin, i, per tant, germana d’Enric II de Xipre.
Les negociacions matrimonials dutes a terme per Martí Pérez d’Orós, almirall de l’orde de l’Hospital, s’allargaren des del 1311 fins al 1315, any en què se celebraren les noces per poders a Nicòsia i les solemnes a Girona.
Matrimoni malaurat per la manca de descendència, cosa que impedí que la corona de Xipre passés a mans de Jaume II.
(Graz, Àustria, 25 desembre 1584 – El Escorial, Madrid, 3 octubre 1611)
Reina de Catalunya-Aragó, de Castella-Lleó i de Portugal. Filla de l’arxiduc Carles, duc d’Estíria.
Es casà a València (1599) amb el rei Felip III, amb qui ja s’havia casat per poders a Ferrara (1598).
Fundà el col·legi de jesuïtes de Salamanca.
(Lichtenberg, Alemanya, segle XV – Barcelona, vers 1512)
Impressor. Establert a Barcelona, treballà amb Rosembach.
Un cop instal·lat pel seu compte, treballà per a l’abadia de Montserrat (1499-1500), per a la Generalitat i per a l’Estudi General.
Entre les seves diverses edicions (obres de Roís de Corella, Francesc Eiximenis, etc) excel·leix el Directorium inquisitorum, de Nicolau Eimeric.
(Alemanya, segle XV – Barcelona, 1490)
(o Miquel Lluch, o Loquer) Escultor i tallista gòtic. Establert a Barcelona a partir del 1483.
Se li atribueix el retaule de Tots Sants i el relleu del timpà de la porta de la Pietat, a la seu de Barcelona.
Realitzà el retaule de Sant Pere de Premià de Dalt, malmès el 1936, i els pinacles de la carreuada alta del cor de la seu de Barcelona, que deixà inacabats; aquesta obra, com també el retaule de Sant Antoni de la confraria dels paraires del monestir de Sant Agustí, fou continuada per Joan Frederic de Cassel.
El seu estil, d’una tècnica excel·lent, manifesta en les obres figuratives un caràcter dramàtic i expressionista.
(Brussel·les, Bèlgica, 6 desembre 1672 – Madrid, 11 gener 1725)
(Jan Frans van Bette) Militar flamenc. Lluità al costat de Felip V de Borbó en la guerra de Successió, en la qual conquerí Tarragona (1713), d’on fou governador militar, càrrec que ocupà a Barcelona l’any següent, on aprovà la construcció de la Ciutadella de Barcelona.
Fou capità general de Mallorca (1715-17) i de Sardenya (1717-18), i conseller de Lluís I d’Espanya (1724).
Dades dels Països Catalans 