Arxiu d'etiquetes: espectacles

Exposició Universal de Barcelona -1888-

(Barcelona, 8 abril 1888 – 9 desembre 1888)

Exposició internacional de mercaderies.

Animada per Rius i Taulet, i malgrat que va acabar amb un fort dèficit en coincidir amb la crisi iniciada el 1882, va contribuir a donar un gran impuls a la urbanització de la ciutat (acabament de la rambla de Catalunya, del passeig de Gràcia i de gran part del passeig de Sant Joan).

Fou instal·lada als terrenys de l’antiga Ciutadella, que fou transformada en parc (parc de la Ciutadella). La seva urbanització, traçada per Josep Fontserè l’any 1872, fou modificada per Josep Amargós amb motiu de l’Exposició.

La part arquitectònica fou dirigida per Elies Rogent, i alguns dels edificis construïts són mostres incipients de l’art modernista. Cal fer esment del restaurant (Castell dels Tres Dragons) i l’Hotel Internacional, avui desaparegut, obres de Domènech i Montaner.

Com a accés al recinte de l’Exposició, l’arquitecte Josep Vilaseca projectà l’Arc de Triomf.

Exposició Internacional de Barcelona -1929-

(Barcelona, 20 maig 1929 – 15 gener 1930)

Segona exposició de mercaderies. Celebrada per iniciativa de l’ajuntament, amb l’objectiu de solucionar els greus problemes d’atur laboral que patia la població barcelonina i d’iniciar una certa expansió per tal de sortir de la recessió econòmica dels anys 1920.

El certamen va suposar un greu endeutament per a la ciutat, però, d’altra banda, va determinar la urbanització de la zona de Montjuïc, on s’edificaren els palaus i pavellons per allotjar-hi la mostra.

Artísticament, l’Exposició significà l’exaltació de l’arquitectura monumentalista, com el Palau Nacional, els d’Alfons XIII i de Victòria Eugènia, obra de Puig i Cadafalch, les fonts lluminoses projectades per Carles Buïgas, el Poble Espanyol de Miquel Utrillo i Xavier Nogués, el pavelló d’Alemanya, de Mies van der Rohe, l’Estadi, projectat per Pere Domènech i Roura, etc, que juntament amb la construcció del ferrocarril metropolità van atreure una important massa de mà d’obra immigrant d’arreu de l’estat.

Estudis Escènics

(Barcelona, 1957 – )

Publicació de l’Institut del Teatre, dedicada a la investigació teatral. Aparegué amb el nom d’“Estudios Escénicos” i dirigida per Guillem Díaz-Plaja.

En una primera etapa (1957-69), íntegrament en castellà, n’aparegueren 13 volums. A partir del número 14 (1972) fou dirigida per Xavier Fàbregas; publicà articles en qualsevol llengua romànica i cada número contenia un text sovint inèdit i l’estudi sobre l’autor.

Aquesta etapa es clogué amb el número 21 (1976), en què la revista fou suspesa per raons econòmiques.

Ja amb el títol catalanitzat, fou represa el 1982; els articles són publicats en català, amb un resum en castellà, francès i anglès.

Bé que amb una orientació predominantment històrica, evolucionà vers l’estudi de les formes dramàtiques i de la semiologia de l’espectacle.

Enllaç: Estudis Escènics

Espectacles-Audicions Graner

(Barcelona, 1905 – 1907)

Representacions de teatre líric. Organitzades pel pintor Lluís Graner al Teatre Principal de Barcelona.

L’experiència va ésser un intent de crear un teatre líric català d’influència modernista.

Hi van col·laborar els músics Enric Morera, Enric Granados, Felip Pedrell i Jaume Pahissa i els escriptors Àngel Guimerà, Apel·les Mestres i Adrià Gual.

Escena Catalana, La

(Barcelona, 1908 – 1936)

Setmanari teatral. El 1913 es convertí, de fet, en “El Teatre Català”, però tornà a sortir el 1918 fins a l’inici de la guerra civil.

Publicava sobretot obres diverses, que divulgava entre el grup d’aficionats d’arreu de Catalunya.

Hi figuraren tant Pompeu Crehuet i J. Pous i Pagès com Salvador Bonavia, pare i fill, el primer dels quals havia fundat la revista.

Encontre, processó de l’

(Països Catalans, segle XVI)

Nom donat, a diverses poblacions, a la processó pròpia del matí del dia de Pasqua en la qual es trobaven dos seguicis, l’un acompanyant la imatge de Jesús, i l’altra la de la Mare de Déu.

L’encontre era en un lloc ampli, hom entonava himnes litúrgics i la Mare de Déu acostumava a fer unes salutacions molt cerimonioses (per això era anomenada també a Mallorca processó de sa capadeta, entre mostres d’alegria. Al Rosselló i al Vallespir rebia el nom de processó del Ressuscitat.

Sembla que sorgí a la fi del segle XVI substituint les representacions medievals de Pasqua, malvistes pel sever esperit tridentí, i s’estengueren molt durant el Barroc.

Empar Rosselló, Companyia

(Barcelona, 1979 – )

Companyia de dansa. Fundada per la ballarina i coreògrafa Empar Rosselló.

Ha fet els següents muntatges: Solstici, Sol de dansa amb so, Madonna, Antra (1979), Montserrat, dotze meditacions sobre l’acte de viure (1983), Collage (molècula) (1984), Figures (1985), Més cèntric impossible (1986), Tu ets jo i jo sóc tu (1987), Es pot arribar tard (1990), Amor, amor, amor (1991), No et fiïs de les aparences, tu també pots guanyar (1992), Coloratures per a cinta magnètica (1993), Vien’s on se’n va (1993-94), Traviata (1994), L’era de l’ensalada -pensaments ocults- (1995), El somni de la nit de Sant Joan (1996).

Elèctrica Dharma, Companyia

(Barcelona, 1974 – )

Grup instrumental. Format pels germans Esteve, Joan i Josep Fortuny i per Jordi Soley, a qui substituí després Lluís Fortuny.

Destacà en especial per l’ús d’elements de la música popular catalana i mediterrània en els seus temes.

D’entre la seva discografia destaquen Tramuntana (1977), Catalluna (1983), Força Dharma! (1985), No volem ser (1986) i Tifa Head (1991).

El grup estigué a punt de dissoldre’s després de la mort d’Esteve Fortuny el 1986, però continuà finalment en actiu.

Enllaç web: Companyia Elèctrica Dharma

Eldorado Concert

(Barcelona, 21 juny 1884 – 11 febrer 1929)

Local d’espectacles. Inaugurada a la plaça de Catalunya.

Hi actuaren les millors companyies teatrals. Durant les primeres dècades del segle XX fou seu de les varietats, i adquirí un sòlid prestigi amb la presentació de grans atraccions, fins que fou derruïda.

Edèn Concert

(Barcelona, desembre 1886 – 1989)

Cafè-concert. Convertit en cinema el 1936, al carrer Nou de la Rambla, davant del palau Güell.

Fou un dels que tingué més qualitat dins el seu gènere i durant les primeres dècades del segle XX hi actuaren les millors atraccions de l’època.

El 1935 funcionà com a cinema fins al 1987 en que tornà a ser music-hall, però el 1989 es declarà en fallida i tancà.