(Figueres, Alt Empordà, 1 febrer 1873 – Barcelona, 15 febrer 1952)

Escriptor i periodista. Fill d’un metge i propietari d’Avinyonet de Puigventós, començà els estudis de medicina a Barcelona, que abandonà per dedicar-se a la literatura. Col·laborà a les revistes “L’Avenç”, “Catalònia” i al diari “El Poble Català”, del qual fou redactor. A vint-i-nou anys es donà a conèixer amb Sol ixent (1902), la seva primera peça dramàtica. Uns anys després publicà la seva primera novel·la Per la vida.

A través del teatre, la novel·la i la premsa menà una campanya d’agitació d’idees, per la qual fou processat i condemnat. Tota aquesta experiència, desencadenada a conseqüència de les seves idees, fou recollida en el llibre de memòries De l’ergàstula (1909). La producció novel·lesca s’estén del 1903 al 1914, i comprèn obres tan remarcables com Quan es fa nosa (1904), Revolta (1906) i, sobretot, La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (1912).

Com a novel·lista s’adherí a les tècniques naturalistes, i un dels trets característics de la seva novel·lística és la lluita que l’individu sosté per salvar i afirmar la pròpia individualitat, tema que entronca també amb el modernisme.

La seva aportació al teatre fou desigual, i encara que fou iniciada l’any 1902 assolí la màxima intensitat entre el 1912 i el 1930. Les seves comèdies i els drames de costums plantegen problemes ideològics vius, entre els quals cal esmentar L’endemà de bodes (1904), Els visionaris (1909), Senyora àvia vol marit (1912), En Joan Bonhome (1919), No tan sols de pa viu l’home (1920) i Vivim a les palpentes (1930). És també autor del drama històric Damià Rocabruna, el bandoler (1917), on posa en escena la vida de Perot lo Lladre.

A partir del 1936, amb l’esclat de la guerra civil, va prendre actituds definides, i arran d’aquells fets va escriure el llibre d’articles Al marge de la revolució i de la guerra (1937), on pren postura contra els excessos de la FAI.

Fou membre destacat del consell directiu de la Institució de les Lletres Catalanes.

Exiliat el 1939, passà la frontera juntament amb Carles Riba i Antonio Machado, i sojornà a França, on residí fins al 1944.

Aquest any tornà a Barcelona, on es dedicà a la preparació de les seves obres completes i a redactar les seves memòries; encara li van ser publicades De la pau i del combat (1948), i les pòstumes Tota la saviesa d’aquest món (1961) i Pere Coromines i el seu temps (1969).

A Barcelona, ajudà a refer la unitat dels grups d’oposició antifranquista i presidí el Consell Nacional de la Democràcia Catalana (1945-52).