Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Marquès i Planagumà, Josep Maria

Deixa un comentari

(Cruïlles, Baix Empordà, 8 octubre 1939 – Girona, 8 novembre 2007)

Eclesiàstic i historiador. Ordenat prevere el 1963, es doctorà a la Universitat Gregoriana de Roma amb una tesi sobre la nunciatura de Madrid al s XVII i publicà els índexs de l’arxiu d’aquella nunciatura. El 1978 retornà a la diòcesi de Girona i, d’ençà del 1980 s’ocupà de l’Arxiu diocesà de la ciutat, del qual elaborà repertoris que resumeixen prop de 60.000 documents. A partir del 2003 fou també cap del servei del patrimoni històric documental de la diòcesi.

Publicà, entre altres uns 170 treballs, Cartoral de Santa Maria de Roses (1986), Rutes d’art sacre (1986), Impresos gironins de la Biblioteca del Seminari diocesà (1502-1936) (1987), Cristians de Girona (1990), Cartoral dit de Carlemany (1993), Concilis Provincials Tarraconenses (1995), Cultura i art d’Església a la diòcesi de Girona (1997), Arxiu diocesà de Girona. Guia-inventari (1998), Pies paraules. Anàlisi del llenguatge religiós (2000), Ermites i santuaris de la diòcesi de Girona (2000), Ordinari (Ritual) de Girona, 1502 (2006, amb Francesc Feliu) i Lletres del bisbe de Girona: segle XIV (2007, amb Jaume de Puig i Oliver).

Creà i dirigí les col·leccions Sant Feliu i Francesc Eiximenis sobre les esglésies i la història, respectivament, del bisbat de Girona. Fou col·laborador del Diccionari d’Història de l’Església de Catalunya, i dels Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, Dominus Vobiscum i Germinabit. Fou nomenat membre de la Real Academia de la Historia de Madrid el 2001.

Fou també important la seva tasca pedagògica: degà d’estudis del seminari gironí (1978-84) i professor de la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat de Girona (1985-1997), de la Facultat de Teologia de Catalunya (1986-1996), i d’història de l’església a l’Institut de Teologia i a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona (1988). Fou rector de Fornells, Sils, Riudarenes, l’Esparra i Vallcanera i Quart.

Llovera i Tomàs, Josep Maria

2 Respostes

(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 17 desembre 1874 – Barcelona, 23 març 1949)

Eclesiàstic i escriptor. Estudià a Girona i a Roma, on fou ordenat sacerdot. Canonge de Barcelona (1919) i professor de sociologia del Seminari, se sentí vinculat al grup de Severino Aznar. Participà en Acció Popular i en la redacció de la “Catalunya Social”. Fou un dels inspiradors de la Unió Democràtica i, en un altre ordre, de la Federació de Joves Cristians.

És notable el seu Tratado de sociología cristiana (Barcelona, 1909), reeditat diverses vegades, així com les seves traduccions de clàssics i Pares de l’Església (la seva traducció de La Ciutat de Déu, de sant Agustí, és considerada com a modèlica).

Jubany i Arnau, Narcís

2 Respostes

(Santa Coloma de Farners, Selva, 12 agost 1913 – Barcelona, 26 desembre 1996)

Cardenal (1973). Estudià al Seminari de Barcelona, on fou ordenat sacerdot (1939).

Llicenciat en teologia i doctor en dret canònic, professà aquesta matèria al seminari de Barcelona i és autor de diverses obres sobre aquests temes.

Canonge (1954) i consiliari de diverses obres apostòliques, entre les quals l’Associació Catòlica de Dirigents, i primer delegat episcopal als Habitatges del Congrés.

Bisbe auxiliar de Barcelona (1955), residencial de Girona (1964) i arquebisbe de Barcelona (1971). Com a cardenal, prengué part a les sessions del concili Vaticà II i en el Sínode (1974).

Presidí diverses Comissions Episcopals en el si de la Conferència Episcopal Espanyola i formà part de la Comissió Pontifícia per a la Reforma del Dret Canònic.

Cardenal prevere del títol de sant Llorenç in Damaso (1973), fou també Gran Conseller de la Facultat de Teologia de Barcelona.

El 1999 les seves despulles van ésser dipositades a la catedral de Barcelona.

Griera i Gaja, Antoni

9 Respostes

(Sant Bartomeu del Grau, Osona, 17 gener 1887 – Castellar del Vallès, Vallès Occidental, 4 desembre 1973)

Eclesiàstic i filòleg. Estudià a Vic i a les universitats de Halle i Zuric, i formà part del grup promotor del “Butlletí de Dialectologia Catalana” (1913), de l’Institut d’Estudis Catalans. Fou també col·laborador de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya.

Féu una aportació laboriosa de la llengua amb l’Atlas lingüístic de Catalunya, i l’any 1919 guanyà un accèssit al premi de filologia catalana de l’IEC amb Vocabulari dels documents catalans dels segles IX, X, XI i XII.

Se li deuen altres treballs com la tesi doctoral La frontera catalano-aragonesa (1914) i els volums del Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya (1935-47), com també una Gramàtica històrica del català antic (1931).

Havia estat membre adjunt de la Secció Filològica de l’IEC, del 1921 al 1928; però l’any 1932 trencà amb l’Institut i es demostrà hostil enfront de la seva obra. Acabada la guerra civil, fou professor a la universitat i al seminari de Barcelona. Residí a Sant Cugat del Vallès.

L’any 1963 publicà les seves Memòries.

Gomà i Tomàs, Isidre

4 Respostes

(la Riba, Alt Camp, 17 agost 1869 – Toledo, Castella, 22 agost 1940)

Eclesiàstic i escriptor. Fou canonge de Tarragona i bisbe de Tarassona (1927). El 1933 fou nomenat arquebisbe de Toledo i creat cardenal el 1935. Reticent amb la República o hostil a ella, en esclatar la guerra civil fou uns quants mesos representant oficiós de la Santa Seu prop del govern de Salamanca. Amb la seva influència personal -cartes privades, pastorals, discursos a congressos internacionals- contribuí decisivament al reconeixement de la causa del Movimiento Nacional, legitimat per la Carta colectiva del episcopado español (1937), escrita per ell mateix.

No aconseguí, malgrat les pressions, la signatura del cardenal Vidal i Barraquer i s’adreçà públicament a José Antonio Aguirre per excusar l’afusellament de capellans bascs pels franquistes. En un acte religiós a Madrid (1939) rebé l’espasa victoriosa de Franco. A la pastoral Lecciones de la guerra y deberes de la paz (1939) revelà una certa actitud crítica davant la nova situació.

Apologeta activíssim, escriví més de tres-centes pastorals i uns setze llibres: María, Madre y Señora (1920), La Biblia y la predicación (1927), El evangelio explicado (1931), en quatre volums; La familia (1931); Por Dios y por España (1940), recull dels escrits de la guerra, etc. Fou membre de l’Academia Española i un gran propagandista de la “Hispanidad” (Discurso de la Raza, 1934).

Fita i Colomer, Fidel

6 Respostes

(Arenys de Mar, Maresme, 31 desembre 1835 – Madrid, 13 gener 1918)

Historiador i eclesiàstic. Ingressà als jesuïtes (1869) i féu el noviciat a Nivelles (Bèlgica). Passà a Loiola, on cursà retòrica i filosofia i fou professor d’humanitats, gramàtica i idiomes fins el 1860. El 1865 ensenyà exegesi i llengües orientals a Lleó, on es desvetllà la seva vocació d’historiador; fou nomenat corresponent de l’Academia de la Historia.

L’any 1868 l’expulsió dels jesuïtes el porta a Vals-prép-de-Lo-Puèi (Alvèrnia), on estudià els dominis dels templers de Velai. Poc després tornà a Manresa i aviat a Banyoles, on residí a l’antic monestir, aleshores Casa Missió Diocesana, on actuà com a superior i organitzà un hospital de sang per als ferits de la guerra carlina.

Passà a residir a Madrid el 1876, on fou membre numerari (1879) i director (1911) de la Academia de la Historia, càrrec que ocupà fins a la mort. Fou també membre de l’Academia Española i de la de Bellas Artes de San Fernando, de la de Bones Lletres de Barcelona i dels instituts d’arqueologia de Berlín i Coimbra. Col·laborà en un gran nombre de revistes d’història i religioses, així com a “La Renaixença Catalana”.

L’enorme quantitat de les seves publicacions és dedicada especialment a història eclesiàstica, a epigrafia romana, hebrea i celtibèrica i a col·leccions de documents, molts d’ells de tema català, i sobresurten per la seva erudició: La epigrafia romana de la ciudad de León (1868), Els reis d’Aragó i la seu de Girona des de l’any 1462 fins al 1482 (1873), Lápidas hebreas de Gerona (1874), El gerundense y la España primitiva (1879), El Llibre Verd de Manresa (1880), El Principado de Cataluña (1883), Destrucción de Barcelona per Almanzor (1885), Tablettes historiques de la Haute Loire (1870), Fernando II de Aragón en la historia parlamentaria de Cataluña (1888), La reacción metropolitana de Tarragona y el concilio compostelano del año 959 (1901), Barcelona en 1079 (1903), Epigrafía visigótica en Barcelona (1907) i Renallo gramático (1908), a més d’un bon nombre de treballs publicats al “Boletín de la Real Academia de la Historia”.

Prologà el Llibre dels feits d’armes de Catalunya, que edità Marià Aguiló el 1873, col·laborà a l’edició de Las Cortes de Cataluña de l’Academia de la Historia i fou el més destacat col·laborador d’E. Hübner en el Corpus Inscriptionum Latinarum. A l’Academia de la Historia es conserven, sense inventariar, una gran quantitat de manuscrits seus, i és interessant la seva correspondència amb els erudits coetanis.

Fernández de Heredia, García

2 Respostes

(Munébrega, Aragó, 1335 – La Almunia de Doña Godina, Aragó, 1 juny 1411)

Eclesiàstic. Nebot de Juan Fernández de Heredia. Fou canonge de Mallorca (1372), ardiaca de Sant Feliu de Girona (1374) i bisbe de Vic (1377-83), d’on fou destituït pel rei Pere III el Cerimoniós a causa de la seva amistat amb l’infant Joan, duc de Girona. Comprà a Pere III els castells i les jurisdiccions de Sentfores, Voltregà i Nalec.

Quan Joan I el Caçador pujà al poder, el féu arquebisbe de Saragossa (1387). Fou un fervent partidari de Benet XIII. En morir Joan I féu jurar els furs del regne a Martí I l’Humà (1398), i a la mort d’aquest fou partidari de Lluís d’Anjou i contrari a Jaume II d’Urgell en el problema successori, i assumí ell mateix la capitania general del regne.

Fou assassinat quan tornava del parlament de Calataiud per Antonio de Luna, urgellista i cap del partit aragonès, amb el qual s’havia enemistat perquè volia posar pau entre els nobles aragonesos. La seva família venjà aquesta tràgica mort, fet que repercutí greument al regne d’Aragó i a tota la corona.

Escarré i Jané, Aureli Maria

15 Respostes

(l’Arboç, Baix Penedès, 15 abril 1908 – Barcelona, 21 octubre 1968)

Eclesiàstic, Francesc de nom de pila. Monjo benedictí i abat de Montserrat (1946-61). Ingressà a Montserrat el 1923, i el 1933 fou ordenat sacerdot; el 1939 va ésser nomenat prior, el 1941 elegit abat coadjutor de l’abat Antoni Maria Marcet i el 1946 proclamat abat titular.

Continuà l’obra del seu predecessor, però amb una personalitat molt definida i gran dinamisme, malgrat la seva mala salut. Aglutinant un equip cohesionat de col·laboradors, fomentà la reforma monàstica a Montserrat i als monestirs benedictins d’arreu de l’estat espanyol -dels quals va ésser visitador-, en la línia de Solesmes i Beuron.

Sota el seu abadiat Montserrat esdevingué un dels primers centres litúrgics del món i un dels centres espirituals i culturals més importants de Catalunya. Afavorí una plural formació intel·lectual dels monjos i promogué la investigació escripturística. Va fer grans obres arquitectòniques al monestir i a tot el santuari, que obrí a tots els estaments catalans en una acció de foment de l’espiritualitat i la cultura.

Les festivitats montserratines foren amb ell ocasions de redreçament i concòrdia del poble català, especialment la de l’Entronització de la Mare de Déu, el 27 d’abril de 1947. Lluità pel manteniment de la llengua catalana i, ajudant decididament els moviments de renovació cristiana de formació humana no tolerats pel règim, com l’escoltisme i els polítics clandestins, acollí els perseguits pel règim i defensà els presos.

Oposat públicament a la injustícia pública, féu unes declaracions de ressò mundial al diari “Le Monde” (1963), ja retirat (1961) del govern del monestir per motius de salut. Una maniobra de complicitat entre el Vaticà i el règim franquista aconseguí, el 1965, d’exiliar-lo a Itàlia (Viboldone, prop de Milà).

L’octubre de 1968, molt greu, el seu successor, Cassià Maria Just, pogué fer-lo retornar a Barcelona, on morí. El seu enterrament fou una manifestació de dol i d’afirmació nacional de tot Catalunya.

Collell i Bancells, Jaume

10 Respostes

(Vic, Osona, 18 desembre 1846 – 1 març 1932)

Eclesiàstic, escriptor i periodista. Se serví de l’oratòria i de la premsa per a l’activitat religiosa i patriòtica que dugué a terme tota la vida. Format al seminari de Vic, on fou ordenat sacerdot el 1873, fou un dels fundadors de l’Esbart de Vic. Estigué molt relacionat amb el món intel·lectual i polític català. Milità en el catalanisme moderat i fou polèmic en religió i política.

Dirigí el setmanari “La Veu de Montserrat”, de gran influència, i “La Gazeta Montanyesa”, i fundà la “Gazeta de Vich”, revista que fou tribuna del moviment catalanista des d’un punt de vista tradicional. Contribuí eficaçment en moltes campanyes culturals, religioses i polítiques catalanes.

Gran fomentador dels Jocs Florals, presidí els de Barcelona diversos anys. S’oposà fermament a la nova ortografia catalana i fou un dels principals puntals de l’Acadèmia de la Llengua Catalana.

La seva poesia, que canta els elements populars de la terra i s’inspira en el romanticisme italià, fou recollida a Cançons de Montserrat (1880), Faules i símils (1881), Floràlia (1894) i Jovenívoles (1926). Les seves obres més conegudes, però, són els llibres d’assaigs, com ara: Catalanisme: lo que és i lo que deuria ser (1879), Viatge a Roma (1896), Memòries d’un noi de Vich (1908) i Del meu fadrinatge, i les cartes rebudes de Torras i Bages (Dulcis amacitia) i de Narcís Verdaguer (Carteig històric). La seva obra pòstuma és Efemèrides dels meus 50 anys de sacerdoci.

Claris i Casademunt, Pau

20 Respostes

(Barcelona, 1 gener 1586 – 27 febrer 1641)

Polític i eclesiàstic. Pertanyent a una noble família originària de Berga, cursà estudis de dret i després seguí la carrera eclesiàstica. El 1612 fou nomenat canonge de la seu d’Urgell, que era aleshores un focus d’oposició a la política eclesiàstica del govern d’Olivares, el qual pretenia imposar el delme sobre els béns eclesiàstics.

Claris excel·lí aviat per la seva ferma actitud en defensa dels privilegis del seu país. A les Corts del 1626 intervingué com a síndic del capítol d’Urgell, que també representà en els consells provincials i a Barcelona, on residí molt de temps. El 1632 entrà a formar part de la llista de diputats.

El 1636 prengué part en l’organització de l’oposició al bisbe Pau Duran, decidit reialista, que havia estat promogut al bisbat el 1634. El 1638 fou elegit diputat del braç eclesiàstic, càrrec que portava annex el de president de la Generalitat.

L’allotjament de les tropes dels terços al Principat, a causa de la guerra amb França, havia creat un clima molt tens que feia preveure enfrontaments. Pel març de 1640, complint ordres reials, el virrei manà empresonar al diputat militar Francesc Tamarit i sotmeté Claris a un procés, del qual fou absolt per falta de proves. Pel juny de 1640, en esclatar obertament la revolta (el Corpus de Sang), i s’inicià la guerra dels Segadors. Claris i els altres membres de la Generalitat trencaren definitivament amb el govern d’Olivares.

Davant la intervenció del govern central -un exèrcit de 25.000 homes que comandava el marquès de Los Vélez-, els representants catalans gestionaren l’ajut militar francès, que se signà a Barcelona el 20 d’octubre. Amb l’avanç de les tropes castellanes, que ocuparen Tortosa i Tarragona, Claris aconseguí d’enfortir els llaços amb França.

El 18 de gener de 1641, Catalunya es convertia en República sota la tutela militar francesa; el 23 de gener, Lluís XIII fou reconegut com a rei, i fou nomenada una junta de guerra amb participació de militars francesos; el 26 de gener, el marquès de Los Vélez fou derrotat a Montjuïc. La intensa activitat desplegada degué afectar la seva salut, ja que emmalaltí i morí al cap de poc temps.

Fou germà seu Francesc Claris i Casademunt  (Barcelona, segle XVI – segle XVII)  Prohom. El 1638 fou elegit Conseller Segon de Barcelona. Col·laborà a l’actitud política del seu germà, que el mateix any era elegit Diputat Eclesiàstic de la Generalitat.