(ant: la Llacuna) Caseria, a l’esquerra de la riera de Marmellar.
Llacuneta, la -Baix Penedès-
1 Resposta
Arxiu d'etiquetes: l’Arboç
Casetes de Llopard, les
Batlle i Josa, Bonaventura
(l’Arboç, Baix Penedès, 1866 – Catalunya, 1942)
Forjador. Obtingué bon nombre de premis pels seus remarcables treballs artístics.
Masdovelles, Joan Berenguer de
(l’Arboç ?, Baix Penedès, segle XV – Catalunya, després 1476)
Poeta i senyor de l’Arboç. El 1460, a causa de la rebel·lió dels habitants de l’Arboç, hagué de fugir i refugiar-se a Tarragona. Pel fet d’haver estat partidari del rei en la guerra contra Joan II (1462-72), li fou restituït el municipi de l’Arboç.
La seva producció, escrita entre el 1440 i el 1475, comprèn, a més de poemes religiosos, morals i polítics, poesies líriques amoroses que conreà especialment. Utilitzà com a forma preferida la cançó, però els poemes religiosos i morals constitueixen la part més important de la seva obra.
En un to retòric i recargolat tractà sobre diversos temes, alguns dels quals eren convencionals, escrits en el llenguatge aprovençalat dels seus predecessors.
Excel·leix el Comiat, dedicat a Guerau Alemany de Cervelló, i la sèrie de maldits, escrits en to vigorós.
Era nebot de Guillem de Masdovelles, i se n’han conservat uns 180 poemes, que a poc a poc anaven alliberant-se dels occitanismes lingüístics.
El seu germà fou Pere Joan de Masdovelles (Catalunya, segle XV – abans 1460) Poeta. Sis de les seves poesies, totes elles de poc interès, figuren al cançoner del seu germà.
Masdovelles, Guillem de
(l’Arboç, Baix Penedès, segle XIV – segle XV)
Poeta, militar i cortesà. Fou dirigent de la ciutat de Barcelona i prengué part en les campanyes de les guerres dels armanyaguesos quan, l’any 1389, Bernat VII d’Armanyac tractà d’empara-se del tron de Joan I el Caçador.
Referent a aquesta campanya, té un sirventès en què fa una aguda burla, i és autor d’un altre, fet per encàrrec de l’infant Martí durant el setge de Catània.
Concursant a les justes poètiques de Tolosa i de Barcelona, fou premiat en les d’aquesta última ciutat, i, encara que escriví fins ben entrat el segle XV, continuà en la línia provençalitzant, tant en llenguatge com en temàtica.
Sobresurt de la resta de la seva obra un Comiat, adreçat a Guerau Alemany de Cervelló, i maldits en els quals, dins l’estil de comiat, renuncia a l’amor d’una dama.
De la seva producció, que s’escola entre el 1389 i el 1438, han pervingut fins a nosaltres sis debats poètics mantinguts amb el seu nebot Joan Berenguer de Masdovelles.
Gener i Batet, Josep
(l’Arboç, Baix Penedès, 30 novembre 1831 – Barcelona, 7 maig 1900)
Industrial. Establert a l’illa de Cuba, on creà una plantació de tabac a la província de San Juan y Martínez, anomenada El Hoyo de Monterrey. La seva figura és considerada una de les més representatives de l’indiano.
La producció dels seus tabacs s’acredità aviat amb la marca de la seva fàbrica, que anomenà La Escepción.
El 1873 publicà un Proyecto para resolver la grave cuestión económica de la isla de Cuba i n’envià un exemplar al ministeri d’Ultramar.
Ferrando i Roig, Joan
(l’Arboç, Baix Penedès, 1908 – Barcelona, 15 març 1980)
Arqueòleg. Llicenciat en teologia (Tarragona) i en arqueologia (Roma).
Entre altres obres ha escrit Normas eclesiásticas sobre arte clásico (1940), Iconografía de los santos (1950), El arte religioso actual en Cataluña (1952), Construcción i renovación de templos (1963), etc. Dins L’art català, ha fet el capítol dedicat a l’art paleocristià (1955).
Fou director de l'”El Anuario de Arte Sacro”.
Arboç, mestre de l’
(l’Arboç, Baix Penedès, segle XIV)
Pintor anònim. Actiu al començament del segle XIV.
Solament són conegudes les pintures murals recentment descobertes a la capella dels Dolors de l’església de l’Arboç.
El seu tema al·ludeix a l’arbre de la vida i és un dels millors exemples conservats de la pintura d’estil franco-gòtic.
Abella, Ferrer d’ -eclesiàstic-
(Catalunya, segle XIII – l’Arboç, Baix Penedès, 1344)
Eclesiàstic dominicà. El 1323 fou nomenat bisbe de Neopàtria (Grècia catalana) per Joan XXII, on no hi arribà a anar.
Del 1330 a 1335 fou bisbe de Mazzara (Sicília) i des del 1335 fins a la seva mort, fou bisbe de Barcelona, on a partir del 1337 impulsà les obres i consagrà l’altar major de la catedral. El 1339 celebrà un sínode.
Durant el seu pontificat foren traslladades les relíquies de Santa Eulàlia a la cripta de la catedral. Establí l’ordenament de la casa de l’Almoina.
Morí tot fent la visita pastoral al deganat del Penedès amb motiu de la presència de nuclis begards.
Escarré i Jané, Aureli Maria
(l’Arboç, Baix Penedès, 15 abril 1908 – Barcelona, 21 octubre 1968)
Eclesiàstic, Francesc de nom de pila. Monjo benedictí i abat de Montserrat (1946-61). Ingressà a Montserrat el 1923, i el 1933 fou ordenat sacerdot; el 1939 va ésser nomenat prior, el 1941 elegit abat coadjutor de l’abat Antoni Maria Marcet i el 1946 proclamat abat titular.
Continuà l’obra del seu predecessor, però amb una personalitat molt definida i gran dinamisme, malgrat la seva mala salut. Aglutinant un equip cohesionat de col·laboradors, fomentà la reforma monàstica a Montserrat i als monestirs benedictins d’arreu de l’estat espanyol -dels quals va ésser visitador-, en la línia de Solesmes i Beuron.
Sota el seu abadiat Montserrat esdevingué un dels primers centres litúrgics del món i un dels centres espirituals i culturals més importants de Catalunya. Afavorí una plural formació intel·lectual dels monjos i promogué la investigació escripturística. Va fer grans obres arquitectòniques al monestir i a tot el santuari, que obrí a tots els estaments catalans en una acció de foment de l’espiritualitat i la cultura.
Les festivitats montserratines foren amb ell ocasions de redreçament i concòrdia del poble català, especialment la de l’Entronització de la Mare de Déu, el 27 d’abril de 1947. Lluità pel manteniment de la llengua catalana i, ajudant decididament els moviments de renovació cristiana de formació humana no tolerats pel règim, com l’escoltisme i els polítics clandestins, acollí els perseguits pel règim i defensà els presos.
Oposat públicament a la injustícia pública, féu unes declaracions de ressò mundial al diari “Le Monde” (1963), ja retirat (1961) del govern del monestir per motius de salut. Una maniobra de complicitat entre el Vaticà i el règim franquista aconseguí, el 1965, d’exiliar-lo a Itàlia (Viboldone, prop de Milà).
L’octubre de 1968, molt greu, el seu successor, Cassià Maria Just, pogué fer-lo retornar a Barcelona, on morí. El seu enterrament fou una manifestació de dol i d’afirmació nacional de tot Catalunya.
Dades dels Països Catalans 