(Catalunya, segle X – 957)
Eclesiàstic. Canonge (945) i després bisbe de Vic (948-57).
Consagrà l’església de Santa Cecília de Montserrat (956) i imposà al seu abat Cesari la subjecció a la seu vigatana.
Reorganitzà la canònica vigatana i el seu escriptori. Demostrà una especial adhesió a la monarquia franca.
(Catalunya, segle X – Barcelona, 1035)
Prelat. Fou bisbe de Barcelona des del 1028, com a successor de Deudonat.
El 1032 col·laborà a les obres de reparació de les muralles de la ciutat, encara malmeses per les destruccions de l’any 985.
A la seva mort, fou succeït per Guislabert, canonge i també vescomte de Barcelona.
(Catalunya, segle X – Roma ?, Itàlia, segle X)
Bisbe intrús d’Osona. Consagrat a Auch (França) en 971.
S’oposà al bisbe Fruja, consagrat a més just títol a la seu metropolitana de Narbona. Fruja fou confirmar al càrrec arran del seu viatge a Roma (978).
Guadald no desistí tanmateix de les seves pretensions. En un dels avalots provocats per ell morí Fruja, devers el 992. La qüestió continuà en tot cas sense resoldre’s.
A Narbona fou nomenat nou bisbe Arnulf, que encara seria inquietat per Guadald, fins que aquest fou explícitament deposat a Roma, en 998.
(Reus, Baix Camp, 12 novembre 1832 – Tábara, Lleó, Castella, 18 setembre 1893)
Eclesiàstic i arqueòleg. Canonge doctoral a Canàries el 1862, des del 1863 residí a Tarragona, on ocupà el càrrec de vicari general de l’arxidiòcesi.
Promogut bisbe d’Astorga (1886), encarregà a Gaudí la construcció del palau episcopal.
Fundà, al seminari, un museu arqueològic, i creà la revista “El Criterio Tridentino”.
(Girona, segle XIII – 1330)
Prelat. Era professor de teologia i filosofia.
Fou bisbe de Galtelli (Sardenya) i més tard auxiliar de Girona. Pertanyia a l’orde carmelità.
Escriví en llatí tres obres de filosofia i religió: In magistrum sententiarum commentaria, Conciones dominicales et sanctorales i In philosophiam Aristotelis commentaria.
(Catalunya, segle XIV – Poblet, Conca de Barberà, 1456)
(o Girald, o Guilard) Bisbe de Barcelona (1445-56) i polític. Fou bisbe de Sogorb (1437-45). Fou conseller de la reina Maria de Castella.
Tingué problemes amb la generalitat per un préstec, i en especial amb el capítol de Barcelona, amb el qual pledejà des del 1448, fins al punt que en morir no li feren exèquies.
El papa Calixt III el nomenà legat per a la reforma de monestirs, i morí a Poblet exercint aquesta missió.
(Montblanc, Conca de Barberà, 1881 – Lleida, 1922)
Eclesiàstic i publicista. Doctor en teologia i remarcable predicador.
Fou canonge magistral de Tortosa (1907) i canonge arxiver de Lleida (1908), on desplegà la seva activitat com a ordenador de l’arxiu i desvetllà, amb conferències i articles, l’interès per l’abandonada Seu Vella a partir de l’any 1913.
(Millà, Noguera, segle XIII – València, 1348)
Canonge i després bisbe de València (1312-48).
Fou canceller de la corona catalano-aragonesa (1320-25) i conseller del rei Jaume II el Just. Mort aquest, residí habitualment a València, on s’oposà a les pretensions territorials del bisbe de Sogorb i defensà, a la cort valenciana del 1329, els furs valencians.
El 1345 fundà una càtedra de teologia a València.
(Agramunt, Urgell, 1665 – San Pedro Sula, Hondures, 7 octubre 1716)
Eclesiàstic. Canonge premonstratès, des del 1685, al monestir de Bellpuig de les Avellanes.
L’any 1690, a causa de pressions externes, i amb patent desplaença de la comunitat, fou imposat com a abat. Reimposat en el càrrec els anys 1696 i 1700. Els seus canonges li incoaren un procés (1703).
Aleshores se n’anà a Madrid, on fou nomenat predicador reial i, el 1708, fou designat bisbe de Nicaragua.
(Catalunya, 1562 – Vic, Osona, 1613)
Bisbe d’Elna (1608-12) i de Vic (1612-13).
De família noble, fou canonge de Tarragona. A Perpinyà dugué a terme la unió dels capítols de Sant Joan i d’Elna.
El 1613 assistí al concili provincial de Tarragona i, de retorn, impulsà a Vic l’organització d’una unió per a lluitar contra el bandolerisme.
Fou enterrat (1621) al panteó familiar de la cartoixa d’Escaladei.
Dades dels Països Catalans 