Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Espinosa, Joan Manuel d’

Deixa un comentari

(Sevilla, Andalusia, 1597 – Tarragona, 12 febrer 1679)

Eclesiàstic. El 1619 ingressà al monestir de Montserrat, d’on fou elegit abat quadrienal el 1637.

El 1641, arran de la Guerra dels Segadors, en fou expulsat per la Diputació del General, juntament amb altres cinquanta-cinc monjos i ermitans de la corona de Castella, i s’establí a Madrid, on fundà amb els seus companys un monestir dedicat a la Mare de Déu de Montserrat, existent encara avui.

Fou bisbe d’Urgell (1660-64) i arquebisbe de Tarragona (1664-79). Convocà tres concilis provincials (1664, 1670 i 1678), treballà per la impressió de les constitucions dels concilis provincial anteriors i imprimí un Rituale de la seu tarragonina (1671).

Espiga y Gadea, José de

Deixa un comentari

(Palenzuela, Palència, Castella, 2 agost 1758 – Tierra de Campos, Castella, 2 abril 1824)

Eclesiàstic il·lustrat liberal. Membre de la Junta Suprema del Principat durant la guerra del Francès.

El 1810, la Junta l’elegí diputat de les Corts de Cadis, i en fou també membre de la Comissió permanent. Lluità per la supressió del tribunal de la Inquisició i propugnà la unificació legislativa d’Espanya, idea que no progressà a causa de l’oposició de Felip Aner i de Ramon Llàtzer de Dou.

El 1820 fou diputat i president de les Corts i designat arquebisbe de Sevilla, si bé no fou reconegut per la Santa Seu.

Esclua

13 Respostes

(Cerdanya, abans 885 – Catalunya, 924)

Eclesiàstic. Aconseguí ésser consagrat bisbe d’Urgell per dos bisbes gascons, foragitant el legítim Ingobert (886).

Amb l’ajut de Sunyer II d’Empúries i de Ramon II de Pallars, i l’anuència dels bisbes de Barcelona i de Vic, es declarà arquebisbe, segregant les diòcesis catalanes de Narbona.

Nomenà Ermemir per a Girona, deposant Servusdei, i creà la seu de Pallars-Ribagorça per a Adolf. Després cercà una confirmació oficial dels fets en reconèixer Odó, comte de París, que s’havia erigit en rei de França a la mort de Carles el Gros (888).

Teodard de Narbona, però, reaccionà a temps i obtingué d’Odó l’anul·lació de les pretensions d’Esclua i la reinstauració d’Ingobert i de Servusdei (891).

Escales, Ramon d’

5 Respostes

(Catalunya, segle XIV – Barcelona, 24 juliol 1398)

Eclesiàstic. Abat de Vilabertran, bisbe d’Elna (1377-80), de Lleida (1380-86) -conserva, però, l’administració de la seu d’Elna-, i de Barcelona (1386-98).

Doctor en decrets i conseller de Pere III de Catalunya. Féu promulgar (1385) els estatuts sinodals de la seu d’Elna, assistí als concilis tarraconenses del 1391 al 1395, contribuí a l’armament d’una galera per a combatre els pirates musulmans, promogué a la catedral de Barcelona les obres de clausura del cor, del campanar damunt la porta de Sant Ivó i de la capella dels Sants Innocents -on fou després enterrat en un magnífic sepulcre de marbre, obra d’Antoni Canet-.

Davant el Cisma, fou partidari de Climent VII.

Protegí els jueus barcelonins arran de l’avalot del Call (1391).

Esberard, Joan Ferran

Deixa un comentari

(Barcelona, 1843 – Rio de Janeiro, Brasil, 1897)

Eclesiàstic. De jove anà a residir al Brasil, on s’ordenà de sacerdot el 1869. Fou bisbe d’Olinda (1892-94) i arquebisbe de Río de Janeiro (1894-97).

Publicà estudis de tema religiós i redactà pastorals, preocupat per les desigualtats socials del Brasil.

Ervigi Marc

Deixa un comentari

(Catalunya, abans 975 – després 1009)

Jurista i bisbe auxiliar de Barcelona (vers 1002). Conegut també amb el nom simple de Marc. Potser d’origen foraster, el 975 era escriptor notari i sacerdot.

Actuà d’assessor jurídic dels bisbes Vives i Aeci. Redactà un gran nombre de documents notarials i alguns de caire litigiós, més en consonància amb el títol de jutge, que emprà sempre a partir del 988.

Gaudí de la confiança de les famílies comtals, especialment d’Oliba Cabreta, que el reclamà la vetlla de partir cap a Montecassino (987/988).

Jutge benigne segons un contemporani, contribuí a la formació científica del famós jurista Ponç Bonfill Marc, suposat fill seu sense prou fonament.

Ermengol, Joan

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – Perpinyà, 1408)

Prelat. El 1398 fou nomenat bisbe de Barcelona, com a successor de Ramon d’Escales.

El 1405 traslladà a la catedral, des de Sant Cugat del Vallès, algunes relíquies de sant Sever.

És autor d’una Expositio psalmi XII, Benedicto XII dictata.

Encomanà al maniaturista Rafael Destorrents el bellíssim Missal de Santa Eulàlia, datat el 1403, que es conserva avui al Museu Diocesà barceloní.

A la seva mort, fou succeït en el bisbat per Francesc de Blanes.

Ermengol, Bonaventura

Deixa un comentari

(Premià de Dalt, Maresme, segle XIX – Catalunya, 1867)

Eclesiàstic. Residí alguns temps als Estats Units.

Fou vicari general de la diòcesi de Nova Orleans i de la de Buffalo.

Traduí al castellà algunes obres religioses.

Ermengol -bisbe Urgell i sant-

13 Respostes

(Aiguatèbia, Conflent, segle X – Pont de Bar, Alt Urgell, 3 novembre 1035)

Eclesiàstic i sant. Bisbe d’Urgell (1010-35).

Iniciador de la construcció de la catedral d’Urgell, va prendre part en diverses accions de recuperació del territori ocupat pels sarraïns (Guissona, primer quart del segle XI).

Sant i patró de la diòcesi d’Urgell.

Ermemir -bisbe, s. IX-

6 Respostes

(Catalunya, segle IX)

Bisbe intrús de Girona.

Fou consagrat, probablement el 888, per Esclua, bisbe intrús d’Urgell, i el bisbes Frodoí de Barcelona i Gotmar de Vic, en perjudici del bisbe legítim, Servusdei.

El 889, a Orleans, obtingué uns preceptes del rei franc Odó.

A mitjan 891 fou expulsat i Servusdei recuperà el bisbat. El 892 fou desposat i excomunicat.