(Rosselló, segle XIV)
Diplomàtic. Estigué al servei de Pere III el Cerimoniós. Se sotmeté arran de l’ocupació de 1344.
El seu principal servei fou l’ambaixada prop d’Alfons IV de Portugal, el 1347, tot just després de restar vidu el rei Pere de Maria de Navarra.
Convingué el nou matrimoni del seu sobirà amb la infanta Elionor de Portugal, filla d’Alfons. La boda se celebrà a Barcelona pel novembre de 1347.
Anna d’Espés (Ribagorça, segle XV – segle XVI) Filla i hereva de Ramon d’Espés. Portà en dot (1515) la baronia d’Alfajarín i el càrrec de gran camarlenc d’Aragó al seu marit Blasco d’Alagón, primer comte de Sástago, i llurs descendents portaren el cognom d’Espés en primer o en segon lloc indistintament. foren germanes seves Beatriu i Elisabet.
Antoni d’Espés (Catalunya, segle XV – Osca ?, Aragó, segle XV) Prelat. Fou bisbe d’Osca. El 1481 assistia a les Corts de Calataiud.
Beatriu d’Espés (Franja Ponent, segle XV – segle XVI) Muller de Juan de Lanuza. Filla de Ramon d’Espés i germana d’Anna i d’Elisabet d’Espés.
Bernat d’Espés (Catalunya, segle XIV – segle XV) Partidari de Jaume II d’Urgell. El 1409 s’embarcà cap a Sardenya amb l’expedició que hi duia Pere Torrelles i que obtindria, poc temps després d’arribar a l’illa, la gran victòria de Sanluri.
Camil d’Espés (Franja de Ponent, segle XIV – segle XV) Partidari de Jaume II d’Urgell, en els parlaments catalans de 1410-12, juntament amb Bernat, Guerau i Ivany d’Espés.
Elisabet d’Espés (Franja de Ponent, segle XV – segle XVI) Muller d’Alfons d’Aragó, comte de Ribagorça. Era filla de Ramon d’Espés i germana d’Anna i de Beatriu d’Espés.
Guerau d’Espés (Ribagorça, segle XIV – segle XV) Partidari de Jaume II d’Urgell. El 1411 assistia al famós parlament d’Alcanyís, on serien designats els compromisaris de Casp per a l’elecció del nou rei.
Guerau d’Espés (Lleida, 1524 – 1572) Diplomàtic i cavaller. Pertanyia a l’orde de Calatrava. Fou ambaixador de Felip II de Catalunya davant la cort anglesa.
Ivany d’Espés (Franja de Ponent, segle XIV – segle XV) Partidari de Jaume II d’Urgell, juntament amb Bernat, Guerau i Camil d’Espés, als parlaments catalans de 1410-12.
Pere d’Espés (Lleida, segle XIII – segle XIV) Cavaller. Serví el rei Jaume II el Just. El 1312 fou comissari reial per a la restitució de la Vall d’Aran, que havia estat retinguda per França.
Ramon d’Espés (Franja Ponent, segle XIV) Serví Pere III el Cerimoniós en la guerra dels Dos Peres (1358) i potser és el mateix que prengué part activa a la cort del 1383.
Dusay Cognom que a vegades es confon amb els de Dusai o Durall.
Pere Dusay (Banyoles, Pla de l’Estany, segle XIV – Catalunya, segle XIV) Militar. Fou cambrer del rei Pere III el Cerimoniós.
Pere Julià Dusay (Banyoles, Pla de l’Estany, segle XVI) Artista. Era llec del monestir de Sant Esteve de Banyoles. Hi féu l’altar del Corpus, el 1535.
Simó Dusay (Barcelona, segle XIII – segle XIV) Ciutadà. El 1325 fou ambaixador extraordinari de la seva ciutat prop de la república de Gènova.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Ambaixador de Jaume II el Just (1303) en els tractes amb el sultà d’Egipte, Melek-en-Naser, sobre la reobertura dels temples cristians.
L’any 1305 tornà a Egipte i aconseguí el dret de passaports o recomanació de pelegrins, que era el dret de passar a Terra Santa als qui portaven passaport de Jaume II.
(Catalunya, segle XIII)
Ambaixador. Alfons II de Catalunya l’envià a Algesires amb els jueus valencians Samuel i Abraham Abengalell per a tractar una aliança amb el soldà benimerí Abü Yüsuf Ya’qüb (1287).
Bé que no hi reeixí, obtingué la neutralitat del soldà en el cas de conflicte catalano-castellà (com s’esdevingué, efectivament, en 1289-91).
Bertran Desvall (Catalunya, segle XIV) Escrivà reial del rei Pere III el Cerimoniós. El 1337 formà part de l’ambaixada reial tramesa al noble rebel Pere de Xèrica. Aquest féu presoners els ambaixadors, tramesos a Utiel, i els tingué empresonats en aquesta vila fins que obtingué del monarca una concòrdia avantatjosa.
Joan Desvall (Catalunya, segle XIV – segle XV) Il·luminador. És possible autor, o només copista, d’un tractat sobre els set sagraments escrit en llatí.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Notari reial de Jaume II el Just. Li foren confiades gestions especials de caràcter diplomàtic.
El 1314 participà a les negociacions celebrades a València amb els ambaixadors de Xipre, per tal de convenir el matrimoni del rei català amb Maria de Lusignan.
(Xàtiva, Costera, vers 1410 – València, 1482)
Cavaller. Mestre de l’orde de Montesa (1453). Fou ambaixador d’Alfons IV el Magnànim a Castella (1443-46) i a diversos estats italians: Milà (1447), Ferrara (1451), els Estats Pontificis (1445) i Venècia. Després serví Ferran I de Nàpols (gestionant el reconeixement papal) i Joan II de Catalunya, a França (1459).
Durant la guerra civil contra Joan II figurà en el bàndol reialista, i va ésser conseller de l’esmentat rei, el qual li encarregà la defensa de Girona (1462) contra l’exèrcit de la Generalitat comandat pel comte de Pallars. Malgrat que aquest ocupà una gran part de la ciutat, Despuig pogué resistir fins que arribaren tropes franceses comandades pel comte de Foix, que feren aixecar el setge.
Dirigí la presa d’Ulldecona (1465) i la de Tortosa (1466). Posteriorment fou nomenat capità general de València.
(Catalunya, segle XIV)
Cavaller. Serví Pere III el Cerimoniós com a diplomàtic.
El 1367, amb Francesc de Sant Climent, anà d’ambaixador prop del príncep de Gal·les.
(Fraga, Baix Cinca, segle XIII – Tarragona, 13 novembre 1312)
Eclesiàstic. Era bisbe de València. el 1294 fou un dels nuncis del papa Celestí V als territoris de la corona catalano-aragonesa. Jaume II el Just el nomenà canceller seu.
Amb Guillem de Na Montaguda anà d’ambaixador a Sicília a la primeria del 1297. L’ambaixada arribà a Messina, amb escorta de quatre galeres, l’11 de febrer. No fou possible d’evitar el penós trencament entre el rei Jaume i el germà d’aquest, Frederic II de Sicília.
El 1303 fou nunci apostòlic a Sardenya i Còrsega, per tal que aquestes illes acceptessin Jaume II com a rei, en virtut de la investidura papal que li havia estat atorgada. L’any següent fou un dels jutges de les sentències de concòrdia pronunciades a Torrelles per resoldre els conflictes amb Castella, endegats pacíficament a les vistes de Campillo d’aquest any.
Acompanyà el monarca a l’expedició de croada a Almeria del 1309.
Dades dels Països Catalans 