Delta de la Tordera, estès pels municipis de Malgrat, Palafolls, Santa Susanna i Blanes, regat amb aigua subàlvia del riu i intensament conreat; s’hi han localitzat modernament importants indústries.
Antigament hom comprenia també sota aquest nom el pla de Pineda (dit també les Sorres), entre el cap Aspre o de Calella i Santa Susanna.
(Sant Carles de la Ràpita, Montsià)
Costa meridional de la península de la Banya, al sector meridional del delta de l’Ebre.
Amb el nom de la Costa de Fora és conegut el conjunt de la península i de l’istme del Trabucador (23,88 km2), on hi ha les Salines de la Ràpita, a l’altra banda del port dels Alfacs.
Platja de la Costa Brava, a ponent de la vila, entre la punta de Fenals (on s’alça el castell de Fenals, o castell de Sant Joan) i la punta d’en Sureda. Hi desemboca la riera de Passapere, que davalla de Sant Pere Salou.
Al seu voltant hom ha construït importants hotels i urbanitzacions turístiques.
Entrant de la mar, al nord del delta de l’Ebre, davant la badia de l’Ampolla, al litoral de l’illa de la Mar, d’uns 6 km de llargada per 3 d’amplada màxima.
Abans de formar-se la península era famós per haver acollit un cert tràfic marítim (des de finals del segle XIII era conegut com un dels bons ports catalans), però a la segona meitat del segle XIX ja quedà inutilitzat per les mateixes terres al·luvials que han format l’actual punta del Fangar.
Cap de la costa. És el punt més oriental de la península Ibèrica.
Constitueix l’extrem de la península del cap de Creus, unida al continent per la serra de Rodes, terminació mediterrània del Pirineu.
La península s’endinsa uns 10 km dins la mar i forma un litoral extremament articulat, batut per la tramuntana al nord i amb tot de cales i recers al sud.
Des de 1984 tota la zona de la península i la serra de Rodes (18.564 ha), de notable interès paisatgístic i biològic, ha estat declarada parc natural.
(o Banyoles) Nom del delta del Llobregat a l’edat mitjana.
Sector de marina dels antics termes de Sant Boi de Llobregat (els Banyols de Sant Boi, esdevingut més tard el Prat de Sant Boi, dellà Aigua o de Llobregat) i de Santa Eulàlia de Provençana (els Banyuls de Provençana, esdevinguda més tard el Prat de Provençana o deçà Aigua).
(Sant Carles de la Ràpita, Montsià)
Península de l’Ebre, formada en època relativament moderna (existent, però, ja al segle XV) amb els al·luvions del riu a l’extrem meridional del delta, unida a la terra ferma per l’istme del Trabucador; a l’extrem oposat, la punta del Galatxo es troba enfront de Sant Carles de la Ràpita, tot i que l’esmentat istme l’uneix al terme d’Amposta.
La seva costa septentrional, o costa de Dins, constitueix el límit meridional del port dels Alfacs; entre la punta de Palma Marina i l’istme del Trabucador hi ha el moll i les altres instal·lacions de les Salines de la Ràpita (o de la Trinitat).
L’extrem meridional de la costa de Fora és la Testa de la Banya, prop de la qual hi ha el far de la Banya.
La superfície de la península (compresa l’extensió del istme) és d’uns 24 km2.
Municipi del Tarragonès (Catalunya): 15,13 km2, 2 m alt, 26.233 hab (2017)
Situat a la Costa Daurada i centrat per la platja de Salou, a l’angle septentrional del golf de Sant Jordi, a redós del cap de Salou, a on hi ha el far de Salou.
L’economia del municipi deriva fonamentalment de les activitats del sector terciari, en especial del turisme, compta amb nombrosos allotjaments, residències secundàries, apartaments, hotels, etc. Aquest sector té un marcat caràcter estacional (mesos d’estiu), i la població es multiplica per quinze en les temporades de màxima afluència. El gran contingent d’estiuejants prové de terres aragoneses, a causa de la proximitat i de les òptimes condicions de comunicació amb Aragó. Àrea comercial de Tarragona. Fins al 1989 formà part del municipi de Vila-seca.
El poble és al centre de la platja de Salou. Torre Vella de defensa (segle XVI). Parc recreatiu de Port Aventura, inaugurat el 1995. Del port de Salou, utilitzat des de l’edat mitjana, hi sortí l’expedició de Jaume I per a la conquesta de Mallorca (1229) i conegué un gran tràfic lligat a la comuna del Camp de Tarragona.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques – Turisme
Municipi del Baix Empordà (Catalunya): 26,88 km2, 64 m alt, 22.725 hab (2017)
Situat a la fossa de Palafrugell, entre el massís de Begur i les Gavarres, al sud-est de la Bisbal d’Empordà, el terme s’estén des del municipi de Torrent d’Empordà fins al mar, on s’obren les cales de Tamariu, Llafranc i Calella de Palafrugell.
ECONOMIA – Agricultura de secà, amb conreus de cereals i farratges. La principal activitat econòmica, però, és la indústria; sobresurt la indústria surera. Són també importants la indústria de la construcció, la del metall, l’alimentària i la tèxtil. L’hotelera, a causa de l’afluència de turisme gràcies a l’atracció de les cales, ha aconseguit un notable desenvolupament. Hi ha, a més, diversos càmpings i gran nombre d’apartaments. És centre d’àrea comercial.
POBLACIÓ – El moviment demogràfic ha anat lligat, en part, al ritme de la indústria surera, puix que doblà la població des del final del segle XVIII fins al 1860, coincidint amb el desenvolupament d’aquesta indústria, i acusà un estancament la primera meitat del segle XX, a l’època de la crisi surera; a partir del 1950, gràcies principalment al nou recurs del turisme ha augmentat en més d’un 100% la població. Amb Sant Feliu de Guíxols, són els dos principals nuclis de població d’aquesta comarca, amb un increment d’habitants, no residents, a l’estiu.
LA VILA – És situada a la plana, a uns 3 km de la costa, amb la qual comunica per l’avinguda de la Mar; presenta un marcat aspecte urbà, a conseqüència de les seves funcions industrials i comercials; l’església parroquial de Sant Martí és gòtica, L’hospital municipal fou reedificat a la fi del segle XVIII.
El municipi comprèn, a més, el raval de Sant Ponç, els veïnats de la Barceloneta, el Bruguerol i Vila-seca, el poble de Llofriu i un bon nombre de masos.
HISTÒRIA – S’atribueix un origen romà a alguns dels pobles del districte municipal de Palafrugell. El seu nom s’esmenta ja en documents de l’any 991 (Palaz Frugello), si bé no queda fixat com a Palafrugell fins al 1336. La comtessa Ermessenda de Carcassona cedí la vila en feu a Bernard Tedmar, però el seu nét Ramon Berenguer I de Barcelona en va recobrar el senyoriu, el qual estigué sota el domini comtal barceloní fins al 1196, any en què Alfons I el Cast el llegà al Sant Sepulcre. Quan aquest orde s’extingí, al començament del segle XIV, fou cedit a la canongia de Santa Anna de Barcelona, que el posseí fins a l’extinció dels senyorius. El 1640, durant la guerra dels Segadors, fou saquejat per les tropes castellanes.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques – Turisme – Cultura – Club Atlètic – Col·legi Vedruna – Agrupació Excursionista – Club Hoquei
(Catalunya)
Denominació turística del litoral català corresponent al litoral de Barcelona i Tarragona, entre la desembocadura de la Tordera i el delta de l’Ebre. Amb una llargària aproximada de 330 km, és el producte dels accidents orogràfics creats per la Serralada Litoral, la Depressió Pre-litoral i la Serralada Pre-litoral.
Al sud del Garraf s’inicia una costa sorrenca i plana que només queda trencada pel cap de Salou, on comença el golf de Sant Jordi. Els principals nuclis turístics són: Sitges, Torredembarra, Cambrils, Sant Carles de la Ràpita i especialment Salou, tots situats al sud de la ciutat de Barcelona.
Des dels anys 1960 i 1970 s’ha convertit en una zona de turisme de masses, i com a conseqüència d’això, en una àrea de forta urbanització i concentració demogràfica, especialment els mesos d’estiu.
Enllaç web: Costa Daurada
Dades dels Països Catalans 