Arxiu d'etiquetes: consellers/es

Cardona, Ramon II de

3 Respostes

(Catalunya, segle XV – 1522)

Virrei de Nàpols i comte d’Oliveto. Fill de Ramon de Cardona-Anglesola i d’Isabel de Requesens i Enríquez.

El 1516 fou confirmat al títol i al càrrec expressats, així com a la dignitat de conseller reial i a la capitania de la gent d’armadura pesada que havia manat Gonzalo Fernández de Córdoba, el Gran Capitán. Li era atorgada també la capitania de quatre tri-rems.

El 1519 fou nomenat almirall de Sicília. Tot seguit rebria l’almirallat de totes les forces navals de l’emperador Carles V. Dos anys més tard obtingué permís de vendre el comtat d’Oliveto.

Fou tutor de la seva parenta Maria de Cardona i de Vilamarí, filla de Joan de Cardona i de Ventimiglia, comte d’Avellino. Renuncià a la tutoria en assumir els càrrecs que li foren concedits el 1519.

Cardona, Pere de -eclesiàstic, v1445/1530-

10 Respostes

(Tarragona, vers 1445 – Alcover, Alt Camp, 11 abril 1530)

Bisbe d’Urgell (1472-1515), arquebisbe de Tarragona (1515-30), president de la Generalitat (1482-85) i lloctinent de Catalunya (1521-23). Era fill del comte Joan Ramon Folc III de Cardona. Ingressà a l’orde benedictí. Hi exercí càrrecs diversos, com el d’abat de la Portella i el de prior de Gualter.

En 1472 fou nomenat bisbe d’Urgell. En 1497 col·laborà activament a la defensa contra els francesos de les fronteres de la seva diòcesi. Ferran II el Catòlic el féu conseller seu i governador del Principat. En 1515 obtingué l’arquebisbat de Tarragona. En 1517 hi convocà un concili provincial.

En 1521 fou nomenat, per l’emperador Carles V, primer lloctinent del Principat de Catalunya, nomenament que havia estat sol·licitat per les autoritats catalanes, sobretot pel Consell de Cent de Barcelona.

La seva governació fou inquietada per les falconades piràtiques a la costa catalana i per la guerra contra França. En 1522 rebé a Tarragona el papa Urbà VI, que hi embarcà cap a Itàlia. Cessà en el virregnat en 1523, i fou substituït per Antonio de Zúñiga, prior santjoanista de Castella.

En 1525 rebé a Tarragona el rei Francesc I de França, que havia caigut presoner a la batalla de Pavia. En aquella ocasió hagué de pagar dels seus cabals els sous endarrerits de la tropa d’escorta, que s’havia avalotat per les mesades pendents i amenaçava de posar en llibertat el captiu.

El mateix any de la seva mort es publicà, a Barcelona, el seu Ordinarium sacramentorum.

Cardona, Joan de -bisbe Barcelona-

3 Respostes

(Catalunya, segle XVI – torre Pallaresa, Santa Coloma de Gramanet, Barcelonès, 1 febrer 1546)

Bisbe de Barcelona (1531-46). Fill il·legítim del duc Joan Ramon Folc IV de Cardona i d’Urgell.

Abat comendatari de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes i canceller reial, fou elegit bisbe de Barcelona per Carles V. L’escut del seu llinatge encapçala el cens heràldic dels canonges dibuixat el 1536 per Francesc Tarafa.

No fou, tanmateix, consagrat fins al 1545, per pressió del lloctinent de Catalunya, Francesc de Borja i d’Aragó, que havia informat Carles V de la seva mala conducta. Tingué com a vicari general Vicenç Navarra, l’antic bibliotecari erasmista de l’arquebisbe de Tarragona, Pere de Cardona.

Residí, com aquest, a la torre Pallaresa, que engrandí. El 1545 nomenà, com a procurador seu a Trento, el bisbe d’Osca Pere Agustí.

S’havia casat vers el 1513 amb Lluïsa de Blanes i de Sentmenat. Llurs fills, Helena, que es casà amb Guillem de Josa, senyor de Madrona, heretà la torre Pallaresa. Deixà també una filla natural, Lluïsa, que es casà amb el baró de Rocafort, Joan d’Armengol.

El 1520 fou ferit a punyalades per Francesc de Blanes, a Barcelona.

Cardona, Hug II de

31 Respostes

(Catalunya, 15 octubre 1328 – Cardona, Bages, 2 agost 1400)

Vescomte de Cardona (1334-75), primer comte de Cardona (1375-1400). Fill i successor d’Hug VI d’Empúries i de Beatriu d’Anglesola.

Acompanyà Pere III de Catalunya a Morvedre (1342), defensà la Cerdanya contra Jaume III de Mallorca (1347) i participà en l’expedició de Sardenya del 1354 i, més tard, en la defensa de les fronteres d’Aragó contra la invasió castellana.

Fou molt amic de l’infant Ferran d’Aragó, marquès de Tortosa, i enemic declarat del privat reial Bernat II de Cabrera, a la caiguda del qual contribuí. El 1375 Pere III l’elevà a la categoria de comte.

Engrandí el seu patrimoni, gràcies al seu oncle matern Ramon d’Anglesola, amb el vescomtat de Vilamur (1381) i les baronies de Bellpuig (1386) i de Juneda.

Els darrers anys del regnat de Pere III en fou un dels consellers predilectes, i conservà aquesta privadesa durant el regnat de Joan I el Caçador, malgrat la seva amistat amb la reina Sibil·la de Fortià. El 1364 fou investit amb l’almirallat de la corona catalano-aragonesa, títol que restà vinculat a la família.

Havia estat estretament emparentat amb la família reial pels seus successius matrimonis amb Blanca d’Empúries, filla de l’infant Ramon Berenguer I d’Empúries, i amb Beatriu de Luna.

A l’època de la seva màxima esplendor, entre el 1393 i el 1400, Andreu Febrer compongué el panegíric de les dames de la seva casa.

Carbonell, Berenguer de -conseller-

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV)

Secretari i conseller de la reina Elionor de Sicília, muller de Pere III de Catalunya, i hàbil diplomàtic.

Dirigí a Sicília les negociacions encaminades a posar de nou l’illa sota la dependència de la branca central del casal de Barcelona al moment que les tropes angevines de Nàpols amenaçaven de conquerir-la (1356-57).

Vers el 1373, fou nomenat escrivà de ració de la reina.

Caramany, Jordi de

3 Respostes

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Cavaller, uixer d’armes i conseller del rei Martí I l’Humà.

Participà en l’expedició a Sicília del 1392 de l’infant Martí, i a Sardenya com a capità de tropes de reforç (1409), on es destacà en la lluita contra els sards rebels. El 1399 assistí a la coronació de Martí I l’Humà.

El 1409 fou enviat a Sardenya, d’on tornà el 1412 per informar al Parlament de la situació a l’illa i demanar ajut. Prengué part activa, el 1413, en la campanya de Ferran I d’Antequera contra Jaume II d’Urgell.

Canet, Ferrer de

2 Respostes

(Catalunya, segle XIV – després 1347)

Noble i diplomàtic. Senyor de la casa de Canet (Maresme). Fill de Bernat de Vilalba i de Bartomea de Canet, senyora de la casa aloera.

Fou conseller dels reis Alfons III el Benigne i Pere III el Cerimoniós, els quals representà en diverses ocasions com a ambaixador. Col·laborà en la preparació diplomàtica de l’annexió del regne de Mallorca (1341) i en les campanyes de conquesta (1343-45).

Fou apartat dels seus càrrecs per les pressions dels unionistes aragonesos (1347).

Canet, Arnau de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV)

Noble. Servidor de Pere III el Cerimoniós a la segona campanya per reincorporar el Rosselló i desposseir Jaume III de Mallorca (1344).

Avançà amb Gilabert de Centelles fins a prop de Perpinyà, on restà guarnint una casa fortificada que serví de posició avançada. Hi lliurà accions favorables fins a l’arribada del gros de l’exèrcit reial.

Calders, Lluís Joan de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVI – segle XVII)

Militar. Conseller en cap de Barcelona (1639), obligat per un avalot popular es dirigí a Salses (Rosselló) a reforçar les tropes reials amb una companyia de la host ciutadana, fet que contribuí a la recuperació de la fortalesa (gener 1640).

Durant el Corpus de Sang intentà de calmar els ànims dels segadors revoltats i aconseguí de fer-los sortir de Barcelona. Pel setembre fou enviat a defensar Tortosa de les forces invasores.

Cabrera, Ponç I de

6 Respostes

(Catalunya, segle XI – vers 1105)

Vescomte de Girona (vers 1050-vers 1105), dit també Ponç Guerau de Cabrera. Vers el 1067 es casà, sembla que en segones núpcies, amb Ledgarda, filla d’Arnau Mir de Tost.

Ocupà llocs importants a la cort de Ramon Berenguer I de Barcelona: el 1059 fou un dels prohoms que dictaren sentència en la qüestió sorgida entre aquest i el rebel Mir Geribert d’Olèrdola.

Es declarà vassall del comte de Barcelona (1061); quan aquest morí, prengué partit per Ramon Berenguer II en les dissensions d’aquest amb el seu germà Berenguer Ramon II. En un intent d’avinença, fou lliurat a aquest últim com a ostatge.

Després del fratricidi, fou un dels encarregats de la curadoria del jove Ramon Berenguer III (1086), i romangué a la seva cort després de la majoritat d’aquest.

Intervingué en les lluites entre els comtes d’Urgell i de Pallars a favor del darrer.

Fou el pare de Guerau II de Cabrera i de:

Ponç de Cabrera  (Catalunya, segle XII – Lleó ?, Castella, segle XII)  Casat amb una dama castellana i establert a Lleó, fóra l’estirp del Ponce de Cabrera (i dels Ponce de León). El 1140 fou un dels signants del tractat de Carrion entre Alfons VII de Castella i Ramon Berenguer IV.