Arxiu d'etiquetes: consellers/es

Centelles, Crisògon Andreu de

2 Respostes

(Catalunya, segle XV – 1470)

Noble. Baró de Centelles i conseller de Joan II el Sense Fe. Fill de Gilabert (VII) de Centelles.

Serví en les guerres d’Itàlia el rei Alfons IV el Magnànim amb un vaixell que comprà, i exercí també el cors.

Durant la guerra contra Joan II mantingué primerament una posició ambigua, però es decantà després pel bàndol reial; el castell de Centelles, assetjat durant dos anys, caigué en poder de les tropes de la generalitat fins a la fi de la guerra (1465).

Posseí també, per matrimoni (1447) el vescomtat de Rueda i de Perellós.

Caxal, Antoni

Deixa un comentari

(Tarragona, vers 1360 – Constança, Alemanya, 25 maig 1417)

(o Queixal)  Religiós mercedari. Doctor en dret i en teologia.

Fou ambaixador d’Alfons IV el Magnànim al concili de Constança (1416). El rei Ferran I d’Antequera el nomenà conseller i li confià importants missions prop dels reis de Castella i de Fes, del papa Benet XIII i de l’emperador Segimon.

Entre les obres que va escriure cal esmentar De Unione Ecclesiae, La hermosura de su esposo Cristo, De las verdades de la Iglesia Católica, Rosa ad auroram, etc.

Castellvell, Guillem (I) de

5 Respostes

(Catalunya, segle X – vers 1042)

Magnat. Fill d’Amat i prohom de la cort dels comtes de Barcelona Ramon Borrell I i Ermessenda de Carcassona.

Fou nomenat també Guillem Amat de Montserrat, per tal com posseïa la Guàrdia de Montserrat, prop de l’aleshores recentment fundat monestir de Montserrat, que havia protegit (1027).

Es casà amb Adelaida, filla d’Ermemir. Fou el pare de Ramon (I) de Castellvell.

Castellvell, Arbert (III) de

2 Respostes

(Catalunya, segle XII – 1205)

Senyor de Castellvell (1177-1205). Era fill de Guillem (V) de Castellvell i de Belasqueta de Vilademuls.

Fruí d’un gran prestigi durant el regnat d’Alfons I i de Pere I de Catalunya. Combatiu, el rei en persona hagué d’intervenir vers el 1188-89 perquè deixés en llibertat el vescomte d’Urgell Ponç III de Cabrera, que ell tenia presoner.

Amant de les festes i de la poesia, Ramon Vidal de Besalú el celebrà en una de les seves famoses composicions.

Estengué considerablement les seves possessions, principalment per Siurana de Prades.

En morir, de retorn de Terra Santa, l’heretà en la senyoria de Castellvell la seva germana Guillema, i en la senyoria de Siurana, l’altra germana, Alamanda de Castellvell.

Castellvell, Arbert (I) de

6 Respostes

(Catalunya, segle XI)

Potser fill de Ramon (I) de Castellvell i germà de Pere i de Guillem (III).

El 1111 prestà homenatge a Ramon Berenguer III de Barcelona pels castells que tenia amb el seu germà Guillem. Fou conseller del comte esmentat.

Fou anomenat sovint Dorca i alguna vegada Amat Dorca.

Castellvell, Arbert (II) de

2 Respostes

(Catalunya, segle XII – 1173)

Governador del Priorat (1163-73) i castlà de Siurana. Cosenyor de Castellvell amb el seu germà Guillem (IV) de Castellvell. Fou el magnat de més confiança d’Alfons I de Catalunya, a qui féu costat des de l’inici del seu regnat.

Entre els anys 1163-73 senyorejà i organitzà, fent establiments i donant cartes de població, els llocs de Falset, Porrera, Ulldemolins, Poboleda, Morera, Cabacés, Vilanova de Prades i d’altres.

El 1168 féu de jutge en les dissensions entre Guillem de Tarragona i l’arquebisbe Hug de Cervelló, i el 1173 intervingué en la cessió que l’arquebisbe féu al rei Alfons dels seus drets senyorials sobre Tarragona.

El succeí en els drets sobre el Priorat el seu nebot Guillem (V) de Castellvell.

Castelló de Mallorques

1 Resposta

(Catalunya, segle XIV – Barcelona, segle XIV)

Conseller de Pere III el Cerimoniós a la darreria del regnat d’aquest.

Fou assassinat, a la sortida del palau reial de Barcelona, per Ramon Alemany i Arnau de Cervelló, en unió de dos fills del primer. El crim produí un gran escàndol.

Els Cervelló pogueren salvar-se refugiant-se a la cort del comte Joan I d’Empúries.

Casa-saja, Francesc de

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XIV – Sicília, Itàlia, 1406)

Mercader i conseller reial. S’especialitzà amb el comerç amb Llevant, i a ell acudiren els reis Joan I el Caçador i Martí I l’Humà, tant per proveir-se d’objectes orientals de luxe com per obtenir prèstecs.

Contribuí a finançar l’expedició de l’infant Martí a Sicília, en la qual prengué part personalment amb la seva nau. Fou recompensat amb el càrrec de tresorer del regne de Sicília (1392-96) i amb el feu de Solento (1393).

A fi de finançar el viatge de tornada a Catalunya de l’infant Martí, esdevingut rei, la reina Maria de Luna vengué, a ell i a Miquel Pujada, la vila d’Alcoi, la vall de Seta i el terme de Travadell (1396), i el rei Martí li empenyorà diverses joies.

Amb Francesc Foix, el 1400, s’encarregà de reunir tropes de socors per a Sardenya, el 1402 negocià amb Pere (VI) de Queralt la pau amb Tunis, i el 1403 s’encarregà de portar a Catalunya des de Sicília els dos fills bastards de Martí I el Jove, Frederic de Luna i Violant de Sicília. Fou, a més, procurador de la reina Elionor de Xipre.

Es casà, en primeres núpcies, amb Joana Massot i, en segones, amb Constança Llopard.

Cardona i Enríquez, Ferran I de

19 Respostes

(Catalunya, 1469 – Barcelona, 1543)

Segon duc de Cardona i marquès de Pallars. Era fill de Joan Ramon Folc IV de Cardona i d’Aldonça Enríquez.

Succeí el seu pare el 1513. El 1521 tingué dificultats greus amb els seus vassalls de Cambrils. Les autoritats de Barcelona apaivagaren el conflicte.

Fou nomenat almirall per l’emperador Carles V. Formà part del consell imperial. El 1535 entrà a Barcelona a la dreta de l’emperador, que en aquella avinentesa, i per excepció, no passà sota pal·li.

Es casà en primeres núpcies amb Francesca Manrique, filla del duc de Nàjera, i en segones amb Isabel Agostín, filla del vice-canceller de la Corona d’Aragó.

A la seva mort, fou succeït per la seva pubilla Joana de Cardona i Manrique, casada amb Alfons d’Empúries, príncep del casal de Trastàmara i fill d’Enric “Fortuna”.

Cardona i de Navarra, Joan de

1 Resposta

(País Valencià, vers 1430 – Ondara, Marina Alta, 6 febrer 1502)

Magnat. Únic fill d’Hug de Cardona i de Gandia, i de Blanca de Navarra. Majordom de Carles de Viana, en morir aquest (1461), passà al servei d’Enric IV de Castella i lluità contra Joan II de Catalunya. Prengué part en les converses de Baiona (1463) i l’any següent oferí els seus serveis al conestable de Portugal.

Casat amb Maria Fajardo, filla de l’adelantado castellà de Múrcia, s’establí a València.

Reconciliat amb Joan II el 1467, participà en la incorporació del marquesat de Villena (1474) i, el 1477, en les lluites nobiliàries de València, al costat dels Corella i contra el comte d’Oliva.