Arxiu d'etiquetes: científics/ques

Ferran i Clua, Jaume

3 Respostes

(Corbera d’Ebre, Terra Alta, 1 febrer 1851 – Barcelona, 22 novembre 1929)

Metge i bacteriòleg. Llicenciat en medicina a la Universitat de Barcelona el 1872. Es dedicà també a la pintura de paisatges, a Tortosa. Inicià l’exercici de la medicina al Pla del Penedès, i el 1875 es traslladà a Tortosa. Practicà la cirurgia ocular, féu assaigs sobre electroteràpia i, a Barcelona, investigà les tècniques de Pasteur; resultat d’aquests estudis són Memorias sobre parasitismo bacteriano.

El seu domini de la fotografia li permeté de fixar els resultats dels seus cultius bacterians. El 1884, a l’hospital Phavo de Marsella, amb motiu d’una epidèmia de còlera, assajà tècniques que després aplicà a l’epidèmia de còlera del País Valencià (1885). Nomenat director del Laboratori Microbiològic Municipal de Barcelona (1886-1905) creà una vacuna antitífica i una d’antiràbica i el 1919 trobà la vacuna antialfa contra la tuberculosi.

Deixà un gran nombre de publicacions científiques, com Etiología del paludismo (1883), Nota sobre la vacunación contra el envenenamiento diftérico agudo experimental (1883), La inoculación preventiva contra el cólera morbo  (1886, en col·laboració), Estudios de la rabia y su profilaxis (1889), Nueva bacteriología de la tuberculosis… (1910), A propos du microbe de la rage (1911), Vacuna contra la tuberculosis (1917), La unidad etiológica de la gripe y vacuna de esta enfermedad (1917), Las paradojas científicas de la tuberculosis (1920, traduïda a l’anglès i al francès), etc.

Estalella i Graells, Josep

1 Resposta

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 21 juny 1879 – Barcelona, 20 abril 1938)

Pedagog i científic. Es doctorà a la Universitat de Barcelona, on fou professor (1899-1905) i catedràtic d’institut d’ensenyament mitjà a Girona (1905-19) i Tarragona (1921-32), abans d’ésser nomenat (1932) director de l’Institut-Escola de Barcelona, creat per la Generalitat.

Presidí (1932-33) la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques. Gràcies a les seves tesis sobre l’eficàcia pedagògica de l’ensenyament secundari, aconseguí de donar-li un fort impuls des de l’any 1932 fins a la seva mort.

Col·laborà en molts llibres i publicacions sobre temes pedagògics, com a autor (Compendio de química, 1921; Problemas de física, 1926) i com a traductor.

Duran i Reynals, Francesc

7 Respostes

(Barcelona, 5 desembre 1899 – New Haven, EUA, 27 març 1958)

Metge i investigador. Fill de Manuel Duran i Duran, i germà d’Estanislau, Eudald i Raimon. Deixeble a Barcelona d’August Pi i Sunyer i col·laborador de Ramon Turró.

Treballà al Laboratori Municipal de Barcelona. En veure les penúries econòmiques que passava la institució, aprofità una beca de la “Junta para la Ampliación de Estudios” i se n’anà a l’Institut Pasteur de París (1925) i al Rockefeller Institute (1926). Més endavant s’instal·là a la Universitat de Yale, on fou catedràtic i director d’investigacions.

Aconseguí d’aïllar la hialuronidasa, factor de difusió infecciosa anomenat factor de Reynals, a partir de la qual continuà les seves recerques sobre l’etiologia vírica del càncer i adquirí fama mundial.

Cubí i Soler, Marià

5 Respostes

(Malgrat de Mar, Maresme, 15 desembre 1801 – Barcelona, 5 desembre 1875)

Científic i lingüista. Arran de la invasió napoleònica emigrà a Maó i després als EUA (1821), on es dedicà a l’estudi i ensenyament del castellà. Passà després a Cuba i Mèxic, països en els quals fundà escoles i publicà textos lingüístics. De tornada a Barcelona, el 1828 inicià els estudis de frenologia i es dedicà a la divulgació de la nova ciència i a l’estudi del magnetisme animal, antecedent de l’hipnotisme, a través de cursos i llibres.

El 1844 sostingué una polèmica amb Balmes i Quadrado sobre l’ortodòxia religiosa de la frenologia. L’any 1847 fou encausat pel tribunal eclesiàstic de Santiago de Compostel·la. Seguint les bases doctrinals de l’anatomista alemany Gall, fundador de la frenologia, Cubí afirmava que aquesta doctrina establia sobre bases científiques experimentals l’estudi del comportament del home.

Interessat també per l’economia, preconitzà la industrialització, defensà el proteccionisme i la pràctica d’un cert maltusianisme. En l’aspecte social adoptà una actitud eclèctica, ja que, si bé criticà el socialisme naixent, no s’oposà del tot a les idees de Fourier, Cabet i Proudhon.

Proposà una ortografia del castellà i promogué la publicació de poemes gallecs, precursors del renaixement d’aquest idioma. Entre les seves obres cal esmentar Sistema completo de frenología (1843) i La frenología y sus glorias (1853).

Casas i Sicart, Creu

1 Resposta

(Barcelona, 26 abril 1913 – 20 maig 2007)

Farmacèutica i briòloga. Doctora en farmàcia, ha estat catedràtica de Botànica a la Universitat Autònoma de Barcelona, professora adjunta a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona i membre numerària de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Farmàcia de Catalunya.

Considerada internacionalment una autoritat en el camp de la briologia (estudi de les plantes briòfiles). Ha dirigit tesis sobre aquesta especialitat.

És autora d’un gran nombre de treballs, entre els quals es destaquen Datos para la flora briológica española, Algunos musgos y hepáticas del sureste de España, Referències bibliogràfiques sobre la flora briològica hispànica, Contribution à la flore bryologique de la Vall d’Aran i Algunes espècies d’esfagne que es troben a la vall Ferrera i a la vall de Cardós.

Cardona i Castro, Manuel

Deixa un comentari

(Barcelona, 7 setembre 1934 – Stuttgart, Alemanya, 2 juliol 2014)

Físic. Llicenciat a Barcelona el 1955. Amplià estudis als EUA, on el 1959 obtingué el doctorat, a Harvard, i fou catedràtic de la Brown University de Providence (Rhode Island) del 1964 al 1971. Dedicat a la investigació de la física de l’estat sòlid, fou, des d’aquest darrer any, director del Max Planck Institut für Festkörperforschang, a Stuttgart. Fou fellow de l’American Physical Society i del consell directiu de la Deutsche Physikalische Gesellschaft.

Ha publicat nombrosos treballs i llibres, entre els quals destaquen Modulation Spectroscopy i Light Scattering in Solids. La seva especialitat és la física dels semiconductors, sobre la qual ha publicat més de 400 treballs. Ha rebut la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya (1983) i el premi F. Isakson de la American Physical Society (1984), i és doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona i la de Madrid (1985).

Cadevall i Diars, Joan

6 Respostes

(Castellgalí, Bages, 23 juny 1846 – Terrassa, Vallès Occidental, 19 novembre 1921)

Científic. Va llicenciar-se en ciències exactes i naturals a Barcelona (1869) i es doctorà en ciències naturals (1871). Va exercir la docència com a director del Col·legi Terrassenc, fins al 1901, de l’Escola Municipal d’Arts i Oficis de Terrassa (1901-04) i professor de l’Escola Superior d’Indústries (1904-18).

Deixeble d’Antoni Cebrià Costa i Cuxart, es va dedicar principalment als estudis botànics i meteorològics, herboritzà per tot el Vallès, i posteriorment per altres  comarques, especialment el Bages i el Berguedà, i realitzà nombrosos treballs científics, pedagògics i didàctics, entre els quals cal destacar: Una geografía física, descriptiva e histórica del Vallés (1886), Flora del Vallès (1887), Apuntes de botánica (1900), Botànica popular (1907, resum d’unes conferències fetes al Centre Excursionista de Catalunya), Necesidad de una rigurosa precisión en las descripciones fitográficas (1909), Caricologia catalana (1911), i la seva obra més important, la Flora de Catalunya (1913-37), que no va poder ésser publicada totalment fins al 1936 per l’IEC.

El seu herbari, amb més de 8.000 exemplars, es troba a l’Institut Botànic de Barcelona. Elaborà, per encàrrec, un mapa agronòmic de la província de Barcelona. La seva tasca va deixar empremta en força deixebles.

Barrera i Costa, Heribert

3 Respostes

(Barcelona, 6 juliol 1917 – 27 agost 2011)

Científic i polític. Fill de Martí Barrera i Maresma. Llicenciat en química i en matemàtica i enginyer químic per la universitat de Montpeller; doctor en ciències físiques per la Sorbona (1948).

Fou professor d’electroquímica a la universitat de Montpeller (1948-51) i investigà per al Centre Nacional de la Recherche Scientifique, de França. Els anys 1959-60 reprengué les investigacions a la universitat de New Hampshire (EUA).

A més del seu treball com a especialista de química orgànica i de la seva col·laboració en llibres de redacció col·lectiva, és autor de nombrosos treballs d’investigació en revistes especialitzades franceses i nord-americanes.

El 1962 promogué la integració dels organismes especialitzats en l’ensenyament superior de Barcelona a la secció mediterrània de la Société de Chimie Physique, de la qual formen part les universitats de Montpeller, Marsella, Barcelona, Gènova i Torí.

El 1949 rebé el premi Prat de la Riba, de l’Institut d’Estudis Catalans, pel seu treball Noves contribucions a la síntesi d’àcids arilalifàtics i a la teoria de l’acilació intramolecular. President de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (1976-78) i membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1978), fou també president de l’Ateneu Barcelonès (1989-97).

Políticament començà el 1934 com a membre de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya i el 1935 de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya. Participà a la guerra civil i s’exilià fins al 1952, en que col·laborà a reorganitzar clandestinament ERC, de la qual es convertí en secretari general el 1976. Elegit diputat a les corts per Barcelona (1977 i 1979), mantingué una actitud radical a favor de l’autodeterminació de Catalunya i del règim republicà durant l’elaboració de la constitució espanyola i de l’Estatut català.

El 1980 fou elegit diputat i president del Parlament de Catalunya. El 1984 tornà a ésser diputat al Parlament. De 1989 a 1995 fou president d’ERC i parlamentari europeu de 1991 a 1993. L’any 2000 va ésser guardonat amb la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya i al setembre de 2011, a títol pòstum, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.

Al desembre de 2011 fou publicada la seva extensa biografia Cambó.

Agustí i Ballester, Jordi

Deixa un comentari

(Barcelona, 1954 – )

Paleontòleg. Alumne de Miquel Crusafont, es doctorà sota la seva direcció l’any 1981 a la Universitat de Barcelona. Director de l’Institut Català de Paleontolgia Miquel Crusafont des de l’any 1985. La seva tasca de recerca s’ha centrat en l’estudi dels micromamífers fòssils des del doble vessant evolutiu i paleoecològic.

Té publicats més de cent cinquanta treballs en revistes científiques nacionals i estrangeres i és autor de les obres La evolución y sus metáforas (1994), Fòssils. A la recerca dels temps perdut (1995) i Memoria de la Tierra (1997).

Ha coordinat així mateix diverses obres col·lectives com Global events and Neogene evolution of the Mediterranean (1992), Influence of climate on faunal evolution in the Quaternary’ (1995) i La lógica de las extinciones’ (1996).