Arxiu d'etiquetes: Catalunya Nord

Hortafà i de Cruïlles, Pere d’

3 Respostes

(Perpinyà, vers 1398 – Rosselló, abans 1475)

Cavaller. Fill de Berenguer d’Hortafà, baró d’Hortafà i de Sant Joan de Pladecorts. El 1424 obtingué d’Alfons el Magnànim la castellania d’Òpol i acompanyà el rei en l’expedició a Nàpols (1425).

Participà en la defensa de la força de Girona (1462) contra l’exèrcit de la generalitat durant la guerra civil. El 1463, però, Joan II el Sense Fe li denegà la governació dels comtats de Rosselló i Cerdanya, que per a ell havia demanat el seu gendre Pere de Rocabertí i d’Erill.

Fou el pare de Caterina i de Pere d’Hortafà i de Saportella.

Guislabert II de Rosselló

8 Respostes

(Catalunya Nord, segle XI – 1102)

Comte de Rosselló (1070/74-1102). Fill de Gausfred II. Firmà amb Ponç I d’Empúries una convinença (1075) segons la qual quedaven establertes les obligacions i els drets de cadascú.

A Guislabert li foren reconeguts part del bisbat d’Elna, dels castells de Salses, Rocabertí, Rocamora, Oltrera, Sant Cristau i Requesens, la meitat de la ciutat d’Empúries i del vescomtat de Rosselló, i també les abadies de Sant Andreu de Sureda, Sant Genís les Fonts i Sant Esteve de la Tet.

Guislabert I de Rosselló

5 Respostes

(Catalunya Nord, segle X – 1013)

Comte de Rosselló (991-1013). Succeí el seu pare Gausfred I en el comtat, mentre que el seu germà Hug I ho féu en el d’Empúries–Peralada.

Es casà, successivament, amb Beliarda i Ermengarda. Hom creu que fou el primer que traslladà la residència de Castellrosselló a Perpinyà.

Guillem I de Tolosa

3 Respostes

(Borgonya ?, França, vers 750 – Gel·lona, França, 28 maig 812)

“el Sant”  Comte de Tolosa (790-806) i duc d’Aquitània. Fou conseller de Lluís el Piadós, a qui acompanyà en la conquesta de Barcelona (801).

Fou venerat com a sant i canonitzat el 1066.

Guerra Gran -1793/95-

59 Respostes

(Catalunya Nord, 7 març 1793 – 22 juliol 1795)

(o Guerra del Rosselló)  Conflicte bèl·lic entre Espanya i la República francesa. Després d’una sèrie d’esforços d’Aranda per mantenir la pau, Godoy declarà la guerra a la República francesa (març 1793) un cop fou guillotinat Lluís XVI (gener 1793).

Si bé el conflicte es caracteritzà com una campanya antirevolucionària -facilitada pel tancament de fronteres i per la censura ideològica-, en realitat fou una forma de desviar contra els francesos el malestar popular i tingué com a objectiu la reconquesta de la Catalunya Nord. La guerra s’inicià en tres fronts tot al llarg dels Pirineus: l’occidental, comandat per Ventura Caro -substituït l’any 1794 pel comte de Colomera-; el central, pel príncep de Castelfranco, i l’oriental, atorgat al general Ricardos.

La primera campanya fou la conquesta del Rosselló. Les tropes de Ricardos passaren la frontera per les collades del Portell i Panissars i ocuparen ràpidament el Vallespir (17 abril), que dominaren completament després d’apoderar-se de Bellaguarda (22 juny). L’ocupació de Vilafranca de Conflent (agost) permeté d’amenaçar Perpinyà, però la manca de recursos n’impedí l’expugnació. Després d’una sèrie d’accions, en una de les quals s’arribà a Ribesaltes (8 setembre), la línia s’estabilitzà en la Tet, amb centre al Voló. Pel desembre foren ocupades les fortificacions costaneres (Banyuls, Cotlliure).

La situació canvià amb el nomenament de Dugommier com a cap de l’exèrcit francès (gener 1794) i amb la mort de Ricardos (13 març). L’abril caigué el Voló i, malgrat la mort de Dagobert (18 abril), que havia ocupat la Cerdanya, el nou general en cap de Catalunya, comte de La Unión, es retirà a l’Empordà, mentre els francesos ocupaven Portvendres i Cotlliure. D’altra banda, Dippet arribava a Ripoll i els francesos recuperaren Bellaguarda (18 setembre) i, després de vèncer a Mont-roig (17-20 novvembre) -on moriren Dugommier i el comte de La Unión-, ocuparen Figueres (28 novembre).

Davant la manca de material ofert pel govern i el temor a una traïció per part dels exiliats francesos a Barcelona (com s’havia demostrat en un amotinament en el qual foren assassinats un centenar de rossellonesos), els catalans reclamaren una assemblea dels representants de corregiments, que, presidida pel nou capità general Urrutia, es reuní a Barcelona (24 desembre 1794-11 gener 1795) i a Girona (18-25 gener). L’assemblea intentà de constituir-se en Junta de Govern del Principat, però s’hi oposà el capità general.

Això no obstant, els catalans emprengueren la defensa del Principat. Els sometents i els miquelets (20.000 voluntaris comandats per Joan Miquel de Vives) intentaren d’oposar-se a l’ofensiva de Perignon i Scherer i, si bé no pogueren evitar la caiguda de Roses (3 febrer), estabilitzaren la línia de guerra al Fluvià amb la batalla de Pontós (11 juny) i del Fluvià (14 juny), mentre era recuperada la Cerdanya.

Aleshores s’iniciaren converses de pau, que culminaren en el tractat de Basilea (juliol 1795), que retornà a Espanya les places perdudes a canvi de la part espanyola de Santo Domingo.

Foix, comtat de

68 Respostes

(Occitània, segle XIII – 1607)

Territori. El comte Roger Bernat II de Foix es casà amb Ermessenda de Castellbó, a la mort de la qual (1230) s’incorporà al vescomtat de Castellbó, que havia de servir als comtes de Foix per intervenir en la política catalana.

Fins a Joan I de Foix (1410-36), en que la política dels Foix, desposseïts ja de les terres catalanes en temps de Martí I l’Humà, estigué sota l’òrbita francesa i el 1607 el casal s’incorporà al regne de França en esdevenir el seu titular Enric, rei de França amb el nom d’Enric IV de Borbó.

Estefania de Provença

Deixa un comentari

(Provença, França, vers 1093 – França, vers 1163)

Dama. Filla de Gilbert I de Millau i de Gerberga de Provença, i germana de Dolça I de Provença, muller de Ramon Berenguer III de Barcelona.

Es casà amb Ramon I dels Baus (1116). Posteriorment, ella i el seu marit s’aliaren amb els comtes de Tolosa i amb els emperadors d’Alemanya en contra de Ramon Berenguer III.

Ermengarda I de Carcassona

Deixa un comentari

(Carcassona, França, vers 1054 – després 1101)

Comtessa de Carcassona i de Rasès, vescomtessa de Besiers i d’Agde (1067-68).

El 1067 vengué, d’acord amb el seu marit Ramon Bernat I Trencavell, vescomte de Nimes i d’Albi, els seus drets sobre els comtats de Carcassona i Rasès als seus oncles Ramon Berenguer I de Barcelona i a la muller d’aquest, Almodis de la Marca, donació consolidada el 1068, el 1070 i el 1071 per renúncia d’altres hereus, però continuà administrant amb el seu marit i més tard amb el seu fill Bernat Ató I els comtats amb el títol de vescomtessa.

ceretans

2 Respostes

(Cerdanya)

Poble ibèric que habitava als Pirineus orientals (Ceretània) sobre l’any 500 aC. Probablement eren descendents de l’antic poble pirinenc de l’eneolític, la qual cosa sembla confirmada pel fet que sempre els era atribuïda una personalitat distinta dels altres pobles en els textos antics (Estrabó, Aviè).

És possible que s’estengués més enllà dels seus límits. Arqueològicament, hom no en sap res.

Estrabó i Marcial lloaren els pernils ceretans, que, segons el primer, proporcionaven grans guanys. El nom, kerrètanoi en grec, sembla relacionat amb el basc xerri o kerri (porc).

Castelló -varis bio-

1 Resposta

Guillem de Castelló  (Eivissa, segle XIII – Illes Balears, segle XIII)  Corsari. El 1282 anà a Alcoll amb l’expedició de Pere II de Catalunya. Tres anys després, envaïda Catalunya pels croats de França, atacava eficaçment el tràfic naval francès, embarcat al lleny armat del famós corsari Albesa.

Joan Castelló  (Catalunya, segle XV – segle XVI)  Músic. Mestre de capella de la catedral de Barcelona; tingué molt de renom. Sembla que fou mestre de Mateu Fletxa el Vell. És conegut també amb el nom de Castells.

Joan Castelló  (Pollença, Mallorca, 1673 – Palma de Mallorca, 1754)  Religiós observant. És autor d’escrits de caràcter religiós.

Pere Castelló  (Gandia, Safor, segle XVII – Castella ?, segle XVII)  Frare jerònim. Excel·lí pels seus coneixements teològics, lingüístics i musicals. Fou visitador general de l’orde a Castella. És autor d’una Apología en defensa de la doctrina de San Jerónimo, doctor de la Iglesia.