Arxiu d'etiquetes: Catalunya (hist)

Bas, vescomtat de

66 Respostes

(Catalunya, segle XII – segle XIV)

Jurisdicció feudal que comprenia principalment la vall alta del Fluvià i alguns territoris veïns de la Garrotxa. Era el patrimoni dels antics vescomtes de Besalú, que prengueren aquest títol després de l’extinció del comtat de Besalú (1111).

El primer vescomte fou Pere Udalard de Bas. Pere de Bas reconegué, o vengué, el vescomtat a Simó de Palau, i el 1280, la seva filla Sibil·la el vengué al rei Pere II el Gran, però el 1285 aquest en féu donació a Ponç V d’Empúries.

El 1300 el rei Jaume II el Just la confiscà a Huguet IV, comte de Squillace, per la seva adhesió a Frederic II de Sicília, el 1315 el sobirà donà el vescomtat a Malgaulí d’Empúries, i quan aquest morí (1322), retornà a la corona.

Jaume II el lliurà a Ramon d’Empúries, en penyora d’una hipoteca, la qual fou liquidada el 1331, llavors Alfons III el Benigne el vengué a Huguet d’Empúries, el seu antic propietari que el canvià per altres feus al seu parent Bernat II de Cabrera (1335), el qual el lliurà tot seguit al rei Pere III el Cerimoniós, el qual el retornà el 1352 al mateix Bernat de Cabrera, que li fou confiscat el 1364.

El 1381 el rei retornà el vescomtat a Bernat IV de Cabrera, i des d’aquesta data el títol restà vinculat a la casa de Cabrera i a la descendència posterior.

Baridà, sots-vegueria de

5 Respostes

(Catalunya, 1225 – fi segle XIV)

Antiga demarcació administrativa del comtat de Cerdanya. Comprenia la part més occidental, entre l’estret d’Isòvol i els banys de Sant Vicenç.

Originada com a jurisdicció del castell de Bar, que li donà nom, la vegueria inclogué també la vall de la Llosa i el pagus de Talló (nucli del territori conegut posteriorment per la Batllia), en el qual el comte Nunyó Sanç fundà la nova població de Bellver de Cerdanya (1225), que esdevingué centre del territori.

Incorporat el comtat de Cerdanya al govern directe de Jaume I de Catalunya, fou creada la vegueria de Cerdanya i Baridà que es mantenia amb aquest nom encara a la fi del segle XIV, tot i que la sots-vegueria de Baridà perdé la seva individualitat; el seu nom designa actualment la zona engorjada de la vall del Segre, aigua avall de Sant Martí dels Castells (el Baridà).

Barcelona, vescomtat de

28 Respostes

(Catalunya, segle IX – segle XIII)

Jurisdicció senyorial de l’antic comtat de Barcelona.

Els primers vescomtes coneguts foren Sunifred (848), Ermenard (vers 918) i Otger (vers 966). Amb Guitard (mort vers 985) començà la transmissió hereditària del càrrec vescomtal.

El seu fill, Udalard I (mort vers 1014), que hagué de suportar l’atac d’al-Mansur contra Barcelona (985), fou empresonat a Còrdova.

Guislabert I (mort 1062), bisbe de Barcelona, exercí el càrrec durant la minoria d’Udalard II (mort vers 1077). Durant aquest període es manifestà una oberta rivalitat amb el comte Ramon Berenguer I.

Al contrari, Guislabert II (1076-1126) fou un dels principals col·laboradors dels descendents de Ramon Berenguer I.

Reverter (mort 1142) i Berenguer Reverter es passaren al servei dels almoràvits. Amb la mort del darrer (1208) sense descendència, s’extingí la casa vescomtal de Barcelona.

Barcelona, vegueria de -s. XII/1716-

25 Respostes

(Catalunya, segle XII – 1716)

Demarcació administrativa: 56.655 h (1718), que comprenia el pla de Barcelona, el Maresme fins al límit entre Caldetes i Arenys de Mar i el Baix Llobregat.

En depenia la sotsvegueria del Vallès, amb la qual sumava 81.658 h el 1718 i formava una sola demarcació anomenada ja al segle XIV vegueria de Barcelona i del Vallès.

A causa d’haver esdevingut carrers de Barcelona llurs capitals, també passaren a dependre les sots-vegueries de Moià i d’Igualada.

El 1716, amb el decret de Nova Planta, la vegueria de Barcelona, sense la sots-vegueria del Vallès ni la zona del Maresme, formà el corregiment de Barcelona.

Barcelona, prefectura de

Deixa un comentari

(Catalunya, 17 abril 1810 – 1812)

Demarcació prevista per la divisió administrativa d’Espanya decretada per Josep I Bonaparte, quan Napoleó ja havia sostret Catalunya de la seva administració.

Comprenia el territori del Barcelonès, del Vallès, del Maresme, del Garraf, de l’Alt Penedès, d’Anoia, del Bages, del Berguedà, del Solsonès i un sector del de la Segarra, de la Noguera i de l’Alt Urgell comprès entre el Sió, el Segre i el riu de Perles.

Barcelona, corregiment de -1810/12-

Deixa un comentari

(Catalunya, 6 març 1810 – 1812)

Demarcació administrativa, creada pel decret del governador general Augereau durant l’ocupació francesa.

El seu corregidor era ajudat pels sots-corregidors de Barcelona, de Manresa i de Vic. Comprenia el territori que aproximadament tingué després la província el 1833.

Perdurà fins a l’annexió de Catalunya a l’imperi francès (1812).

Barcelona, corregiment de -1716/1810-

2 Respostes

(Catalunya, 1716 – 1810)

Demarcació administrativa. Creada pel decret de Nova Planta. Comprenia el territori de l’antiga vegueria de Barcelona, exclosa la sots-vegueria del Vallès i la part del Maresme a llevant de Badalona.

Tenia dues alcaldies majors, a Barcelona mateix, una per a la jurisdicció civil i una altra per a la criminal.

El primer corregidor designat fou José Carrillo de Albornoz, comte de Montemar (1718), governador militar de la ciutat; el primer alcalde major de la jurisdicció criminal fou Oleguer d’Ametller i Pescio (1718), i el primer de la civil, Josep Francesc d’Alòs i de Rius (1718).

Barcelona, comtat de

183 Respostes

(Catalunya, 985 – 1714)

Territori històric que arribà a aglutinar quasi tota Catalunya, així com d’altres jurisdiccions senyorials del vessant mediterrani.

Regit per un comte i després també marquès, a causa de la condició fronterera d’aquest espai. El comtat de Barcelona incloïa així les terres del Vallès, el Maresme i el Penedès. Amb el temps, els comtes de Barcelona s’anaren annexant els comtats de Girona, Besalú, Cerdanya, Urgell, Rosselló, Empúries, Pallars i part de la Ribagorça, i també foren, en determinats períodes, comtes de la Provença i senyors del Bearn, la Bigorra i altres territoris del Llenguadoc.

A mitjan segle XII, sota el regnat de Ramon Berenguer IV, amb la repoblació de Tarragona i la conquesta de Tortosa (1148), Lleida, Fraga i Mequinensa (1149), Miravet (1152) i Prades i Siurana (1153), esdevingueren senyors de tot Catalunya.

En el mateix regnat, pel matrimoni (1137) amb Peronella d’Aragó, els titulars prengueren el títol de prínceps i, amb Alfons I el Cast, fill de Ramon Berenguer i Peronella, el de reis d’Aragó. L’adopció del títol reial no implicà, tanmateix, ni la desaparició del comtat ni de l’estructura comtal.

Posteriorment, els comtes de Barcelona esdevingueren reis de la corona catalano-aragonesa gràcies a les conquestes de les Balears i València en temps de Jaume I, de Sicília, en època de Pere el Gran, la investidura de Còrsega i Sardenya donada per Bonifaci VIII a Jaume II el Just, la possessió dels ducats d’Atenes i Neopàtria, que passaren als dominis dels comtes sota Pere el Cerimoniós, i Nàpols, conquerida per Alfons el Magnànim. Així i tot, conservaren el títol de comtes, que perdura entre els aplegats per la monàrquia hispànica.

L’origen del comtat de Barcelona es remunta a les divisions administratives del Baix Imperi romà, que foren continuades pels visigots.

Instituït en comtat després de la conquesta de Barcelona per Lluís el Piadós (801), fou encomanat a Berà, noble got, i posteriorment a diversos senyors francs, fins que en el concili de Troyes (878) fou atribuït a Guifré I el Pelós, fill de Sunifred I d’Urgell i nét de Bel·ló I de Carcassona.

Durant el regnat de Guifré i a causa de l’afebliment de la monarquia franca, el comtat de Barcelona esdevingué hereditari, el primer tocant a la independència de tots els comtats regits per ell i els seus germans, fet que s’esdevingué el 985, quan el comte Borrell II no acceptà el vassallatge que li exigia el rei franc Hug Capet i trencà el lligam de dependència de Barcelona i els comtats catalans amb els francs i proclamà l’autonomia del seu comtat, que a poc a poc va anar afermant el domini moral i la seva supremacia sobre els altres comtats, recolzada en el nucli comtal Barcelona-Girona-Osona i en la capital del país, Barcelona, única ciutat important que havia aleshores en els territoris catalans.

Amb Alfons I de Catalunya (II d’Aragó, fill de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó, els comtes de Barcelona anteposaren a aquest títol el de reis d’Aragó.

Barcelona, arquebisbat de

265 Respostes

(Catalunya, segle IV – )

(o arxidiòcesi de Barcelona)  Demarcació de l’església catòlica. Amb seu episcopal a Barcelona, elevada el 1964 a arxidiòcesi sense sufragànies, amb subjecció directa a la Seu Apostòlica.

Bé que els primers indicis del cristianisme a la Barcino romana són del final del segle III i començament del IV (ho constaten el martiri de sant Cugat -vers 304- i altres, segons la tradició local –santa Eulàlia, sant Sever, sant Medir, etc-), els primers bisbes barcelonins coneguts documentalment són Pretextat (vers 343) i l’il·lustre escriptor sant Pacià (360-390).

Entorn del 450, Nundinari, bisbe de Barcelona, creà una nova seu episcopal a Egara (Terrassa), que subsistí fins a la invasió àrab. Al segle XII es produí una forta organització diocesana, en part promoguda pel bisbe sant Oleguer.

Els límits diocesans -aproximadament coincidents des de l’Edat Mitjana amb els de l’antic comtat de Barcelona– han sofert modificacions durant els darrers segles, sobretot a partir del Concordat de 1953.

L’arxiu diocesà, organitzat al segle XVIII per l’arxiver Antoni Campillo i reorganitzat modernament, conté documentació des de l’època medieval.

El seminari diocesà fou fundat (1595) pel bisbe J. Dimes Loris a l’antic convent de Montalegre, passà al Col·legi de Betlem de la Rambla (1872) després de l’expulsió dels jesuïtes, s’instal·là definitivament a l’edifici de l’Eixample (1882), on fou traslladada la Biblioteca Pública Episcopal i s’hi creà el Museu de Geologia (1874); hi radiquen també la Facultat de Teologia de Catalunya, creada el 1968, i altres institucions.

El Museu Diocesà, fundat el 1916 a l’edifici del seminari i passat recentment a la Pia Almoina, tocant a la catedral.

La primera catedral de Barcelona, dedicada a la Santa Creu, fou una basílica paleocristiana (segle IV), amb baptisteri exempt d’època visigòtica i perdurà fins a la construcció de la catedral romànica, consagrada el 1058 i substituïda per l’actual, gòtica (segles XIV-XV; façana principal acabada al segle XX). A la cripta es veneren les relíquies de santa Eulàlia, cotitular de la catedral. Té cura de la catedral el cos de canonges constituït en capitol catedral, del qual depenen l’arxiu i el museu capitulars, de gran importància documental i artística.

El palau episcopal, al costat de la catedral i adossat a una torre romana, fou construït el segle XIII i remodelat el segle XVIII (nova façana i decoració a la sala del tron amb pintures de Francesc Pla el Vigatà).

En l’aspecte monumental cal subratllar les esglésies barcelonines de Sant Pau del Camp, Sant Pere de les Puel·les, Santa Anna, Santa Maria de Mar, Sant Just i Pastor, Santa Maria del Pi, el monestir de Pedralbes, Sant Sever, Sant Felip Neri, Betlem, la Mare de Déu de la Mercè, patrona de la ciutat i de l’arxidiòcesi, i la Sagrada Família. Fora ciutat sobresurten el conjunt visigòtico-romànic de Sant Pere de Terrassa, el monestir de Sant Cugat del Vallès, Santa Maria de Mataró, Santa Maria de Vilafranca i el monestir de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya.

Enllaç web:  arquebisbat de Barcelona

Atanagrum

Deixa un comentari

(Catalunya)

Nom romanitzat d’una ciutat ibèrica no localitzada.

Era una de les més importants dels ilergets el segle III aC, presa per Gneu Escipió després del desembarcament de l’exèrcit roma a Empúries l’any 218 aC.