Arxiu d'etiquetes: Catalunya (hist)

Catalunya, Croada contra

Catalunya, Croada contra -1284/85-

30 Respostes

(Catalunya, 1284 – 1 octubre 1285)

Guerra iniciada per Felip III de França. Fou un intent fracassat d’invasió militar de Catalunya tirat endavant per un exèrcit croat francès. L’objectiu era l’entronització a la corona catalano-aragonesa de Carles de Valois, fill del rei francès.

Aquesta croada era motivada per la incorporació de Sicília, el 1282, als territoris de Pere II el Gran, incorporació que no va acceptar ni França ni el papat. El papa Martí IV va fer donació a Carles dels reialmes de Pere II i el coronà a Roma (1284).

L’exèrcit croat, que era molt nombrós, va iniciar la seva marxa des de Tolosa. Jaume II de Mallorca es va posar al costat de la coalició capeto-angevina. Tot i així, algunes places del Rosselló van haver de ser reduïdes per la força, com fou el cas d’Elna.

Pere II va acudir al coll de Panissars amb la intenció d’aturar l’invasor, però, conscient que no s’hi podia enfrontar, va retirar-se. Girona va suportar un llarg setge, del 27 de juny fins al 10 de setembre. Quan capitulà, era evident que l’exèrcit croat havia perdut tota la capacitat ofensiva i estava, a més a més, delmat per la lluita i per les malalties.

D’altra banda, l’almirall Roger de Lloria esclafà l’armada francesa al golf de Roses, el 3 i 4 de setembre, de manera que el proveïment per mar de l’exèrcit invasor restava del tot anul·lat. El 13 de setembre els francesos iniciaren una penosa retirada.

El mateix Felip III se’n tornava malalt a causa d’una epidèmia que s’havia propagat durant el setge. Les forces de Pere II no van estar pas d’empaitar-los. L’1 d’octubre va caure damunt la reraguarda francesa al coll de Panissars i hi feren una gran mortaldat.

Felip III va morir a Perpinyà, víctima de la malaltia, i les pretensions de Carles de Valois sobre Catalunya-Aragó van ser desestimades pel tractat d’Anagni, el 1295.

Catalunya, capitania general de

82 Respostes

(Catalunya, 1833 – )

Demarcació militar. Comprenia el territori del Principat dins el seu límits administratius actuals, amb capital a Barcelona.

Sorgida com a demarcació exclusivament militar arran de la divisió provincial del 1833, la denominació ha persistit en l’ús, malgrat que en la reestructuració de la divisió militar del 1893 fou designada amb el nom de quarta regió militar.

El 1931, durant la Segona República, esdevingué Comandància Militar de Catalunya de la Quarta Divisió Orgànica.

Amb la modificació de l’organització territorial de l’exèrcit pel reial decret de l’1 agost 1984 se suprimí la quarta regió militar i el Principat passà a formar part, juntament amb Aragó, de la Regió Militar dels Pirineus Orientals.

Catalunya, batalla de -1938/39-

1 Resposta

(Catalunya, 23 desembre 1938 – 13 febrer 1939)

Conjunt d’accions militars de la Guerra Civil, que comportà l’ocupació de Catalunya per l’exèrcit franquista.

La batalla s’inicià amb una ofensiva protagonitzada per l’exèrcit franquista, dirigit pel general Dávila, que disposava de 300.000 homes, 565 peces d’artilleria i 500 avions, enfront d’un exèrcit republicà delmat per la llarga batalla de l’Ebre.

En aquestes condicions, les dues escomeses inicials -en el sector de Tremp i, al sud, en el de Seròs– van significar la ruptura del front català i la penetració progressiva dels exèrcits franquistes, la qual no pogueren aturar les resistències aïllades i descoordinades.

Amb un exèrcit republicà en retirada, Tarragona era ocupada el dia 15 gener, Barcelona queia el dia 26 i Girona, el dia 4 febrer. L’ocupació de Catalunya va quedar completada el 10 febrer amb l’arribada de l’exèrcit franquista a la frontera francesa.

L’èxode en massa de població civil cap a França i els continuats bombardeigs que aquesta població va haver de sofrir per part de l’aviació franquista foren les notes més destacades d’aquesta batalla.

Castillejos, marquesat de Los

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIX -)

Títol, atorgat amb la grandesa d’Espanya el 1860 al general Joan Prim i Prats.

Fou convertit en ducat de Los Castillejos el 1870 per Amadeu I a favor del fill d’aquest, Joan Josep Prim i d’Agüero.

Passà als Salvadó-Prim i als Muntadas-Prim.

Castellvell, baronia de

11 Respostes

(Catalunya, segle XI – 1821)

Jurisdicció feudal creada el segle XI i formada entorn de dos nuclis territorials: Castellvell (o Castellví) de Rosanes, al Baix Llobregat, i Castellvell (o Castellví) de la Marca, a l’Alt Penedès. Hom no coneix quin d’aquests dos donà primer nom al feu. Al segle XI són esmentats ja tots dos a les mans de Guillem (I) de Castellvell.

El 1044, el patrimoni s’estenia des dels límits dels comtats d’Osona i de Girona, passant per Montserrat i per Sant Llorenç del Munt, fins prop de Tarragona.

El 1228 la baronia passà a Guillem de Montcada, fill de Guillema de Castellvell, fins que el 1311 esdevingué dels comtes de Foix i el 1397 passà a la corona, després d’ésser confiscada al comte Mateu de Foix.

Joan II el Sense Fe la concedí el 1474 a Lluís de Requesens i Joan de Soler i als seus descendents, d’on passà als Zúñiga (1549), als Fajardo (1618), als Montcada-Aragó, als Álvarez de Toledo, als Cavero (1856).

El darrer senyor jurisdiccional de la baronia, Francisco de Borja Álvarez de Toledo y Osorio, morí el 1821.

Castellnou de Montsec, baronia de

6 Respostes

(Catalunya, segle XVI – )

Jurisdicció senyorial que a la fi del segle XVI pertanyia als Areny, senyors d’Altet i de Lluçà, i que passà als Erill, barons de l’Albi, als Cartellà, barons de Falgons, i als Ardena de Sabastida (cognomenats de Cervelló), els quals el 1681 la vengueren als Portolà.

Passà després als Rubalcava i als Vilallonga-Babau (cognomenats de Portolà).

Fou reconeguda com a títol del regne el 1801.

Castell de Centelles, comtat del

9 Respostes

(Catalunya, segle XVI – )

Títol, atorgat el 1599 a Joaquim de Centelles-Carrós i d’Oms, comte de Quirra i baró de Centelles.

El rei arxiduc Carles III hi annexà la grandesa d’Espanya per a Francesc de Blanes-Centelles i Desbac-Descatllar, però no fou convalidada pels Borbó.

El títol passà als Moncayo, als Pignatelli d’Aragona i als Llança.

castel·lans

6 Respostes

(Catalunya)

Poble ibèric del nord del país, esmentat per Ptolemeu, que cita com a localitats seves Bassi, Beseda, Egosa i Sebendunum.

De localització difícil, ha estat identificat amb els bergistans, o amb un grup d’aquests, i hom creu que ocupà la Garrotxa i que podria ésser un precedent del comtat de Besalú.

Casal, comtat de

4 Respostes

(Catalunya, segle XVII)

Títol atorgat el 1658 a Cristòfor de Fenollet-Cabanyelles i Casanova, per la seva participació en l’acció militar de Casale de Monferrato (Piemont).

Passà als Bellvís i als Escrivà de Romaní. Manuel Escrivà de Romaní i de la Quintana fou desè comte de Casal.

Cardona, vescomtat de

81 Respostes

(Catalunya, segle X – 1375)

Jurisdicció feudal que comprenia, a l’origen, a la frontera occidental del comtat d’Osona–Manresa, el castell de Cardona, part de la vall del Cardener incloent-hi Bergús a ponent, la riera de Navel i l’aigua d’Ora, i, al nord, Sorba i Gargallà. Els límits de llevant i de migjorn eren menys precisos.

Els vescomtes d’Osona s’hi establiren durant la segona meitat del segle X. Hi residiren des del 986, i ben aviat esdevingué llur patrimoni familiar.

El primer vescomte documentat que exercí a Cardona fou Guadall II, que ho era d’Osona (Guadall II) i que morí vers el 973. El succeí el seu fill Ermemir (mort el 1010), que corraborà la carta de repoblació de Cardona concedida pel comte Borrell II de Barcelona.

El primer a anomenar-se vescomte de Cardona fou Ramon Folc I de Cardona, bé que la seva mare Guisla apareix també amb aquesta intitulació el 1062.

Durant tres segles el vescomtat havia estat engrandit considerablement amb l’annexió de nous feus. En 1365-70 el vescomtat tenia 1.578 km2, amb 3.611 focs, i a partir d’aleshores, la preponderància social dels vescomtes, sempre grans col·laboradors dels reis, anà en augment, fins al punt que el 1375 Hug II de Cardona fou elevat a la dignitat de comte de Cardona.

El vescomtat de Cardona fou l’únic de Catalunya que fabricà moneda, emparant-se, probablement, en la carta de repoblació de Borrell II. Malgrat l’oposició del bisbe de Vic, que en reclamà els drets, foren batuts diners del vescomtat a Calaf el 1088, el 1089 i el 1091, que són coneguts per moneda de Calaf.