(Catalunya, 2 febrer 1999 – 2006)
Emissora radiofònica especialitzada en temes d’àmbit cultural, integrada a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV).
Degut a les baixes audiències i a crítiques d’una part de la indústria cultural, l’any 2006 canvià de nom i de programació i passà de denominar-se iCat FM, emissora exclusivament musical.
(Catalunya, febrer 1926)
Imatge ideal de la unitat entre els intel·lectuals de les comarques del Principat i de Barcelona, d’inspiració noucentista.
La fórmula fou encunyada per Gabriel Alomar a “El Poble Català”, i després fou explanada i completada mitjançant una llarga enquesta entre intel·lectuals no barcelonins, que inicià la “Revista de Catalunya”.
(Catalunya, 1926 – 1971)
Obra històrica empresa per Ramon d’Abadal i de Vinyals, que ha de reunir i comentar tots els documents originals i còpies referents als comtats catalans fins a l’any 1000.
L’autor en publicà els volums II (Els diplomes carolingis a Catalunya, 1926-52) i III (Els comtats de Pallars i Ribagorça, 1955), i deixà en curs de publicació avançada el volum I (El domini carolingi a Catalunya, 1971), així com una part dels materials per a la continuació.
Aquesta és supervisada per l’Institut d’Estudis Catalans, i ha estat confiada a un equip de col·laboradors.
(Catalunya, 1996 – )
(CCUC) Base de dades multidisciplinària. Conté més d’un milió de notícies bibliogràfiques dels documents que integren les biblioteques de les entitats que composen el Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya.
Es format per la Biblioteca de Catalunya i les biblioteques de les universitats públiques catalanes.
La seva consulta remota facilita el coneixement i el préstec dels fons inclosos i possibilita l’estalvi de recursos en catalogació per mitjà de la còpia de registres.
(Catalunya, 1978)
Film català. Dirigit per Antoni Ribas i Piera i destinat a l’exhibició televisiva.
Consisteix en un recull d’entrevistes filmades en ambients característics de noms tan il·lustres de la cultura catalana com Antoni Tàpies, Joan Miró, Montserrat Caballé, Joan Oró, Charlie Rivel, Pau Casals, etc.
Correcte en la seva realització i útil en la projecció externa de Catalunya, arrossega, però, les limitacions imposades pel medi a què és destinat.
(Catalunya, 2 maig 1886)
Obra de Valentí Almirall. Publicada amb el subtítol Motius que el legitimen, fonaments científics i solucions pràctiques. Aparegué per la festa dels Jocs Florals de Barcelona, que l’autor presidia aquell any.
El llibre constitueix la primera exposició sistemàtica de la doctrina catalanista, que Almirall denominava particularisme, i proposava com a solució el federalisme.
El catalanisme liberal, democràtic i republicà que Almirall presentava en el seu llibre fou combatut pels sectors catalanistes conservadors, especialment per Joan Mañé i Flaquer en El regionalismo (1887).
Lo catalanisme es publicà en castellà el 1902.
(Catalunya, segle XIX – )
Corrent social o polític que propugna el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans.
Comença a manifestar-se a la primera part del segle XIX, com a reacció de les mesures uniformistes de les monarquies borbòniques de França i d’Espanya, les quals no havien aconseguit de fer desaparèixer el sentiment de comunitat diferenciada en el poble català.
(Catalunya, octubre 1909 – febrer 1910)
Poema de Joan Maragall. Publicat a “Seqüències” (1911), en forma d’oració, summa de la seva obra i el seu pensament.
Cronològicament seguí els articles inspirats per la Setmana Tràgica (La iglésia cremada i La ciutat del perdó).
Cristià i bon coneixedor de Nietzsche, hi exposa els seus sentiments sobre la vida, la bellesa del món, el gaudi dels sentits i la recança de perdre-ho quan arribi el final. A la darrera estrofa, però, accepta la mort com un pas per a tornar a néixer a la vida eterna.
Potser ha estat l’obra més coneguda del poeta; ha estat traduïda a diverses llengües.
(Catalunya, 1705)
Cançó popular catalana. En la qual els diferents ocells celebren el naixement de Jesús.
La melodia, de caràcter melangiós, és escrita en tonalitat menor i té una extensió insòlita.
Una versió paròdica de caire polític fou impresa en fulls solts amb motiu de l’entrada a Barcelona del rei-arxiduc Carles III (1705).
Interpretada per Pau Casals per començar o acabar els concerts donats des de l’exili; ha estat considerada un símbol nacional.
(Catalunya, 1880)
Poema èpic de Jacint Verdaguer. Compost als 35 anys, revela la gran erudició en geografia (viscuda personalment), mitologia, literatura, història, folklore, botànica, etc.
Situat al segle XI, Gentil, fill del comte Guifré i el bisbe Oliba i enamorat de Griselda, protagonitza un drama que permet a l’autor enaltir el patriotisme català i condimentar-lo hàbilment amb belles llegendes, magnífiques descripcions paisatgístiques, costums muntanyencs, virtuts humanes i fe cristiana. L’autor en fa un homenatge als catalans del nord i demostra que el Pirineu no separa, sinó que centra els Països Catalans.
El poema tingué tot seguit un gran acolliment entre els intel·lectuals i la població en general. Ha estat traduït a l’italià (en part), al castellà i al francès i ha inspirat gran nombre dels literats catalans.
Josep Carner n’escriví una versió escènica musicada per Jaume Pahissa (1910). Antoni Massana, amb el text de Carner, compongué l’òpera Canigó (1934). El poema ha estat repetidament editat, a part de les edicions de l’obra completa de Verdaguer.
Dades dels Països Catalans 