(Catalunya, segle XII)
Muller de Bernat Amat de Claramunt. N’hagué dos fills: Guillem i Ramon Folc II de Cardona.
Alguns genealogistes del casal de Cardona l’han feta passar per germana del comte Ramon Berenguer III de Barcelona. La pretensió sembla sense fonament, i ni tan sols existeixen indicis que el comte esmentat hagués tingut mai una germana.
Berenguer d’Almenara (Catalunya, segle XIII – segle XIV) Cavaller. En 1314 fou un dels assistents al casament de l’infant Alfons amb Teresa d’Entença, i un dels signants de l’acta de concessió del comtat d’Urgell.
Guillem d’Almenara (Catalunya, segle XIII – Benifassà, Baix Maestrat, 1250) Tercer abat de Benifassà (1248-50). Procedia de la comunitat de Poblet. Traslladà el monestir de Benifassà al seu emplaçament definitiu.
Guillem d’Almenara (Catalunya, segle XIII) Cavaller. En 1283 era un dels cent que havien de combatre a Bordeus al costat de Pere II el Gran, al desafiament amb Carles d’Anjou, encontre que fou frustrat per l’actitud del darrer.
Dalmau d’Alentorn (Catalunya, segle XIV – segle XV) Noble. En 1413 col·laborà amb Jaume II d’Urgell a l’alçament d’aquest contra Ferran I d’Antequera. Li foren exigides responsabilitats per aquesta actitud.
Guerau d’Alentorn (Catalunya, segle XIII) Noble. Serví Jaume I el Conqueridor. Col·laborà amb ell a la conquesta de València (1238). Hi rebé, en compensació, cases i terres.
Guerau d’Alentorn (Catalunya, segle XVI) Noble. Destacà en 1543 a la defensa del Rosselló. Al període 1569-72 es distingí entre els qui més s’oposaren a la imposició del nou tribut de l’excusado. Aquesta actitud li costà un empresonament.
Guillem d’Alentorn (Catalunya, segle XII) Cavaller. Destacà a la presa de Lleida, el 1149, per les forces combinades de Ramon Berenguer IV de Barcelona i d’Ermengol VI d’Urgell.
(Catalunya, segle XVII)
Famós bandoler que pertanyia als seguidors del conegut Perot Rocaguinarda.
El seu ascendent fou tan gran que arribà a exigir dues mil lliures als consellers de la ciutat de Manresa.
(Catalunya, segle XVI – Barcelona ?, segle XVI)
Forjador. Autor d’una reixa de la Cambra Daurada (1542) del palau de la Generalitat de Barcelona i d’una altra a la capella de Sant Agustí.
(Catalunya, segle XII)
Magnat. En 1166 fou un dels signats de l’acta de fundació del monestir premonstratès de Santa Maria de Bellpuig o de les Avellanes, promogut pel comte Ermengol VII d’Urgell.
(Catalunya, segle XIV – Elna, Rosselló, 1453)
Bisbe d’Elna. Fou monjo a Ripoll, d’on passà a ésser prior de Santa Maria de Meià.
L’any 1429, el legat pontifici, Pere de Foix, el nomenà bisbe de Mallorca; aquest nomenament fou anul·lat pel papa l’any següent per tal de conferir-lo a Gil Sanxis Munyós, que acabava de renunciar al títol papal de Climent VIII, amb el qual havia succeït a Benet XIII (Pere de Luna); Galceran es negà a acceptar l’anul·lació pontifícia i únicament els bons oficis del rei, que obtingué per a ell la seu d’Elna el 1431, aconseguiren de fer-lo sortir de Mallorca.
Resta una carta de Galceran al rei demanant-li que s’abstingués de conferir honors i privilegis als monjos.
(Catalunya ?, segle XVI)
Cònsol a l’illa de Xiu (Quios), possessió genovesa a la mediterrània oriental que en un temps fou base naval de la Companyia catalana a Orient.
L’illa tenia gran importància comercial per posseir el monopoli del màstic. Albanell hi residí fins al 1566, any en què Xiu caigué en poder dels turcs.
Fou segurament el darrer cònsol català en aquella part de la Mediterrània.
(Catalunya ?, segle IX)
Tia paterna de Guifré I el Pilós, el qual li llegà el lloc de Borredà junt amb el llibert Sarraí.
Hom l’havia confosa amb una filla del comte d’Urgell, Asnar Galí, aragonesa, de nom Eilo o Ailo.
(Aragó, segle XIII – segle XIV)
Noble. Fill de Pere d’Ayerbe i d’Aldonça de Cervera. Nét de Jaume I el Conqueridor. En 1287 figurà entre els ostatges posats per la Unió aragonesa en poder del rei Alfons II el Franc, cosí seu, com a garantia de concòrdia.
Jaume II el Just, també cosí seu, el féu majordom d’Aragó, i el casà amb Violant de Pallars, filla del difunt comte Arnau Roger I de Pallars i de la princesa grega Irene Làscaris. El matrimoni fou desgraciat i no trigaria a separar-se.
En 1302 acompanyà Jaume II a la frontera de Castella. En 1311 assistí a les Corts de Saragossa. Tingué dues filles:
Constança d’Aierbe (Catalunya, segle XIV) Filla gran. Morí soltera.
Maria Peris d’Aierbe (Catalunya, segle XIV – ? , segle XIV) Filla petita. Es casà amb el noble aragonès Pere Cornel. Com que, per la mort de la seva germana, era hereva de la senyoria d’Aierbe, constituïda pel seu besavi Jaume I el Conqueridor, les seves pertinences restaven incorporades a les de la família Cornel. Hi hagué un altre llinatge d’Aierbe que no és d’origen reial.
Dades dels Països Catalans 