(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Vicealmirall. Per ordre de Jaume II de Catalunya, al capdavant de les naus catalanes lluità en la conquesta de Ceuta (1309) en auxili dels benimerins, aliats dels catalans, com a pas previ per a un atac contra el regne de Granada.
Un cop presa, però, els benimerins decidiren d’auxiliar Granada, i Eimeric hagué d’impedir el pas d’aquests, ara enemics, a la Península.
Pel seu valor fou comparat, a la seva època, amb Roger de Lloria.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Cavaller. El 1413, durant la rebel·lió del comte Jaume II d’Urgell, serví Ferran I d’Antequera.
Fou un dels qui anaren a protegir l’emissari que féu la crida exigint la submissió al peu dels murs de Balaguer.
Havent fet la guarnició una sortida, fou ferit a la cama per un passador de ballesta. Els seus companys pogueren retirar-se amb ell.
Testificà sobre aquests fets al procés contra Jaume d’Urgell.
(Catalunya, segle XIV – Saragossa, Aragó, 1352)
Cavaller. Era comanador de Montalbà i senyor de Torres Torres. Formà part de les forces de Pere III el Cerimoniós enviades el 1343 al Rosselló a lluitar contra Jaume III de Mallorca.
Nomenat majordom reial, fou expulsat del càrrec el 1347, durant les corts de Saragossa, per exigència de la Unió aragonesa. Més tard, vençuda la Unió, reingressà a la cort amb el càrrec de cambrer major de Pere III.
Aquest l’envià a Sicília (1349) per proposar el matrimoni del monarca amb la infanta Elionor, filla del difunt Pere II de Sicília.
El 1351 formà part del consell especial convocat pel rei per la tensió amb Gènova, que resoldria la declaració de guerra del 3 d’agost de 1351.
Era casat amb Ramona de Riusec. Del matrimoni nasqué la seva pubilla:
Timbor de Bellpuig i de Riusec (País Valencià, segle XIV) Dama. Es casà amb Gonçalvo Eiximenis d’Arenós. En restà vídua el 1357.
(Catalunya, segle XIII)
Cavaller. El 1281 acompanyà Pere II el Gran a les vistes de Campillo. L’any següent seguí el monarca a Barbària i a Sicília.
Trobant-se l’exèrcit a Alcoll (Tunis), fou designat pel rei, amb l’aragonès Sanç d’Antillon, com a cap d’un dels sis torns d’atac que, en dies consecutius, havien d’hostilitzar els sarraïns al front de 200 cavallers i 3.000 peons.
Fou un dels quaranta cavallers que garantiren els compromisos de Pere II pel que fa al seu desafiament a Bordeus amb Carles d’Anjou.
El 1286, ja a Catalunya, anà a rebre a Alacant el nou rei Alfons II el Franc, que tornava de reincorporar Mallorca a la corona catalano-aragonesa.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Noble. El 1299 fou un dels capitans més destacats de Jaume II el Just a la batalla del cap Orlando.
Anys després figurà entre els consellers del monarca. Aquest li atorgà (1322) el privilegi de promoure un mercat setmanal a la vila de Reus.
El mateix any anà d’ambaixador a Avinyó, per tractar davant el papa i el rei Robert de Nàpols, llavors a la cort papal, la possibilitat d’establir una pau entre els angevins i el regne de Sicília.
Participà a la conquesta de Sardenya (1323-24). Hi acudí amb deu cavallers propis i els peons corresponents.
(Catalunya, segle XIII)
Noble. Formà al bàndol dels Montcada durant les lluites civils de la minoritat de Jaume I. Fou un dels qui s’avingueren a la concòrdia signada per la seva facció i la dels Cardona (1226).
El 1229 participava a l’expedició per conquerir Mallorca. Hi anà amb les forces portades pels Montcada. Lluità a l’avantguarda a la batalla de la serra de Portopí (12 setembre).
Anys després, el 1238, participà a la conquesta de València. També contribuí a d’altres campanyes valencianes de Jaume I. Aquest recompensà els seus serveis amb cases a la capital i, posteriorment, amb set jovades de terra de conreu.
(Catalunya, segle XII)
Magnat. Probablement germà de Bernat. Fou un dels consellers de més relleu del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona. Del 1133 al 1157 apareix en una quinzena de documents de govern importants.
El 1134 era un dels nobles que prometia ingressar per un any a l’orde del Temple, i fou un dels que signaren el privilegi de dotació inicial dels templers el 1143. El 1149 figurava entre els testimonis de la carta de població de Tortosa.
Actuà com a tractador (1153) de la compra del terç genovès sobre aquella ciutat, i fou ofert a Genova entre els ostatges per garantir la compra.
(Catalunya, vers 1415 – vers 1483)
Militar i senyor de Bell-lloc. Fill de Bernat, senyor del castell de Bell-lloc (Vallès Oriental). Succeí el seu pare el 1442.
Serví el rei Alfons IV el Magnànim com a governador de Menorca (1450). Fou un dels membres elegits pel Consell del Principat per resoldre les disputes entre Carles de Viana i Joan II el Sense Fe (1461).
Durant la guerra civil catalana lluità contra Joan II com a lloctinent de l’avantguarda catalana (1462), en què acredità la seva habilitat en la presa incruenta d’Hostalric, i participà en el setge de Girona, on fou fet presoner (1462).
Alliberat ben aviat, fou elegit diputat militar (1463) i enviat a l’Empordà (1464) amb plens poders per a endegar la guerra. D’ací passà a dirigir la defensa de Tortosa (1464-65).
Serví posteriorment Pere de Portugal com a conseller reial, i també serví Renat d’Anjou.
Acabada la guerra, intervingué a les Corts de Barcelona en 1477-78.
(Catalunya, segle XIII)
Noble. Prengué part a les campanyes valencianes de Jaume I. Rebé cases, un hort i 5 jovades de conreu prop de València. Més tard, el 1249, el rei atorgà, a ell i a Simó de Bell-lloc, terres a Alboraia i a Algemesí.
Aquest personatge podria ser l’homònim que, essent en tot cas de pocs anys, figura al testament d’Ermengol VIII d’Urgell com a beneficiari d’una deixa de 1.000 morabetins i en qualitat de nebot del comte.
Aquest parentiu, especificat al document, fa pensar que podria ser fill de Miracle, una germana del comte urgellenc de la qual no hi ha gaires notícies.
(Catalunya, segle XII)
Magnat. Col·laborador de Ramon Berenguer III de Barcelona, fou un dels principals consellers i diplomàtics de Ramon Berenguer IV (1131-62), i també del seu fill Alfons I el Cast (als primers temps del seu mandat), i per aixó fou un dels signants de les cartes de població de Tortosa (1149), Lleida (1150) i Cambrils.
Dades dels Països Catalans 