Arxiu d'etiquetes: Catalunya (bio)

Berardo i d’Espuny, Francesc de

6 Respostes

(Catalunya, segle XVII – Viena, Àustria, 13 desembre 1714)

Militar, polític i diplomàtic. Marquès de Montnegre. Participà en la defensa de Barcelona durant el setge dels francesos del 1697.

Austriacista, col·laborà amb el grup de Vic (1704), participà decisivament en les corts de 1705-06 i en la defensa de Barcelona del 1706, així com en l’ofensiva de Carles VI d’Àustria en terres castellanes (1710). Com a regent per Catalunya al consell d’Aragó proposà, sense èxit, la creació d’un exèrcit regular format per catalans del Principat i del Païs Valencià i per aragonesos.

Nomenat Carles emperador (1711), Berardo fou enviat per les autoritats catalanes com a ambaixador a Viena (1712), però no aconseguí d’ésser-hi rebut, ni tampoc a Utrecht, a la Haia ni a Londres.

Fou pare d’Antoni, Maria, Ramon i Serafina de Berardo i de Morera.

Berard i de Cortiada, Gaspar de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – Viena ?, Àustria, segle XVIII)

Militar. Contribuí a la defensa de Barcelona en el fracassat setge filipista del 1706.

En l’assemblea de braços de Barcelona (1713) es mostrà partidari de continuar la resistència, malgrat la retirada dels aliats de la causa de Carles d’Àustria. Durant el setge de Barcelona (1713-14) dirigí, com a capità de la Coronela, la companyia d’argenters.

Després de la caiguda de la ciutat fugí a Viena. L’emperador Carlos VI d’Àustria creà per a ell el títol de baró d’Esponellà (1717), que fou reconegut per Felip V de Borbó l’any 1726.

Berard, Serapi

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII)

Cronista i eclesiàstic. Fou canonge del capítol de Girona.

En 1677 escriví una relació de les festes celebrades a Barcelona amb motiu del nomenament de Joan d’Àustria com a primer ministre del rei Carles II, i més tard una altra dels serveis de la ciutat de Barcelona durant el setge de 1697.

Berà -comte, s IX-

11 Respostes

(Catalunya Nord, segle VIII – Catalunya, segle IX)

Comte de Barcelona (801-820) i de Girona (817-820). D’origen got, probablement era comte de Conflent i de Rasés i del Rosselló (abans del 801).

Prengué part en les campanyes de Lluís el Piadós per deslliurar Barcelona (801), d’on fou nomenat comte, i Tortosa (809), i repel·lí un atac sarraí contra la ciutat comtal (815).

Acusat de traició per cercar la pau amb els àrabs (probablement a causa de la rivalitat amb Gaucelm, comte d’Empúries), fou jutjat, deposat i condemnat a l’exili a Rouen, bé que l’emperador li estalvià la confiscació dels béns (820).

Benviure, Pere de

5 Respostes

(Catalunya, segle XIV – 1417)

Secretari reial de Joan I de Catalunya, ja des del 1380.

A la mort del rei (1396) dificultà la presa legal del poder per la reina Maria de Luna, muller de Martí I l’Humà, en negar-se a lliurar-li el testament de que era dipositari, i fou encartat (però sembla que no empresonat) en el procés obert per ella contra els antics col·laboradors de Joan I (absolts el 1398); el 1397 figurava novament com a secretari reial.

El 1399 assistí, a Saragossa, a la solemne coronació dels reis Martí I i Maria, que encara no havia estat celebrada oficialment.

Posseí la baronia d’Anglesola pel seu matrimoni amb Constança, filla de Berenguer IV d’Anglesola. Fou armat cavaller el 1399.

Fou un bon prosista (les seves lletres són d’un gran valor literari) influït per l’humanisme.

Benció I d’Empúries-Rosselló

3 Respostes

(Catalunya, segle IX – 916)

Comte d’Empúries i de Rosselló (915-916). Fill de Sunyer II, el succeí juntament amb el seu germà Gausbert.

Morí sense tenir descendència de la seva esposa Godlana.

Bellviure, Pau de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Poeta. Gaudí de bon prestigi, com ho demostren els esments elogiosos que en fan el marquès de Santillana i Ausiàs Marc. El darrer diu que Bellviure enfollí i morí d’amor.

Se’n conserva només una poesia amorosa sencera, que és un maldir inclós al Cançoner de París i al número 10 de la Biblioteca de Catalunya.

També n’ha restat una estrofa solta, pertanyent a una altra composició, reproduïda per Francesc Ferrer al seu Conhort.

Bellvitges, Josep

2 Respostes

(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)

Gramàtic i eclesiàstic.

Fou professor de retòrica al seminari de Barcelona i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, on l’any 1800 llegí la memòria Sobre por qué métodos de ortografía o por cuales medios se arregló en lo antiguo el método de escribir en catalán.

Publicà, amb Joaquim Esteve i Antoni Joglar, Diccionario catalán-castellano-latino (1803-05).

Bellvís, Bernat de

1 Resposta

(Catalunya, segle XIII)

Cavaller. Seguidor de Pere II el Gran.

L’1 de juny de 1283, quan el rei, després d’anar a Bordeus per comprovar la traició de Carles d’Anjou, escriví als seus cavallers que no acudissin a aquella ciutat, utilitzà el segell de Bernat de Bellvís per signar la lletra, ja que no tenia a mà el segell reial.

Bellver, Feliu

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – Gènova ?, Itàlia, segle XVIII)

Militar. Fill de Josep Bellver i Balaguer. Lluità contra els borbònics a la guerra de Successió. El 1713 entrà de capità al regiment del Roser, que manava el seu pare, i participà a la defensa de Barcelona.

El 14 d’agost de 1714 tirà el coet de senyal per iniciar el contraatac que desidiria favorablement la gran batalla del baluard de Santa Clara.

L’11 de setembre, en començar la batalla final, es trobava amb el seu pare al sector del convent de Sant Agustí. El general Bellver l’envià, amb el sergent major Soro, al front d’una columna de socors cap a l’esquerra, per deturar el gran avanç enemic per l’interior de la línia de muralla. A la cortina de Jonqueres aconseguí de plantar cara als filipistes. Ell i Soro dispararen personalment dos canons carregats de metralla contra els borbònics, després d’haver esperar amb gran sang freda, que s’acostessin a vint passos. Fou un dels protagonistes dels ferotges combats que seguiren per aquella part, amb la primera represa del baluard de Sant Pere.

Més tard participà al terrible contraatac organitzat pel conseller en cap Rafael Casanova. Durant la darrera fase de la batalla prengué part als aferrissats encontres del sector de Sant Pere.

Segons Mateu Bruguera, s’oferí voluntàriament a acompanyar el seu pare quan aquest fou empresonat pels ocupants i tancat al castell de Fuenterrabia fins al 1719. Aleshores s’exilià amb el general i anà a Gènova.