Arxiu d'etiquetes: Castella (nascuts a)

García Sánchez, Cipriano

Deixa un comentari

(Manzanares de la Mancha, Castella, 26 setembre 1927 – Castelldefels, Baix Llobregat, 22 maig 1995)

Sindicalista i polític. Conegut com el Cipri. El 1951 emigrà a Catalunya, i s’instal·là a Terrassa. Els seus primers contactes amb el PSUC, en la clandestinitat, tingueren lloc el 1954, i aviat passà a formar part de la direcció local. El 1957 fou detingut per preparar el Primer de Maig, per conservar propaganda clandestina del PSUC i intentar reestructurar aquesta formació; fou empresonat i sortí en llibertat el 1959. El 1960 fou condemnat a 8 anys de presó -dels quals n’hi estigué quatre- per haver organitzat accions de protesta per la detenció de Jordi Pujol arran de les reivindicacions al Palau de la Música.

Quan sortí de la presó, al juliol de 1964, es tornà a reincorporar al PSUC com a responsable de Terrassa i participà en la creació de CCOO-CONC a Catalunya i al Vallès Occidental. Des del 1965 formà part del comitè central i de l’executiu del PSUC i impulsà la seva reorganització en la clandestinitat.

Diputat a les corts pel PSUC en els períodes 1977-79 i 1979-82, fou diputat al Parlament de Catalunya (1984-88) i el 1991 encapçalà la candidatura d’Iniciativa per Catalunya a l’alcaldia de Castelldefels. Després de la seva mort, la CONC creà la Fundació Cipriano García, en defensa dels drets dels treballadors i les llibertats nacionals de Catalunya.

García Fernández, Sinesio

5 Respostes

(Reyero, Castella, 20 maig 1897 – Barcelona, 18 octubre 1983)

“Diego Abad de Santillán”  Anarquista i dirigent obrer. Visqué molts anys a l’Argentina. De retorn a Espanya participà, des del 1931, en diferents grups anarquistes, dirigí “Tierra y Libertad” i, el 21 de juliol de 1936, representà la FAI en el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya i l’11 d’agost, del Consell d’Economia de Catalunya.

Del desembre de 1936 a l’abril de 1937 ocupà la cartera d’Economia en el govern de la Generalitat, defensant la política de participació en el govern republicà. Membre del comitè peninsular de la FAI, dirigí la revista “Timón” durant la guerra civil. L’abril de 1938 s’incorporà al comitè nacional del recentment creat Front Popular Antifeixista. S’exilià a l’Argentina l’any 1939.

Publicà Psicología del pueblo español (1917), La F.O.R.A. Ideología y trayectoria del movimiento obrero revolucionario en la Argentina (1933), Por qué perdimos la guerra (1940) i Contribución a la historia del movimiento obrero español (2 volums, 1962-65).

Ferran I de Catalunya

151 Respostes

(Medina del Campo, Castella, 27 novembre 1380 – Igualada, Anoia, 2 abril 1416)

“d’Antequera”  Rei de Catalunya-Aragó (1412-16). Fill segon de Joan I de Castella i d’Elionor d’Aragó. Les possessions llegades pel seu pare (mort el 1390), i augmentades pel dot que aportà la seva rica muller, Elionor d’Alburquerque, comprenien un extens territori de Castella i Extremadura.

La mort de Martí I l’Humà sense successió directa (1410) i l’interregne que seguí a la corona de Catalunya-Aragó suscitaren les seves ambicions polítiques i reivindicà el seu dret a la successió, basat en el fet que era nét de Pere III el Cerimoniós, a través de la mare, Elionor.

La seva candidatura, inicialment poc viable, passà a primer terme en produir-se l’assassinat de l’arquebisbe de Saragossa a mans dels Luna, partidaris de Jaume II d’Urgell. Tant la candidatura urgellista com la de Lluís de Calàbria, defensada pels Urrea i l’arquebisbe, quedaren debilitades. Ferran es féu seus els Urrea, mentre a València ajudà amb tropes castellanes i finançà els Centelles, enfrontats als urgellistes Vilaragut.

Les intervencions de Benet XIII i de Vicent Ferrer, juntament amb la seva habilitat política, portaren a la concòrdia d’Alcanyís entre els diferents Parlaments de la corona i al compromís de Casp (1412), que el nomenà successor legítim de Martí l’Humà.

Fou coronat aquell mateix any a Saragossa. L’any 1413, instigat pels Luna, sufocà l’alçament de Jaume d’Urgell i el desterrà. Mentrestant, a les Corts de Barcelona (1412-13), l’església i el patriciat urbà aconseguiren del nou rei importants concessions: li imposaren el pactisme i limitaren la seva autoritat a favor de la Generalitat i les Corts. Es posaren les bases de la transformació de la Diputació del General o Generalitat en un organisme de control de la monarquia, i la separació de l’Administració de Justícia del poder reial amb la creació de la Reial Audiència.

La política exterior de Ferran I estigué centrada en els problemes mediterranis. Es féu investir per Benet XIII sobirà dels regnes de Sicília, Sardenya i Còrsega (1412), i combaté els partits oposats a la dominació catalana. Pactà amb Gènova amb la finalitat de posar fi a la situació de tensió entre ambdós estats. Així mateix, pactà amb el soldà d’Egipte i el rei de Fes. Reinstal·là, a més, el consolat català d’Alexandria (1414).

En la resolució del cisma del papat, intervingué en defensa de Benet XIII, però fracassà davant la posició internacional de les corts europees i finalment tornà a l’obediència romana. A la seva mort fou succeït pel seu fill, Alfons IV el Magnànim.

Felip IV de Catalunya

95 Respostes

(Valladolid, Castella, 8 abril 1605 – Madrid, 17 setembre 1665)

Rei de Catalunya-Aragó i de Castella (1621-65) i de Portugal (1621-40). Fill de Felip III i de Margarida d’Àustria. Va descarregar el pes dels seus reialmes en els seus privats. El primer, el comte-duc d’Olivares, tot i reprimir alguns abusos, es va fer impopular a causa del seu caràcter i la seva manca de diplomàcia. A més a més, es van unir les revoltes de Catalunya i Portugal, que en van determinar la caiguda.

En política exterior es va forjar la decadència dels Àustries. Un cop conclosa la Treva dels Dotze Anys, Espanya va voler revalidar els seus drets als Països Baixos, i per bé que el conflicte es va iniciar amb la presa de Breda (1625), va acabar amb la pau de Westfàlia (1648), en què es va reconèixer la independència d’Holanda.

Les guerres amb França van acabar amb la pèrdua dels comtats del Rosselló, la Cerdanya, Luxemburg i l’Artois. Portugal va assolir la independència a la batalla de Villaviciosa (1665).

Felip II de Catalunya

103 Respostes

(Valladolid, Castella, 21 maig 1527 – El Escorial, Madrid, 13 setembre 1598)

Rei de Catalunya-Aragó (1556-98), i de Castella i de Portugal (1580-98). Fill de Carles I i de l’emperadriu Isabel de Portugal. De caràcter retret i reservat, tenia una sòlida formació i una completa educació, però molt centrada en el món castellà. Fou regent els anys 1543 i 1551. Degut a la puixança de Selim II i dels pirates barbarescos va participar a la Santa Lliga, que culminà amb la victòria a la batalla de Lepant (1571).

La rivalitat amb Isabel d’Anglaterra ocasionà la desfeta de l’Armada Invencible. Per a reprimir la insurrecció dels Països Baixos va enviar-hi entre altres a Lluís de Requesens. No li van mancar tampoc conflictes interns, com el que va esquitxar el seu secretari Antonio Pérez.

Econòmicament, va arribar a veritables bancarrotes (1557, 1575 i 1596) degut a l’elevada despesa militar i malgrat el flux continu de plata americana i l’augment dels impostos. El desastre estava a la vista i tan sols la inèrcia mantenia dret el gegant amb peus de fang que era la monarquia castellana del segle XVI.

Durruti Dumange, Buenaventura

6 Respostes

(Lleó, Castella, 14 juliol 1896 – Madrid, 20 novembre 1936)

Dirigent anarquista. A Barcelona fou el fundador, amb Francisco Ascaso, del grup anarquista Los Solidarios (1920). Incorporat a la FAI i a la CNT en proclamar-se la Segona República, va defensar, amb Ascaso i Garcia i Oliver, les tàctiques revolucionàries davant del gradualisme moderat de Ángel Pestaña i Joan Peiró.

Va donar suport, tanmateix, al no boicot de la CNT a les eleccions del 1936, que van donar el triomf al Front Popular. Va dirigir les forces anarquistes de Barcelona contra la insurrecció militar del 19 de juliol de 1936.

Fundador del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, va lluitar durant la guerra civil al front d’Aragó i va morir durant la defensa de Madrid.

Alfons IV de Catalunya

287 Respostes

(Medina del Campo, Castella, 24 febrer 1396 – Nàpols, Itàlia, 27 juny 1458)

“el Magnànim”  Rei de Catalunya (1418-58). Alfons V d’Aragó, III de València, I de Mallorca i I de Nàpols. Fill de Ferran I de Catalunya i d’Elionor d’Alburquerque.

Es casà amb Maria de Castella (1415), germana del rei castellà Joan II. En ésser proclamat rei, convocà Corts, a las quals demanà capital per a les operacions a Itàlia. Les Corts l’hi negaren i, en una posterior convocatòria (1419-20), el rei acceptà llurs condicions per tal d’obtenir 50.000 florins.

El 1420 marxà a Sardenya, on reduí els nuclis de revoltosos, i després a Còrsega, on s’apoderà de Calvi i posà setge a Bonifaci. L’any 1421, aixecà aquest setge davant la possibilitat d’heretar el regne de Nàpols. Alfons IV entrà a Nàpols i fou reconegut hereu i virrei (1421). Va vèncer els genovesos i els angevins a la batalla naval de la Foç Pisana i després signà la pau amb Gènova i el duc de Milà. Els seus antics partidaris, però, conjuntament amb els angevins, promogueren (1423) una revolta ciutadana que el deixà reduït als castells Nou i de l’Ou, i per aixó tornà a Catalunya.

Un cop a la Península intervingué en la política castellana i ajudà els seus germans Enric i Joan contra el conestable Álvar de Luna. L’any 1429 envaí Castella amb forces pròpies i del seu germà Joan, rei de Navarra, però finalment acordà una treva de cinc anys (1530).

Mentrestant mantenia les seves aspiracions a Nàpols: el 1421 arribà a sengles acords amb el papa i Joana II de Nàpols. Tanmateix decidí anar a Sicília i no a Nàpols (1432). Aquell any morí assassinat el seu principal valedor, Gionni Caracciolo, i els seus partidaris reaccionaren obligant Joana II de Nàpols a reconèixer hereu el rei aragonès (1433).

Al cap de poc temps moria Lluís III d’Anjou (1434) i després Joana (1435), que en última instància designà Reiner d’Anjou com a successor. Aleshores Alfons IV es dirigí a Nàpols, però un estol genovès el vencé i capturà a Ponça (1435). Empresonat a Milà, el duc Felip M. Visconti l’alliberà per la suma de 30.000 ducats d’or. Alfons decidí de restar a Itàlia i amb l’ajut d’un estol català emprengué la conquesta de Nàpols i, després d’una llarga campanya (1436-42), entrà triomfalment a la ciutat (1443). El 1444 acordà una treva amb Gènova, però la mort del duc de Milà (1447) tornà a encendre la lluita per succeir-lo, en la qual finalment s’imposà Sforza.

A partir d’aleshores restà sempre a Itàlia, envoltat d’una brillant cort de pintors, escultors, literats i humanistes. D’altra banda, efectuà una política imperialista molt ambiciosa destinada a protegir el comerç català amb Orient; pactà el vassallatge del vaivoda de Bòsnia (1444), d’Albània (1447) i Sèrbia, intervingué a Rodes, Egipte, Xipre i Síria, i intentà la conquesta de Constantinoble. Amb aquest objectiu organitzà una croada contra els turcs i envià ambaixadors al preste Joan i a l’emperador de Trebisonda. Constantinoble caigué a mans dels turcs (1453), circumstància que posà en situació molt difícil l’imperi oriental catalano-aragonès, el qual, a la mort del Magnànim, s’enfonsà completament.

Durant el seu regnat exerciren el virregnat a la Península la reina Maria i el seu germà i successor Joan II el Sense Fe. A Catalunya es produïren els senyals més clars de la crisi econòmica en les lluites aferrissades entre bandositats nobiliàries rivals; l’actitud cada cop més conservadora de les classes poderoses davant les reivindicacions dels remences; les aspiracions més o menys democràtiques de la Busca enfront de les oligarquies urbanes; i, a Mallorca, la lluita entre “forans” i “ciutadans”.