Arxiu d'etiquetes: Castella (nascuts a)

Àlvar I d’Urgell

35 Respostes

(Burgos, Castella, 1239 – Foix, França, 1268)

(o Àlvar de Cabrera)  Comte d’Urgell (1243-67). Fill de Ponç I de Cabrera i de Maria Girón. En morir el seu pare (1243) i, poc després, el seu germà Ermengol IX, heretà el comtat d’Urgell, encara que no en prengué possessió fins al 1253.

Poc abans, i a instàncies de Jaume I de Catalunya, s’havia casat amb Constança de Montcada, però renuncià a aquesta unió per casar-se amb Cecília, filla de Roger Bernat II de Foix (1256).

Pere (I) de Montcada, ajudat per Jaume I i altres nobles, obtingué una sentència favorable del bisbe d’Osca, nomenat pel papa Alexandre IV, i envaí el comtat per obligar Àlvar a avenir-se al primer matrimoni (1259).

En 1260 se signà una treva i el 1263 Àlvar acceptà la sentència eclesiàstica i tornà amb Constança, però un nou tribunal eclesiàstic, reunit a instàncies dels Foix, sentència a favor de Cecília (1264), i Àlvar tornà amb ella.

El plet es prolongà encara dos anys, fins que Àlvar es negà obertament a acceptar una nova sentència desfavorable (1266). Llavors Jaume I ocupà el comtat i Àlvar es refugià al comtat de Foix, on morí.

Alfons VI de Ribagorça

10 Respostes

(Olmedo, Valladolid, Castella, 1417 – Linares, Jaen, Andalusia, 1485)

(o Alfons d’Aragó i d’Escobar)  Fill natural del rei Joan II el Sense Fe. Tingut abans de casar-se amb la seva segona muller Joana Enríquez. Durant la guerra contra Castella (1459) se li encomanaren diverses misions militars que no reeixiren, degut segurament a la seva joventut. Més tard, en canvi, arribà a ésser considerat un dels millors homes d’armes del seu temps.

Vencé a les tropes castellanes a la batalla d’Abàrzuza (Navarra). Fou una de les màximes figures de l’exèrcit reialista de Joan II en la guerra contra la Generalitat; el 23 de juliol de 1462 duia el cos del centre a la batalla de Rubinat, actuà intensament al Camp de Tarragona, dirigí l’ocupació de la muntanya de Montjuïc (Barcelona), el 1464 fou cap de columna a la gran ofensiva convergent sobre Lleida, participà al setge d’aquesta ciutat, el mateix any avança ràpidament cap a Barcelona, participà en el dur setge del castell d’Amposta.

El 1468-69 fou capità general de les tropes reialistes al front de l’Empordà, el 1471 obtingué el considerable triomf del Besòs i participà en el setge de Barcelona. El 17 de novembre de 1464 el seu pare li atorgà el títol de duc de Vilafermosa. El 1469 es nomenat comte de Ribagorça, succeint al seu germanastre, Ferran II el Catòlic.

En 1472-73 entrà en campanya contra els francesos que encara retenien el Rosselló. El 1473 entrà amb el seu pare a Perpinyà, on foren assetjats fins a l’arribada alliberadora del seu germanastre Ferran, el futur rei Catòlic.

En 1475 participà en la revolta dels remences, obligant-los a retirar-se del castell de Corçà. El mateix any i el següent participà, per compte de Ferran II, en lluites empreses a Castella per imposar-hi la futura reina Isabel la Catòlica, muller de Ferran; en aquesta campanya Alfons obtingué èxits molt valuosos. Posteriorment intervingué en diverses ofensives contra el regne de Granada.

El 1477 es casà amb Elionor de Soto, dama d’Isabel, amb la qual tingué dos fills: Alfons, hereu del ducat de Vilafermosa; i Marina, que es casà amb Robert de Sant Severino. També tingué altres fills amb altres dones: Joan, comte de Ribagorça i després duc de Luna; Elionor, muller de Jaume del Milà, comte d’Albaida; Alfons, bisbe de Tortosa; Ferran, prior de Catalunya; i Enric, abat de Santa Maria de l’O i bisbe electe de Cefalú.

A la seva mort fou enterrat primer a Baeza, però més tard les seves restes foren dutes a Poblet com les d’un infant reial legítim.

Aguilar i Diana, Màrius

6 Respostes

(Huete, Conca, 1883 – Montpeller, França, 1950 ?)

Periodista. Fou redactor d'”El Radical”, de València, el 1908 es traslladà a Barcelona i entrà a la redacció d’“El Poble Català” on feu diverses seccions. També col·laborà a algunes altres publicacions de vida efímera.

Fou per un temps director de “La Campana de Gràcia”, de “L’Esquella de la Torratxa” i d’“El Día Gráfico”, col·laborà al “Papitu”, publicà treballs a la “Revista de Catalunya”. El 1914 abandonà “El Poble Català” en protesta pel pacte de Sant Gervasi.

Del 1915 al 1918 escriví a la revista “Iberia”, també fou col·laborador i redactor d’altres publicacions, com el diari “El Diluvio”.

El 1939 s’exilià a Perpinyà i el 1945 encara col·laborà a la revista “Per Catalunya”, editada a Niça.

L’any 1943 aparegué a Barcelona el llibre Cuarenta años de Barcelona 1890-1930 signat per “Luis Cabañas Guevara” que hom creu que era un pseudònim de Màrius Aguilar i de Rafael Moragas. És autor també d’altres llibres, alguns dels quals publicats amb pseudònim.

Abad i Silvestre, Josep Miquel

1 Resposta

(Valladolid, Castella, 30 març 1946 – )

Arquitecte i polític. La seva família es traslladà a Barcelona quan ell tenia un any, ciutat on cursà estudis d’aparellador.

Tingué diversos càrrecs polítics a l’ajuntament, com el de tinent d’alcalde (1979-83). Fou elegit president del Col·legi d’Aparelladors de Barcelona (1979-83), director general de la Fira de Barcelona (1983-87) i el 1987 fou nomenat conseller delegat del Comité Organitzador Olímpic Barcelona’92. L’any 1996 s’incorporà com a directiu del Grup Planeta, president de Vueling (2003-07) i director general d’El Corte Inglés.

Rubió i Lluch, Antoni

17 Respostes

(Valladolid, Castella, 26 juliol 1856 – Barcelona, 9 juny 1937)

Professor, historiador i home de lletres. Fill de Joaquim Rubió i Ors. Catedràtic de literatura a Oviedo i Barcelona (1885), fou després professor de literatura catalana als Estudis Universitaris Catalans (1904), primer president de l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i acadèmic de la Real Academia Española per Catalunya en el moment en què es volgué donar entrada en aquesta institució a les llengües regionals.

La seva tesi doctoral (1878) versà sobre Anacreont, i del grec clàssic passà a l’estudi del grec modern, del qual publicà diverses traduccions al català (Loukis Laras) i al castellà (Novelas griegas, 1893). Gran part de la seva activitat científica la dedicà a l’estudi de l’expedició de catalans i aragonesos a Grècia, i la renovà amb les investigacions que féu als arxius de Barcelona i Itàlia.

Sistematitzà l’estudi de la literatura catalana (Sumario de la Historia de la literatura española, 1901), oferí àmplies visions de conjunt dels seus períodes més importants (Discurso inaugural universitario, 1901; El Renacimiento clásico; Joan I humanista; La escuela histórica catalana medieval, 1908-21, 2 volums) i formà a les seves càtedres una escola d’erudits.

Publicà articles literaris a revistes americanes, articles que seleccionà al volum Estudios Hispano-americanos, 1889-1922 (1922).

Les primeres monografies sobre l’expedició a Orient les publicà a l’Acadèmia de Bones Lletres: La expedición y dominación de los catalanes en Oriente juzgados por los griegos (1883); Los navarros en Grecia y el ducado catalán en Atenas (1886); les més importants foren publicades als Anuaris de l’Institut d’Estudis Catalans: La Acrópolis de Atenas en la época catalana (1908), La Grècia catalana des de la mort de Roger de Llúria a la de Frederic III de Sicília (1370-1377) (1914), entre d’altres.

Abans de morir, acabà la impressió del Diplomatari de l’Orient Català (pòstum, 1947).

García Sánchez, Cipriano

Deixa un comentari

(Manzanares de la Mancha, Castella, 26 setembre 1927 – Castelldefels, Baix Llobregat, 22 maig 1995)

Sindicalista i polític. Conegut com el Cipri. El 1951 emigrà a Catalunya, i s’instal·là a Terrassa. Els seus primers contactes amb el PSUC, en la clandestinitat, tingueren lloc el 1954, i aviat passà a formar part de la direcció local. El 1957 fou detingut per preparar el Primer de Maig, per conservar propaganda clandestina del PSUC i intentar reestructurar aquesta formació; fou empresonat i sortí en llibertat el 1959. El 1960 fou condemnat a 8 anys de presó -dels quals n’hi estigué quatre- per haver organitzat accions de protesta per la detenció de Jordi Pujol arran de les reivindicacions al Palau de la Música.

Quan sortí de la presó, al juliol de 1964, es tornà a reincorporar al PSUC com a responsable de Terrassa i participà en la creació de CCOO-CONC a Catalunya i al Vallès Occidental. Des del 1965 formà part del comitè central i de l’executiu del PSUC i impulsà la seva reorganització en la clandestinitat.

Diputat a les corts pel PSUC en els períodes 1977-79 i 1979-82, fou diputat al Parlament de Catalunya (1984-88) i el 1991 encapçalà la candidatura d’Iniciativa per Catalunya a l’alcaldia de Castelldefels. Després de la seva mort, la CONC creà la Fundació Cipriano García, en defensa dels drets dels treballadors i les llibertats nacionals de Catalunya.

García Fernández, Sinesio

5 Respostes

(Reyero, Castella, 20 maig 1897 – Barcelona, 18 octubre 1983)

“Diego Abad de Santillán”  Anarquista i dirigent obrer. Visqué molts anys a l’Argentina. De retorn a Espanya participà, des del 1931, en diferents grups anarquistes, dirigí “Tierra y Libertad” i, el 21 de juliol de 1936, representà la FAI en el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya i l’11 d’agost, del Consell d’Economia de Catalunya.

Del desembre de 1936 a l’abril de 1937 ocupà la cartera d’Economia en el govern de la Generalitat, defensant la política de participació en el govern republicà. Membre del comitè peninsular de la FAI, dirigí la revista “Timón” durant la guerra civil. L’abril de 1938 s’incorporà al comitè nacional del recentment creat Front Popular Antifeixista. S’exilià a l’Argentina l’any 1939.

Publicà Psicología del pueblo español (1917), La F.O.R.A. Ideología y trayectoria del movimiento obrero revolucionario en la Argentina (1933), Por qué perdimos la guerra (1940) i Contribución a la historia del movimiento obrero español (2 volums, 1962-65).

Ferran I de Catalunya

155 Respostes

(Medina del Campo, Castella, 27 novembre 1380 – Igualada, Anoia, 2 abril 1416)

“d’Antequera”  Rei de Catalunya-Aragó (1412-16). Fill segon de Joan I de Castella i d’Elionor d’Aragó. Les possessions llegades pel seu pare (mort el 1390), i augmentades pel dot que aportà la seva rica muller, Elionor d’Alburquerque, comprenien un extens territori de Castella i Extremadura.

La mort de Martí I l’Humà sense successió directa (1410) i l’interregne que seguí a la corona de Catalunya-Aragó suscitaren les seves ambicions polítiques i reivindicà el seu dret a la successió, basat en el fet que era nét de Pere III el Cerimoniós, a través de la mare, Elionor.

La seva candidatura, inicialment poc viable, passà a primer terme en produir-se l’assassinat de l’arquebisbe de Saragossa a mans dels Luna, partidaris de Jaume II d’Urgell. Tant la candidatura urgellista com la de Lluís de Calàbria, defensada pels Urrea i l’arquebisbe, quedaren debilitades. Ferran es féu seus els Urrea, mentre a València ajudà amb tropes castellanes i finançà els Centelles, enfrontats als urgellistes Vilaragut.

Les intervencions de Benet XIII i de Vicent Ferrer, juntament amb la seva habilitat política, portaren a la concòrdia d’Alcanyís entre els diferents Parlaments de la corona i al compromís de Casp (1412), que el nomenà successor legítim de Martí l’Humà.

Fou coronat aquell mateix any a Saragossa. L’any 1413, instigat pels Luna, sufocà l’alçament de Jaume d’Urgell i el desterrà. Mentrestant, a les Corts de Barcelona (1412-13), l’església i el patriciat urbà aconseguiren del nou rei importants concessions: li imposaren el pactisme i limitaren la seva autoritat a favor de la Generalitat i les Corts. Es posaren les bases de la transformació de la Diputació del General o Generalitat en un organisme de control de la monarquia, i la separació de l’Administració de Justícia del poder reial amb la creació de la Reial Audiència.

La política exterior de Ferran I estigué centrada en els problemes mediterranis. Es féu investir per Benet XIII sobirà dels regnes de Sicília, Sardenya i Còrsega (1412), i combaté els partits oposats a la dominació catalana. Pactà amb Gènova amb la finalitat de posar fi a la situació de tensió entre ambdós estats. Així mateix, pactà amb el soldà d’Egipte i el rei de Fes. Reinstal·là, a més, el consolat català d’Alexandria (1414).

En la resolució del cisma del papat, intervingué en defensa de Benet XIII, però fracassà davant la posició internacional de les corts europees i finalment tornà a l’obediència romana. A la seva mort fou succeït pel seu fill, Alfons IV el Magnànim.

Felip IV de Catalunya

98 Respostes

(Valladolid, Castella, 8 abril 1605 – Madrid, 17 setembre 1665)

Rei de Catalunya-Aragó i de Castella (1621-65) i de Portugal (1621-40). Fill de Felip III i de Margarida d’Àustria. Va descarregar el pes dels seus reialmes en els seus privats. El primer, el comte-duc d’Olivares, tot i reprimir alguns abusos, es va fer impopular a causa del seu caràcter i la seva manca de diplomàcia. A més a més, es van unir les revoltes de Catalunya i Portugal, que en van determinar la caiguda.

En política exterior es va forjar la decadència dels Àustries. Un cop conclosa la Treva dels Dotze Anys, Espanya va voler revalidar els seus drets als Països Baixos, i per bé que el conflicte es va iniciar amb la presa de Breda (1625), va acabar amb la pau de Westfàlia (1648), en què es va reconèixer la independència d’Holanda.

Les guerres amb França van acabar amb la pèrdua dels comtats del Rosselló, la Cerdanya, Luxemburg i l’Artois. Portugal va assolir la independència a la batalla de Villaviciosa (1665).

Felip II de Catalunya

105 Respostes

(Valladolid, Castella, 21 maig 1527 – El Escorial, Madrid, 13 setembre 1598)

Rei de Catalunya-Aragó (1556-98), i de Castella i de Portugal (1580-98). Fill de Carles I i de l’emperadriu Isabel de Portugal. De caràcter retret i reservat, tenia una sòlida formació i una completa educació, però molt centrada en el món castellà. Fou regent els anys 1543 i 1551. Degut a la puixança de Selim II i dels pirates barbarescos va participar a la Santa Lliga, que culminà amb la victòria a la batalla de Lepant (1571).

La rivalitat amb Isabel d’Anglaterra ocasionà la desfeta de l’Armada Invencible. Per a reprimir la insurrecció dels Països Baixos va enviar-hi entre altres a Lluís de Requesens. No li van mancar tampoc conflictes interns, com el que va esquitxar el seu secretari Antonio Pérez.

Econòmicament, va arribar a veritables bancarrotes (1557, 1575 i 1596) degut a l’elevada despesa militar i malgrat el flux continu de plata americana i l’augment dels impostos. El desastre estava a la vista i tan sols la inèrcia mantenia dret el gegant amb peus de fang que era la monarquia castellana del segle XVI.