(País Valencià, segle XV – Valladolid, Castella, 15 febrer 1513)
Eclesiàstic. Bisbe de Vic (1505-10) i confessor de Ferran II el Catòlic.
Nomenat bisbe de Lleida (1510-12), el rei Ferran el féu inquisidor general de la corona catalano-aragonesa (1507-13).
Fou promogut a la seu de Tortosa (1512), però morí abans de prendre’n possessió.
(Catalunya, segle XIII – Tortosa ?, Baix Ebre, 1306)
Prelat. Fou elegit bisbe de Tortosa (1272), substituint Bernat d’Olivella.
A partir de 1277, amb els juristes Ramon de Besalú i Domènec de Terol, formà la comissió que redactà el Llibre dels Costums de Tortosa. Col·laborà a l’organització de la conquesta de Menorca (1287).
A la seva mort, fou succeït per Dalmau de Montoliu, traspassat abans de prendre possessió.
(Torreblanca, Plana Alta, 1348 – Barcelona, 18 desembre 1430)
Prelat. Bisbe de Tortosa (1406-10), de Barcelona (1410-15, 1420-30) i arquebisbe de Saragossa (1415-19), dit també Sapera.
Canonge de la catedral de Barcelona, intervingué activament en les qüestions del Cisma d’Occident com a home de confiança de Benet XIII, amb qui mantingué una llarga correspondència xifrada durant les gestions diplomàtiques per a obtenir l’obediència dels reis de França i de Castella; intervingué, a més, en el setge i en l’evasió del castell d’Avinyó.
Fou prior de Daroca (1399), ardiaca del Penedès (1401) i patriarca de Jerusalem. Retornà a Barcelona com a administrador perpetu de la diòcesi. Exercí totes aquestes dignitats entre moltes contrarietats.
Li són degudes unes notables constitucions (dites patriarcals), i especialment la continuació de les obres de la catedral de Barcelona, des del reracor fins al portal major, comprès l’arrencament del cimbori, la sala capitular (actualment capella del Sagrament i Sant Oleguer) i les capelles del claustre del costat del carrer del Bisbe.
Restituït a la seu arquebisbal de Saragossa (d’on fou deposat pel papa Martí V), retornà a Barcelona, on morí.
(València, 24 setembre 1926 – Tortosa, Baix Ebre, 17 desembre 2013)
Cardenal. Ordenat el 1951, exercí a la diòcesi de València fins que el 1969 fou consagrat bisbe de Tortosa, i el 1990 arquebisbe de Barcelona, on ha impulsat un pla pastoral i reorganitzat l’arxidiòcesi.
El 1994 rebé la dignitat de cardenal i membre de la comissió assessora del Vaticà en matèria econòmica. Des del 1990 es membre del comitè executiu permanent de la Conferència Episcopal Espanyola, de la qual esdevingué vicepresident el 1999.
Ha publicat Fe i cultura (1990).
(València, 1511 – 30 desembre 1589)
Eclesiàstic i humanista. Bisbe de Vic (4 juliol 1584 – 18 març 1587) i de Tortosa (18 març 1587 – 30 desembre 1589).
Graduat en teologia i en sagrada escriptura (1562) a València, fou canonge magistral d’Oriola, comissari de les galeres d’Espanya i canonge de València. Treballà a Roma (1575) en la correcció del decret de Gràcia i altres texts.
Estigué molt vinculat als humanistes catalans més rellevants, com l’arquebisbe de Tarragona Antoni Agustí.
Dedicà a Felip II un Memorial, en castellà, publicat en llatí a Tarragona el 1587 juntament amb altres obres seves, amb el títol De regia S. Laurentii Bibliotheca, projecte molt detallat de la formació, l’organització i la conservació d’una biblioteca a El Escorial, on donà una relació minuciosa de les millors biblioteques particulars hispàniques de l’època i propugnà, com a novetat, la confecció d’un manual de paleografia grega i llatina.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, segle XVII – Tortosa, Baix Ebre, 24 desembre 1700)
Bisbe de Girona (1679-85) i de Tortosa (1685-1700). Dominicà. Entrà al noviciat de València el 1656, després d’haver estudiat a Salamanca.
Fou catedràtic de teologia a la universitat de València, i el 1676 fou nomenat provincial de l’orde. A Tortosa celebrà dos sínodes.
Té inèdit un Tractatus de Praedestinations.
(València, 1455 – Tarragona, 26 agost 1514)
Eclesiàstic. Fill d’Alfons VI de Ribagorça i nét del rei Joan II el Sense Fe.
Fou nomenat bisbe de Tortosa (1475-1513). President de la Generalitat (1500-03). Ocupà l’arquebisbat de Tarragona (1513-14).
Establí a Tortosa la festa de la Santa Cinta.
Temple principal de la diòcesi de Tortosa, que té com a titular santa Maria. Ocupa l’emplaçament de l’antiga catedral dels segles VI al VIII i el de la que fou edificada entre els anys 1158 i 1184, de les quals només romanen algunes restes de mur i finestres.
La primera catedral posterior a la conquesta cristiana començà a edificar-se després que el papa Adrià IV instés, amb una butlla del 1155, al comte de Barcelona que cedís al bisbe Gaufred terrenys per a edificar l’església i altres dependències, per a residència de la comunitat canonical recentment instaurada; també li manava de donar al bisbe i a l’església de Tortosa totes les mesquites i possessions religioses dels moros de la diòcesi.
La canònica, que se centrava i vivia entorn de la catedral, fou creada el 1158 segons el tipus canonical augustinià de Sant Ruf, amb un nombre inicial de 20 membres. Fou segon bisbe Ponç de Monells, canonge augustinià i abat de Sant Joan de les Abadesses, que fixà el 1166 i el 1167 la dotació dels canonges, atribucions del cambrer i vestimenta canonical i forní de llibres litúrgics i manuscrits la canònica, segons el model de Sant Ruf i de l’abadia espiritual.
La canònica, establerta amb un prior i la resta de càrrecs monàstics, com un monestir canonical, augmentà de nombre als segles XII i XIII, però fou restituïda a 20 membres el 1320. Fins el 1369 els bisbes només podien ésser triats entre els canonges augustinians.
Emparant-se en la secularització general dels canonges augustinians del 1592, els canonges de Tortosa instaren la seva secularització el 1599 i en altres ocasions, però no l’obtingueren fins el 1772. A desgrat d’això, fins a la fi del segle XVIII guardaren les velles pràctiques de noviciat i professió de tipus monàstic i celebraven sant Agustí com a llur patró.
L’antiga catedral romànica fou reemplaçada per l’actual a partir del 1347, quan es posà la seva primera pedra. L’obra es féu molt lentament, i fins el 1441 no es pogué utilitzar el primer tram de la capçalera, fins als graons del presbiteri; entre el 1441 i el 1566 es feren les tramades corresponents fins a l’altar de Sant Josep, davant per davant de la capella de la Cinta, i entre el 1621 i el 1650 s’arribà a la façana, que es construí entre el 1728 i el 1757. Quan es consagrà, el 1597, li’n faltava molt, per tant, per a ésser acabada.
La planta general de la seu és del mestre Antoni Guasc (1345), i la traça exterior de l’absis de Benet Basques, de Montblanc. L’edifici, gòtic, començat en un concepte francès -tant als finestrals com al sistema d’arcbotants-, es reduí després a la planta de sala catalana. Té doble deambulatori, d’una gran bellesa, que, en lloc d’originar cinc naus, n’origina tres, restant les dels extrems dividides pels contraforts formant capelles. N’inicià i en dirigí les obres Benet d’Alguaire (1346-66).
La façana, traçada pel basc Martín d’Avaria (1625), s’aixeca com una muralla impressionant barroca sense altre buit que l’enorme porta. Dins la seu es destaca el retaule major, políptic de fusta policromada (1351) presidit per la Mare de Déu de les Estrelles, patrona primitiva de la seu antiga, i amb unes portes amb pintures atribuïdes a Francesco d’Orvieto, que són una de les primeres mostres de l’estil italogòtic a Catalunya.
El retaule de La Transfiguració és obra del taller de Jaume Huguet. Entre les capelles sobresurt la de la Mare de Déu de la Cinta (1672-1725), barroca, projectada per Dídac Martínez i decorada ricament amb marbres, materials nobles i murals de Dionís Vidal i Josep Medina. El cor (1587-93), obra de Cristóbal de Salamanca, fou afectat per un bombardeig el 1937, però ha estat recuperat gairebé tot i instal·lat a l’antic dormitori dels Canonges. Dels retaules pintats de l’absis -substituïts per altres de talla al segle XVI- mereix menció especial el de Pere Serra, conservat en part al Museu d’Art de Catalunya.
Del gran patrimoni i tresor de la catedral es conserven el tapís medieval de La Santa Cena, una tela atribuïda a Josep Ribera, una arqueta àrab de fusta i vori, l’argenteria de l’altar major i el petit dels dos reliquiaris de la Cinta. L’arxiu i la biblioteca capitulars, dins el recinte de la seu, guarden notables còdexs (115, catalogats per Chatelain-Deniflé), com l’anomenat Missal de Sant Ruf, amb cobertes d’esmalt de l’estil de Llemotges, un Horaci del segle XII -un dels pocs conservats íntegrament-, un Liber pontificalis -únic, el qual completa l’exemplar del Vaticà-, etc.
Dades dels Països Catalans 