(Berga, Berguedà, 1815 – Barcelona, 1885)
Escriptor i polític. Publicà en castellà un drama i un recull poètic.
Fou alcalde de Berga, secretari de la universitat barcelonina i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1856) i de la Societat Arqueològica Tarraconense (1878).
(Berga ?, Berguedà, segle XII – Barcelona ?, 1188)
Prelat. Fou bisbe de Barcelona des del 1173, succeint el famós Guillem de Torroja.
El 1174 assistí, a Saragossa, al casament d’Alfons I el Cast amb la princesa Sança de Castella.
Fou succeït pel bisbe Ramon.
(Berga, Berguedà, 18 octubre 1910 – 21 gener 1976)
Eclesiàstic i escriptor.
Publicà diversos articles sobre la qüestió nacional catalana, que foren recollits en Escrits de temps incerts (1955) i Nacionalisme català (idees i pensaments de mossèn Armengou), escrit inicialment el 1955 amb el nom de Justificació de Catalunya, però revisada i ampliada abans de ser publicada pòstumament, el 1977.
(Barcelona, 20 març 1678 – 22 gener 1755)
El seu pare fou Salvador Viladomat i Ràfols (Berga, Berguedà, 1648 – Barcelona, 1687) Pintor. Residí a Barcelona almenys des del 1671. El 1678 establí el seu taller de Sallent.
Antoni fou pintor. És el més important de l’escola catalana del segle XVIII, hereu de la tradició realista i severa del segle XVII. Es va dedicar, gairebé totalment, als temes religiosos d’esperit narratiu; entre les sèries d’aquest tema excel·leixen les escenes de la Vida de sant Francesc (1722-24) i les que decoren la capella dels Dolors de l’església de Santa Maria de Mataró, pintades vers el 1727.
Fou el pare del també pintor Josep Viladomat i Esmandia.
Germà d’Antoni fou Agustí Viladomat i Manalt (Barcelona, 1683 – 1744) Pintor i daurador. Té obres documentades com a daurador. Tenia el taller al costat del del seu germà, amb el qual col·laboraria, al carrer del Bou de la Plaça Nova.
(Berga, Berguedà, 8 juliol 1876 – Solsona, Solsonès, 23 agost 1952)
Missioner claretià. Professà el 1892 i el 1900 s’ordenà de sacerdot. Es doctorà en ambdós drets a Roma.
El 1905 anà a Madrid, on organitzà congressos, fundà revistes, promogué missions i assolí fama de polígraf.
Conseller (1922) i sotsdirector de l’Institut Claretià, promogué la creació del Temple i del Col·legi Internacional de Roma; el 1934 fou procurador de l’Institut a Roma i consultor de diversos dicasteris de la cúria romana.
Publicà El Código Canónico… aplicado a España (1918) i obres de tema religiós.
(Berga, Berguedà, 1769 – Catalunya, segle XIX)
Inventor (dit el Maixerí). Al final del segle XVIII, inventà la màquina de filar cotó anomenada berguedana, que, amb les seves 130 pues, avantatjava la de Hargreaves, que només en tenia 40, fet que donà un gran impuls a la indústria cotonera catalana i fou utilitzada a Catalunya fins al 1870.
(Barcelona, 7 juliol 1845 – Berga, Berguedà, 1928)
Polític. Pertanyent al partit conservador, representà el districte de Berga-Manresa a la diputació provincial.
En constituir-se Solidaritat Catalana, s’afilià al catalanisme. Fou senador per Girona (1907-08), diputat a corts per Berga (1910-16) i governador civil de Toledo (1921).
(Berga, Berguedà, segle XIV – Barcelona ?, segle XIV)
Escrivà de l’ofici de mestre racional de la casa reial en temps de Pere III el Cerimoniós. Jurà el càrrec de notari a Barcelona el 1380.
Fou ajudant de Bernat Descoll en la redacció de cròniques, probablement en la personal del rei, el 1382.
Hom el troba testimoniat almenys fins al 1386.
(Berga, Berguedà, 1875 – Manresa, Bages, 1 gener 1931)
Pintor. Estudià sota el mestratge de Claudi Lorenzale a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.
Residí a Manresa, on desenvolupà la major part de la seva obra pictòrica i exercí de professor de pintura i dibuix a l’Escola d’Arts i Oficis.
Féu retrats, natures mortes i obres de gènere (La crema del paper segellat a Manresa el 1808) i conreà el dibuix dins la tendència d’Alexandre de Riquer.
La major part de la seva obra es reparteix entre les col·leccions manresanes i la Galeria Municipal de la ciutat.
(Vic, Osona, 1693 – Berga, Berguedà, 1761)
Escultor i arquitecte. Fill de Pau Costa. Fou el primer artista català que ingressà a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (1754).
El 1730 projectà l’acabament del frontis de la catedral de Girona, i, més endavant, la façana de l’església de Sant Agustí de Barcelona, obres que no foren acabades.
Entre els molts retaules que realitzà cal remarcar el major de l’església de Jonqueres, de Barcelona (1721), amb el qual s’introduí a Catalunya un tipus de retaule d’estructura arquitectònica que fou molt repetit.
Si bé arquitectònicament té tendències classicistes -que acusen la influència dels artistes vinguts a Barcelona durant el regnat de l’arxiduc Carles-, les seves escultures són encara barroques.
Entre elles es destaca la Caritat de la façana de l’església de l’Hospital de la Santa Creu, de Barcelona.
Dades dels Països Catalans 