(Barcelona, 7 juliol 1845 – Berga, Berguedà, 1928)
Polític. Pertanyent al partit conservador, representà el districte de Berga-Manresa a la diputació provincial.
En constituir-se Solidaritat Catalana, s’afilià al catalanisme. Fou senador per Girona (1907-08), diputat a corts per Berga (1910-16) i governador civil de Toledo (1921).
(Berga, Berguedà, segle XIV – Barcelona ?, segle XIV)
Escrivà de l’ofici de mestre racional de la casa reial en temps de Pere III el Cerimoniós. Jurà el càrrec de notari a Barcelona el 1380.
Fou ajudant de Bernat Descoll en la redacció de cròniques, probablement en la personal del rei, el 1382.
Hom el troba testimoniat almenys fins al 1386.
(Berga, Berguedà, 1875 – Manresa, Bages, 1 gener 1931)
Pintor. Estudià sota el mestratge de Claudi Lorenzale a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.
Residí a Manresa, on desenvolupà la major part de la seva obra pictòrica i exercí de professor de pintura i dibuix a l’Escola d’Arts i Oficis.
Féu retrats, natures mortes i obres de gènere (La crema del paper segellat a Manresa el 1808) i conreà el dibuix dins la tendència d’Alexandre de Riquer.
La major part de la seva obra es reparteix entre les col·leccions manresanes i la Galeria Municipal de la ciutat.
(Vic, Osona, 1693 – Berga, Berguedà, 1761)
Escultor i arquitecte. Fill de Pau Costa. Fou el primer artista català que ingressà a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (1754).
El 1730 projectà l’acabament del frontis de la catedral de Girona, i, més endavant, la façana de l’església de Sant Agustí de Barcelona, obres que no foren acabades.
Entre els molts retaules que realitzà cal remarcar el major de l’església de Jonqueres, de Barcelona (1721), amb el qual s’introduí a Catalunya un tipus de retaule d’estructura arquitectònica que fou molt repetit.
Si bé arquitectònicament té tendències classicistes -que acusen la influència dels artistes vinguts a Barcelona durant el regnat de l’arxiduc Carles-, les seves escultures són encara barroques.
Entre elles es destaca la Caritat de la façana de l’església de l’Hospital de la Santa Creu, de Barcelona.
(Berga, Berguedà, 16 gener 1832 – 23 juliol 1884)
Filòsof. Fou catedràtic de llatí i de teologia al seminari de Solsona.
Publicà Demostración de la armonía entre la Religión y la Ciencia (1880) i Introducción a la filosofía, o sea doctrina sobre la dirección al ideal de la Ciencia (1883).
(Berga, Berguedà, 23 juliol 1892 – Panamà, 4 abril 1969)
Advocat i polític. Fou un dels components del grup de “L’Opinió”, membre d’Esquerra Republicana de Catalunya i, en 1933-36, del Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra.
Ocupà la conselleria de Justícia i Dret del govern de la Generalitat (desembre 1931-gener 1933 i maig-juliol 1936).
(Berga, Berguedà, 1679 – Barcelona, 5 abril 1715)
Militar i cavaller. Lluità contra els borbònics a la guerra de Successió, on assolí el grau de tinent al regiment de la Guàrdia Catalana.
Participà en la defensa de Barcelona com a capità del regiment del Roser. Es distingí en diverses ocasions en el setge, on fou ferit el 13 juny 1714.
Després de la capitulació col·laborà a l’intent de fugida del general Moragues, on només s’encarregà de cercar una embarcació. Fou detingut, jutjat, condemnat a mort i executat a garrot.
(Berga, Berguedà, 1900 – París, França, 26 març 1989)
Dibuixant i dissenyador de modes. L’any 1924 desertà del servei militar i s’exilià a França, on fou detingut el 4 de novembre de 1926 pels fets de Prats de Molló, i expulsat a Bèlgica.
L’octubre de 1929 tornà a Barcelona, on el 1932 ingressà com a arquitecte a la Generalitat. El mateix any fou membre d’Estat Català-Partit Proletari i el 1936 s’integrà al PSUC.
S’exilià a França, on a partir del 1950 va treballar per al brodador més famós d’alta costura i després va crear models de brodats per als millors modistes de París.
A la seva jubilació, l’any 1970, tornà amb la seva família a Berga, fins el 1980 en que retornaren a París.
Féu treballs d’aplicació industrial per a la indústria tèxtil i col·laborà a diverses publicacions periòdiques.
(Berga, Berguedà, segle XIII – Occitània, segle XIII)
Ancià càtar. Detingut el 1244, després de la rendició de Montsegur.
En els interrogatoris a què el sotmeté l’inquisidor català Ferrer, acabà traint nombrosos adeptes del catarisme a Occitània i per tot el Principat. Entre d’altres, les seves declaracions serviren per a incriminar Arnau I de Castellbó i Ramon de Josa.
(Girona, 29 octubre 1892 – Berga, Berguedà, 3 setembre 1974)
Escriptora. Filla de Prudenci Bertrana i Comte, que col·laborà en la seva primera novel·la (L’illa perduda, 1935) i el qual ella biografià (Una vida, 1965).
La seva narrativa, realista i sensual, reflecteix els seus viatges en les narracions de Paradisos oceànics (1930), Peikea (1934), El Marroc sensual i fanàtic (1936) i en les novel·les Edelweis (1937) i Ariatea (1960); l’afecte als animals en els contes d’Ovidi (1965); l’interès per l’infància en les novel·les Camins de somni (1955) i La nimfa d’argila (1959); la Segona Guerra Mundial en Tres presoners (1957) i Entre dos silencis (1958); la problemàtica matrimonial en Fracàs (1966); i el turisme en Vent de grop (1967).
Publicà dues obres autobiogràfiques: Memòries fins al 1935 (1973) i Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya (1975).
Dades dels Països Catalans 