(Barcelona, 1385 – gener 1447)
Dit el Prohom. Fill de Joan Llull i d’Agnès de Gualbes, i germà de Romeu. Fou l’iniciador de la línia de Joan o de Sants.
Segurament fou conseller en cap (1431, 1435, 1445) i síndic de les corts. Tenia una torre a Sants.
Amb la seva primera muller fou pare de Joan Llull i Dusai, i amb la segona muller tingué Francesc, Guillem, Pere i Romeu Llull i Tàrrega.
(Barcelona, vers 1439 – abril 1496)
Poeta. De família barcelonina que participà en el govern de la ciutat i afecte a la facció de la Biga, fou cònsol de Llotja i conseller en cap el 1483.
En la seva obra poètica -una trentena de composicions- s’observa una de les darreres manifestacions de la tradició trobadoresca, una molt acusada influència d’Ausiàs Marc i una certa influència italiana i francesa, prou superficials, i una més concreta influència castellana.
És una lírica somorta i de vegades vulgar, amb molt rares mostres de personalitat i que de vegades adquireix tons familiars i pacíficament aburgesats.
El vessant cortesà apareix en la seva composició en elogi de la jove dama Francina Rosa, per la qual Joan II el Sense Fe sentí una passió senil, i al llarg poema Lo consistori d’amor, elogi col·lectiu de dames barcelonines (Na Sentmenat, Na Boscana, N’Almogàver, etc), moltes de les quals vídues (la vídua Tagamanent, la vídua Corbera, la vídua Ribes, aquesta elogiada per altres poetes contemporanis).
En prosa escriví Lo despropiament d’amor, visió al·legòrica del Temple d’Amor, que en el fons constitueix una defensa de l’amor conjugal, i unes lletres amoroses dirigides a una tal Serena.
(Barcelona, 6 gener 1920 – 30 agost 1957)
“el Facerias” Guerriller anarquista. Membre de l’organització juvenil anarquista Joventuts Llibertàries des del 1936, lluità al front d’Aragó i fou empresonat del 1939 al 1945.
Incorporat al moviment anarquista, des del 1947 es destacà per les seves accions armades -atracaments, bombes, atemptats- a la guerrilla urbana antifranquista.
Morí deu anys més tard en un enfrontament amb la policia.
(Barcelona, 4 octubre 1884 – Tolosa, Llenguadoc, 1943)
Autor teatral i comediògraf. Actuà amb les companyies de Margarida Xirgu i d’Enric Guitart.
Escriví moltes obres de teatre, de caire costumista: Soltera, casada i viuda (1909), La festa del carrer (1918), La vida no és nostra (1925), Tres milions busquen hereu (1932), Les indecises (1934), etc.
També escriví la novel·la L’ombra de Maria Clara (1924).
(Barcelona, 11 setembre 1906 – 15 desembre 1973)
Arqueòleg. Especialista en ceràmica, conservador de ceràmica dels Museus d’Art de Barcelona (1950-64), enriquí considerablement el nou Museu de Ceràmica de Barcelona (creat el 1964), del qual fou nomenat director.
Féu nombroses excavacions i viatges d’investigació a la Península Ibèrica.
Entre les seves publicacions, algunes en col·laboració, cal citar: Cerámica catalana decorada (1949), Aragón-Muel (1952), La cerámica de Teruel (1962) i Cerámica medieval española (1967).
Fou membre de la Spanish Society of America i de l’Acadèmia Internacional de Ceràmica.
(Barcelona, 17 desembre 1947 – )
Filòsof i crític literari. Professor de la Universitat de Barcelona i membre del Col·legi de Filosofia i de l’Institut d’Humanitats.
És autor de llibres sobre estètica, teoria literària i filosofia: Por una estética egoista (1978), Ideología y metodología del diseño (1979), Francesc Todó (1983), El sentit i la forma: assaig d’estètica (1990) i Teoria literària (1997), entre d’altres.
Destacà també per les seves traduccions, especialment de l’alemany, i per l’edició de clàssics de la literatura.
(Barcelona, 7 agost 1917 – 2 agost 1987)
Pintor. Format amb Josep Mestres i a l’Escola de Llotja.
Es presentà el 1951 a la sala Argos de Barcelona, i immediatament ja féu una exposició individual a París.
El seu estil és una síntesi d’expressionisme i ingenuisme.
Guanyà, entre altres premis, la medalla d’or de la diputació de Mallorca.
(Barcelona, 7 novembre 1926 – 17 octubre 2003)
Metge i escriptor. Fundador del Centre d’Influència Catòlica Femenina i del jurat del premi de la Lletra d’Or.
Conferenciant i publicista, s’ha dedicat a tasques de divulgació, mitjançant la premsa i la ràdio, de temes mèdics, literaris i sobre caracterologia de l’infant.
Escriptor fecund, ha publicat Mals pensaments a favor de l’home (1962), la biografia Agustí Pedro Pons (1964), Diabetis (1992), i ha col·laborat en el llibre Diabetologia: anàlisi clínica (1999).
Fou professor en diverses institucions pedagògiques. El 1993 rebé la Creu de Sant Jordi de la Generalitat.
(Barcelona, 1912 – Tossa de Mar, Selva, 1983)
Pintor, il·lustrador i aquarel·lista. Estudià al Cercle Artístic de Sant Lluc i a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.
Ha publicat el volum Barcelona amb text de Camilo José Cela.
Abandonà l’oli per l’aquarel·la, on destacà molt.
Dades dels Països Catalans 