(Barcelona, 10 abril 1728 – Ferrara, Itàlia, 1782)
Jesuïta. Fou professor de filosofia a Calataiud (Aragó) i de teologia a Barcelona. Excel·lí com a predicador.
Hagué d’emigrar a Itàlia en decretar Carles III de Borbó l’expulsió de la Companyia de Jesús.
Publicà algunes obres que no signà per la seva molta modèstia.
(Barcelona, 1880 – 1922)
Advocat. Fou funcionari de l’ajuntament de Barcelona i catedràtic de dret municipal.
Dirigí l’Escola d’Administració Local de la Mancomunitat i intervingué en la redacció de l’Estatut de la Mancomunitat de Catalunya.
Organitzador, des del 1915, de les Setmanes Municipals, publicà Dret municipal vigent i Dret orgànic municipal.
(Sarrià, Barcelona, 9 maig 1890 – Barcelona, 1988)
Arquitecte. Titulat a Barcelona el 1915.
Signà els plans de la Clínica Barraquer (1934-39), un dels més notables edificis racionalistes de Barcelona, ampliat posteriorment.
Durant la postguerra construí gran blocs sumptuosos, com l’anomenat El Rancho Grande, i diverses torres a Sarrià.
(Barcelona, 1835 – Madrid, 1921)
Escriptor i advocat. Fou secretari de Francesc Permanyer quan aquest fou nomenat ministre d’ultramar. Ingressà al cos d’advocats de l’estat i ocupà diversos càrrecs al ministeri de finances.
Publicà en castellà diverses col·laboracions a la premsa periòdica, alguns assaigs i tres comèdies.
(Barcelona, 5 desembre 1862 – 30 novembre 1927)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.
La tècnica i els procediments pictòrics que emprà seguien les línies acadèmiques dels quals és un exemple palès l’obra titulada Taller de tintoreria (1886).
Són interessants, tanmateix, els dibuixos a la ploma que féu per a “La Il·lustració Catalana” i “L’Avenç”.
(Barcelona, 1909 – 1968)
Periodista. Signà sempre Arturo Llopis. Nét d’Alfred Opisso.
Repòrter i divulgador de temes històrics i culturals catalans, generalment en castellà. Fou col·laborador de “La Humanitat” i, a la postguerra, redactor de “Destino” i col·laborador de “La Vanguardia”.
Publicà diverses biografies de sant Josep Oriol, sant Antoni Maria Claret, Victòria dels Àngels, etc.
(Barcelona, 23 gener 1965 – )
Escriptor. Llicenciat en filologia catalana, s’ha dedicat preferentment al conreu literari de la poesia i l’assaig, dels quals ha publicat diversos llibres i ha guanyat diversos premis.
La seva obra ha estat traduïda a l’anglès, al castellà, al francès i al gallec.
Col·laborador de diversos mitjans de comunicació, des del 2000 fou director general de Promoció Cultural de la Generalitat de Catalunya.
(Barcelona, 1874 – 5 setembre 1954)
Figura destacada de la vida social i cultural barcelonina. Filla del metge Pau Llorach i Malet -creador, amb el seu sogre Tomàs Dolsa i Ricart, de l’Institut Frenopàtic de les Corts (Barcelona)-, de qui heretà una considerable fortuna, principalment la mina d’aigües medicinals de Rubinat (Segarra).
Presidí el Conferentia Club (1929), el comitè protector de les Vetllades de Teatre Selecte (1918-21), i organitzà representacions a la seva casa, modernista, de Barcelona, construïda per Puig i Cadafalch, i els Amics dels Museus. Fou membre de l’Associació Wagneriana.
Col·laborà al llibre Un siglo de Barcelona, 1830-1930 (1946), dirigit per Carles Soldevila.
(Barcelona, 3 maig 1894 – 2 maig 1966)
Novel·lista. Durant més de trenta anys treballà a la subsecció de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona.
Conreà la novel·la psicològica d’inspiració proustiniana i joyciana amb un estil poètic, pulcre i minuciós. Destaquen Història grisa (1925), Tàntal (1928), L’oreig al desert (1934), El somriure dels sants (1947), Jocs d’infants (1950), Un camí de Damasc (1959) i, sobretot, Laura a la ciutat dels sants, guardonada el 1931 amb el premi Joan Crexells i que ha estat emparentada per la crítica amb Madame Bovary de Flaubert, representà la plena consagració literària de l’autor i fou un dels grans èxits de l’època.
També conreà els contes: L’endemà del dolor (1930), El premi a la virtut (1935), reunits el 1952 a Tots els contes.
Col·laborà a “Mirador” i a “Destino”, i va traduir, entre altres, Gide i Moravia.
(Barcelona, 17 juliol 1932 – 25 juny 2012)
Teòleg i liturgista. Prevere el 1958, obtingué la secularització el 1973.
Fou catedràtic de litúrgia a la universitat pontifícia de Salamanca i a la facultat de teologia de Barcelona. Col·laborà en la reforma postconciliar del ritual d’exèquies.
Participà activament en la fundació del Centre de Pastoral Litúrgica, de Barcelona, de l’Instituto de Liturgia Pastoral, de Medellín (Colòmbia) i dels instituts de teologia i de litúrgia, de Barcelona.
Crític de literatura religiosa de “Serra d’Or”, responsable de la pàgina de religió del diari “Avui”, membre dels consells de redacció de “Phase” i de “Concilium” (secció de litúrgia), és autor de nombrosos articles i d’obres com Itinerari litúrgic (1968), La inútil liturgia (1972), El entierro cristiano (1972), L’home obert a la fe (1981), Pedir es comprometerse (1982), Què és un sagrament (1984).
Dades dels Països Catalans 