(València, 1855 – Barcelona, 1929)
Actor. Residí a Barcelona, on estrenà, entre altres obres, L’aranya (1908), d’Àngel Guimerà, La presentalla (1908), d’Apel·les Mestres, i L’auca del senyor Esteve (1917), de Santiago Rusiñol.
Casat amb la també actriu Concepció Ferrer, foren pares de Mercè Daroqui i Ferrer (Barcelona, 1893 – s XX), també actriu.
(Barcelona, 2 octubre 1851 – 8 abril 1918)
Veterinari i metge. Fill de Jeroni Darder i Feliu, i germà d’Antoni.
Catedràtic de zoologia a l’Escola Superior d’Agricultura, fundador i director del parc Zoològic i del Museu Zootècnic de Barcelona, i director del laboratori d’ictiologia de Barcelona i del de Banyoles.
Fundà el Museu Darder d’Història Natural, a Banyoles. Dirigí “El Naturalista” i la “Revista Universal Ilustrada”.
Obres seves són: Hidrofobia (1876), Cría industrial de la trucha (1913) i, en català, Piscicultura (1913).
Fou el pare de Joan Baptista Darder i Rodés.
(Barcelona, 1858 – 21 octubre 1917)
Veterinari. Fill de Jeroni Darder i Feliu, i germà de Francesc.
Investigà sobre la triquina i fou president del Col·legi de Veterinaris de Barcelona.
(Barcelona, 2 juliol 1880 – 4 juny 1963)
Compositor. Nebot d’Eusebi Daniel i Campalans. Residí a París (1900-vers 1912) i a l’Argentina (1917-vers 1924).
Autor d’obres per a piano, lieder, l’òpera inèdita Canigó i sarsueles en català (La meva rosa no és per a tu, 1937, amb text d’Alfons Roure) i en castellà.
També conreà la pintura i, professionalment, la fotografia.
(Barcelona, 1883 – 1957)
Veterinari. Acabà la carrera a Mèxic, on fou catedràtic de veterinària en el període 1911-13. Passà al Perú, on fou nomenat inspector general d’escorxadors i vaqueries a Lima.
El 1914 tornà a Catalunya. Fou un dels fundadors de l’Associació de Veterinaris de Catalunya i catedràtic de patologia animal i fisiologia comparada a l’Escola Superior d’Agricultura. Fundà el Museu de Sanitat Veterinària Municipal (1929).
Col·laborà a diverses revistes i publicà La cooperación en las industrias lecheras y mantequeras (1917) i El còlera de l’aviram (1922).
(Barcelona, 1814 – 22 desembre 1880)
Músic. Estudià a l’escolania de la Mercè.
Fou director d’orquestra del teatre de Montsió, professor de violí del Liceu Filharmònic Dramàtic de Barcelona (1837) i director d’orquestra del Liceu (1847).
Durant més de 20 anys fou mestre de capella de Santa Maria del Mar de Barcelona.
Fou el pare d’Eusebi Dalmau i Mas.
(Barcelona, 1890 – 1918)
Metge. Investigà sobre temes de quimioteràpia i bioquímica a Alemanya i als Estats Units.
Treballà amb Ramon Turró (1916-18) al laboratori municipal de Barcelona, on aïllà el bacteri productor de l’espiroquetosi icterohemorràgica. Féu també estudis sobre la febre tifoide i l’epidemiologia de la grip.
Treballà al Servei d’Estudis Sanitaris de la Mancomunitat i traduí el llibre Fermentos defensivos del organismo animal (1914).
(Barcelona, 1841 – 10 abril 1886)
Músic. Fill de Joan Baptista Dalmau i Mayol. Estudià, des del 1848, al conservatori del Liceu Filharmònic amb Marià Obiols.
El 1863 fou director d’òpera al teatre de Girona i, més tard, als de Reus i Tarragona.
Substituí Obiols com a director de l’orquestra del Liceu, on estrenà òperes de Meyerbeer i de Gounod.
Actuà com a director a Lisboa, Madrid, Trieste, Nàpols i Petersburg.
(Barcelona, 1904 – 28 octubre 1976)
Editor i escriptor. Va pertànyer a Estat Català i fou secretari de la Unió Catalanista.
Fundà les Edicions Mediterrània (1935), l’Editorial Dalmau i Jover (1945) i finalment Rafael Dalmau.
Ha publicat Memòries d’un aprenent d’antiquari (1946). Cal remarcar la col·lecció, creada per ell, “Episodis de la Història”.
Dades dels Països Catalans 