(Tarba, Gascunya, França, 1830 – Barcelona, 1867)
Fonedor de campanes. Hereu d’una tradició familiar que es remuntava al segle XV.
Establert a Barcelona des del 1855, fongué campanes per a Barcelona, Madrid, Montserrat i, sobretot, una de monumental per a Tàrrega.
La casa, una de les més prestigioses d’Europa, s’extingí amb el seu fill Pere Dencausse i Cominal (Barcelona, 1877-1930).
(Barcelona, 13 agost 1867 – 13 maig 1912)
Actriu. Filla i deixebla de l’actriu Carlota de Mena. Debutà al teatre català de molt jove.
Es casà, la segona vegada, amb Enric Borràs i treballà com a primera actriu en la companyia d’aquest; hi estrenà, entre d’altres, les obres: La pecadora, Aigua que corre, El camí del sol i Mossèn Janot (1898), d’Àngel Guimerà; Els primers freds, La mare eterna i Els vells (1903), d’Ignasi Iglésias; i L’heroi i El místic (1903), de Santiago Rusiñol.
Es retirà del teatre en passar-se definitivament el seu marit al teatre castellà.
Fou germà seu Carles Delhom i de Mena (Barcelona, 1872 – 1941) Actor. Treballà en la majoria de teatres de Barcelona i en les companyies d’Enric Borràs, Margarida Xirgu, Josep Santpere, etc, i assolí una gran popularitat. Conreà, també, la poesia.
(Barcelona, 6 febrer 1960 – )
Escriptor. Cofundador de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana, la seva obra és marcada sovint pel coneixement de cultures diferents de l’occidental.
Fruit precisament dels seus viatges a l’Himalaia ha publicat Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent (1988), Nima, el xerpa de Namtxe o la recerca d’un norpa errant (1992) i Sota el signe de Durga (1994).
En narrativa curta ha publicat Havies d’haver posat La Traviata (1987) i La dama descalça (1990); en poesia: Autopista púrpura (1988), Endevina, endevinaràs, quin animal seràs (1995) i El temps dels poderosos (1997), i en narrativa juvenil destaquen L’empaitagrills i la noia de la Lluna (1994) i Ulldevellut (1999).
Moltes de les seves obres han guanyat importants premis literaris.
(Barcelona, 28 març 1928 – Bornheim, Renània, Alemanya, 21 setembre 2018)
Compositor i director d’orquestra. Amplià estudis a Munic (1950-54).
Ha actuat a diferents ciutats europees. Col·laborador de la Westdeutscher Rundfunk (RFA) i de l’estudi de música electrònica de la universitat d’Utrecht.
És autor, entre altres obres, d’Imago, per a orquestra de cambra (1964), i de Textos, per a cinta magnetofònica i soprano (1967).
(Barcelona, 1864 – 1893)
Naturalista. Fill del quart baró de Vilagaià. Estudià a la Universitat de Barcelona, on fou professor (1887). Es doctorà el 1890.
Dirigí el laboratori i la “Revista Científica” de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre.
Escriví Poesías (1895), algunes de les quals en català.
(Barcelona, 24 abril 1878 – Madrid, 22 març 1962)
Militar. Lluità a Cuba i al Marroc. Ascendí a general de brigada (1929).
Prengué part en l’alçament militar del 1936; a la mort del general Mola comandà l’exèrcit que ocupà el nord de la Península. Prengué part en la batalla de l’Ebre.
Fou ministre de l’exèrcit (1945-51) i fou creat marquès de Dávila (1948).
(Moià, Moianès, 25 abril 1891 – Barcelona, 23 agost 1956)
Actor. De molt jove mostrà gran vocació per al teatre i ingressà a l’Escola Catalana d’Art Dramàtic d’Adrià Gual.
Debutà al teatre català a la companyia d’Enric Borràs el 1917 amb Mireia, de F. Mistral.
En la dècada 1920-30 va formar amb la seva muller, Maria Vila, la cèlebre Companyia Vila-Davi, que estrenà nombroses obres del repertori català i d’autors estrangers, especialment als teatres Romea (fins al 1936) i Català de la Comèdia (fins al 1938).
El 1946 reprengué les actuacions en català al teatre Romea i es retirà del món escènic el 1951.
Fou el pare de Maria Daví i Vila (Barcelona, 1923 – ? ) Actriu. Com els seus pares, també ha actuat en teatre català.
(Barcelona, 25 abril 1864 – 10 setembre 1927)
Professor de filosofia. Catedràtic de metafísica a la universitat de Valladolid (1889) i de lògica fonamental a la de Barcelona (1894), de la qual fou vice-rector (1924), càrrec al qual renuncià en ésser elegit senador. Fou membre electe de l’Acadèmia de Bones Lletres (1902).
En la seva obra pedagògica seguí la neoscolàstica: Instituciones de metafísica (1891), La filosofía del Dante Alighieri (1896) i Apuntes de lógica fundamental (1904).
Fou cònsol general de Bolívia.
(Barcelona, 1924 – 1 novembre 2015)
Pianista i musicòloga. Estudià al Conservatori del Liceu. Figura entre els deixebles de mossèn Higini Anglès.
També estudià cant.
(València, 1855 – Barcelona, 1929)
Actor. Residí a Barcelona, on estrenà, entre altres obres, L’aranya (1908), d’Àngel Guimerà, La presentalla (1908), d’Apel·les Mestres, i L’auca del senyor Esteve (1917), de Santiago Rusiñol.
Casat amb la també actriu Concepció Ferrer, foren pares de Mercè Daroqui i Ferrer (Barcelona, 1893 – s XX), també actriu.
Dades dels Països Catalans 